Connexions des de #Badalona

"Si jo hi sóc i tu també / la terra és meva i és teva." (Joan Argenté)

Arxiu de la categoria: O serem sostenibles...

20 anys de El Medi Ambient a TV3

1
El 23 de març del 1992 es va emetre el primer programa d’El medi ambient. Aquesta setmana, Televisió de Catalunya celebra l’aniversari d’un dels seus programes més veterans. 4.700 reportatges elaborats per un equip rigorós, dirigit per Xavier Duran. Se m’acudeixen almenys 20 motius per felicitar-los 

Dic felicitar-los i m’adono que és més apropiat dir ‘felicitar-nos’. 

  1. Pel tenaç i gens ingenu optimisme demostrat 
  2. Per voler/saber explicar-nos la transformació en clau de present 
  3. Pel rigor 
  4. Pel compromís 
  5. Per la professionalitat 
  6. Per haver esquivat dos temibles ‘ismes’: el victimisme i el catastrofisme 
  7. Per una enraonada visió sistèmica en la selecció dels temes 
  8. Per la diversitat en el tractament de les notícies 
  9. Per la diversitat de les localitzacions 
  10. Per la diversitat de les veus recollides 
  11. Per l’amabilitat exigent 
  12. Per ser pioners en parlar de les oportunitats d’una nova economia 
  13. Per ser dels primers en parlar d’internacionalització 
  14. Per fer una acurada atenció a la ciència i a la investigació 
  15. Per haver vist que calia reconèixer la tasca de tants ajuntaments 
  16. Per haver entès el més evident que no tot és verd, sinó gris, blau, vermell… 
  17. Per haver-nos presentat tanta gent que fa coses i tan bé 
  18. Per saber escoltar 
  19. Per saber explicar 
  20. Per ser allà

La narració d’allò que passa (una eina)

0

Storify és una eina interessant que ens permet ordenar continguts diversos capturats d’internet (des de notícies a piulades, des de vídeos a fotografies) per mostrar-los en un canal propi (l’storify). Això ens permet atemperar el ritme de les xarxes socials, tot posant un accent personal sobre l’actualitat en forma d’una narració pròpia i que tant pot ser descriptiva, com obertament intencionada (el cas de Janquim és molt interessant, en aquest sentit).

Aquesta setmana m’he servit d’aquesta eina per intentar recopil·lar articles, comentaris i recursos en general sobre l’anomenada COP 17, la cimera sobre el canvi climàtic que té lloc a la ciutat sudafricana de Durban. Podeu donar-hi un cop d’ull aquí.

Per cert, sobre el tema també podeu recuperar aquest article de fa uns dies a Sostenible.

Connectant els punts 2: les onades silencioses

0

És evident: són claus les investigacions i inversions que s’estan fent en els àmbits del vehicle elèctric, dels motors més eficients i dels nous combustibles… Però és igualment important el que ja està passant en el terreny del canvi d’hàbits. Vet aquí una onada igualment profunda… La transició cultural cap als valors sostenibilistes es viu en present, cada cop més. En aquest cas, l’article es fa ressò d’un col·lectiu valuós: gent jove i urbana, engrescats i engrescadors… A les tertúlies de la ràdio encara riuen dels ‘jipipijos’ que van en bici, però arreu d’Europa, també a casa nostra (una menció, aquí, per a la gent que va promoure el CarSharing), la mobilitat intel·ligent s’imposa no pas per la pressió del prossel·litisme sinó per la realitat de la conveniència. Benvinguda sigui. [Article publicat a Sostenible.cat]
El final del cotxe?

Is Britain’s love-affair with the car really over? Aquesta pregunta fa especialment interessant la peça que diumenge 25 de setembre publicava The Guardian. L’article fa una aproximació original al repte de la mobilitat. No es centra en la part tecnològica sinó en la de les actituds. És evident: són claus les investigacions i inversions que s’estan fent en els àmbits del vehicle elèctric, dels motors més eficients i dels nous combustibles… Però és igualment important el que ja està passant en el terreny del canvi d’hàbits. Vet aquí una onada igualment profunda… La transició cultural cap als valors sostenibilistes es viu en present, cada cop més. En aquest cas, l’article es fa ressò d’un col·lectiu valuós: gent jove i urbana, engrescats i engrescadors…

A les tertúlies de la ràdio encara riuen dels ‘jipipijos’ que van en bici, però arreu d’Europa, també a casa nostra (una menció, aquí, per a la gent que va promoure el CarSharing), la mobilitat intel·ligent s’imposa no pas per la pressió del prossel·litisme sinó per la realitat de la conveniència. Benvinguda sigui.

És veritat que la pèrdua progressiva de l’estatus del cotxe ve de bracet de l’increment d’ús d’altres eines, principalment vinculades a les tecnologies de la informació. Som a temps d’abordar aquest repte i no fer els mateixos errors que hem fet en la mobilitat? La resposta a aquesta pregunta queda a l’aire.

Cerveses per canviar el món
Parlant d’onades. Aquí una altra. La cervesa artesana és un mercat consolidat i genys menyspreable als EUA, on avui és signe d’autenticitat, qualitat i de… estar al dia! I mira, això també està passant al nostre país. Una cervesa feta a una escala més petita, que no només ofereix una millor experiència gastronòmica sinó que ve amb un valor afegit més que interessant: proximitat, equilibri territorial, noves oportunitats. Es pot fer país, obrint una ampolla de cervesa? Sembla que sí.

Significatiu, en aquest sentit, l’article del NY Times. Per cert, que en aquest altre enllaç trobareu un llistat de microcerveseries catalanes que no us podeu perdre.

Les noves potències econòmiques
Nodes de formació, ecosistemes de coneixement… són paraules i expressions utilitzades en desenes de presentacions davant d’avorrits auditoris. Sovint ens costa veure com això es desplega en el territori. Vaja, ¿com passem de la teoria a la pràctica? “Les ciutats universitàries ja no són aquells llocs adormits on regna una combinació de classes, esports, xafarderies i festes. L’auge de l’economia del coneixement, amb l’accent posat sobre les idees i els capitals humans les han transformat en petites potències econòmiques”.Aquest article de l’especial sobre ciutats de The Atlantic (tota una descoberta, per cert) explica diversos casos concrets. A Catalunya, fa temps que la Fundació b_TEC treballa en aquesta mateixa línia.

Notícies que connecten punts

0

El teletip ja anava ràpid, però imaginin ara, que als teletips hi hem afegit els tuits, els blogs, els vídeos de youtube i no sé quantes coses més! L’atomització de la informació genera un mapa de l’actualitat apassionant i certament addictiu, i, amb tot, inabastable. L’acceleració de la informació no va acompanyada de l’acceleració del coneixement, bé que ho sap el ciutadà que intenta seguir l’actualitat, bé que ho pateix el periodista a qui l’allau de dades estaborneix, massa sovint, la seva capacitat d’anàlisi.

Amb aquest article reprenc les meves col·laboracions a Sostenible amb l’objectiu de compartir, en una secció quinzenal, diferents articles relacionats amb la sostenibilitat i que he atrapat a les xarxes socials i a diferents diaris d’arreu del món (i sí, això vol dir que recomenarem peces escrites en diferents llengües, bàsicament el català, el castellà, l’anglès o el francès). La idea és proposar-los una mena d’hemeroteca a mida. Amb aquesta secció, així, intentarem ajudar a reduir, ni que sigui una miqueta, la velocitat de la informació i trobar temps per repassar continguts valuosos que, potser, s’han perdut en la sempre canviant pissarra dels temes del dia. 

Llegir l’article a Sostenible

La construcció de les solucions

0

“La idea que la veritat acabarà prevalent no funciona. La ‘veritat’ ha estat allà en les dues darreres dècades i res ha canviat.” Són unes paraules d’Scott Mandia, professor de física del Suffolk County Community College de Nova York. El científic reivindica la tasca d’un grup de reacció ràpida format per científics i que, en els últims mesos, ja ha engrescat una bona colla d’investigadors per “respondre, activament, i anar allà on hi ha els debats i les audiències més hostils” amb la lluita contra el canvi climàtic. Aquest grup està impulsat en bona part per John Abraham de la St. Thomas University de Minesota. La seva idea és que els científics s’han de mullar políticament i han de comprometre’s “agressivament” per denunciar els escèptics amb els plantejaments científics al voltant dels efectes que pot tenir sobre la humanitat el sobreescalfament de la terra. [.. continua..]

La crida d’Abraham, que se suma a d’altres de menys bel·ligerants com la de l’American Geophysical Union, és una reacció evident a l’auge del soroll negacionista, als EUA. De resultes de les darreres eleccions legislatives, prop de la meitat de nous congressistes són escèptics, d’acord amb l’anàlisi de diferents continguts electorals elaborat pel Center for American Progress, un think tank liberal. Hi ha una comprensible urgència en la comunitat científica nordamericana. Comprensible i, crec, també oportuna.

Però la notícia és simptomàtica d’una carència important. Està bé que els científics entrin en la discussió aportant coneixement, context i dades. Que ‘entrin’, diem. Perquè… on eren, abans? Són molts els científics que han entès que part de la seva feina està en la comunicació (entesa des d’un punt de vista ampli: comunicar a la ciutadania, comunicar als prescriptors, comunicar a les persones que prenen les decisions). On eren abans?, dèiem. La pregunta és injusta, d’acord; però ens interpel·la, i és necessària. Molt. Perquè em sembla que hi ha una part important de la comunitat ha viscut sense acabar de voler abordar amb la profunditat necessària la pregunta: què és un científic, avui? Com ha d’intervenir en els grans debats estratègics de futur? 

Al nostre país, l’Associació Catalana de Comunicació Científica fa una tasca discreta però molt important des de fa anys. És una potent comunitat virtual on tenen lloc, ben sovint, debats de gran nivell… per cert, que algunes reflexions que s’hi aboquen tenen la capacitat per encendre l’espurna en debats més amplis. Per sort, són cada vegada més els científics que entenen que cal abordar la discussió sobre el paper social (i polític) del científic. 

Les unitats científiques de resposta ràpida (els americans sempre tenen aquesta habilitat pels noms cridaners) són una bona reacció que, tanmateix, tindrà resultats més que incerts. No n’hi ha prou amb respostes ràpides.

El científic ha de repensar el seu rol, avui; sense defugir l’autocrítica. Amb valentia i modèstia. Ara més que mai ens calen debats ben informats, ara més que mai ens cal una mirada rigorosa, exigent. Necessitem científics compromesos. El científic per si mateix difícilment trobarà la solució als grans reptes que ens ocupen; però juga un paper imprescindible en el procés de construcció de la solució que és, al capdavall, la política.

 * PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT.

Les històries petites

0

Les persones que ens movem en el món de la comunicació ambiental almenys un cop al mes ens trobem una persona que ens ve amb la idea de fer un programa de ‘consells’, allò que els anglosaxons en diuen, molt més econòmicament, ‘tips’. “És que la gent està molt confosa, és que hi ha molta desorientació… ens cal alguna cosa que, de forma breu i concisa, resolgui dubtes i malentesos”. “Què es recicla i què no, -continuen dient-, com es fa el compost?, hem de desendollar els aparells elèctrics?, és possible fer vacances sostenibles?, quina nevera em compro?” La llista és enorme i ostensiblement aclaparadora. No sé si el remei és pitjor que la malaltia, en aquest cas. Volíem ajudar i acabem amb un important dessossec. Hi ha tantes coses a fer, i en tants àmbits! Els petits gestos són importants, clar; però n’hi ha molts, de petits gestos, la nostra quotidianitat n’és plena, de petits gestos. Aquesta mena de llistats fan por, i la por és poc pedagògica. “Això sí” / “això no”… tot plegat ens recorda massa una versió moderna dels llibres d’urbanitat d’abans. [continueu llegint l’article a Sostenible.cat]

Pels fets els coneixeràs

0

L’altre dia vaig assistir a una reunió en una oficina sense aire acondicionat. Els amfitrions havien tingut cura d’abaixar persianes i porticons i de tenir algunes portes obertes per propiciar la corrent d’aire. Al bell mig de la taula hi havia mitja dotzena de gots de vidre -de mides diferents- i un parell de gerres amb aigua fresca. Començada la reunió, es van repartir dos o tres ‘vanos’. A mi em va tocar el de la foto. No vaig poder resistir treure la càmera i fotografiar-lo. Els ventalls tenen aquesta mena de qualitat màgica: refresquen fins i tot abans de moure’ls. Ah!, la reunió era d’un projecte vinculat a la revista ES, de la qual formo part del consell de redacció. Pels fets els coneixeràs.

Sense fils?

0
Publicat el 19 de maig de 2009

La logística per assegurar-nos la capacitat de transmetre informació d’un ordinador a l’altre és enorme i, en realitat, no és gens invisible. La planificació per fer front al repte d’una societat que es va tornant cada vegada més dependent de l’accés a internet és, igualment, cada vegada més complexa (…)

A punt per a un bon ‘rentat’ verd?

0
Publicat el 17 d'abril de 2009

El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com (…)

“Nosaltres, els líders del G20 farem servir cada centau que no tenim per salvar el capitalisme de les seves contradiccions i per tornar l’economia mundial al seu camí habitual de creixement insostenible. De fet, ja ens hem gastat milions i milions de dòlars dels vostres diners per ‘sanejar’ els bancs de manera que aquests puguin tornar a les seves funcions d’esprémer els pobres i posar al límit els sistemes naturals del planeta. I ara ens proposem invertir molts més milions en el mateix. Com a càstig exemplar per la seva feina solvent en promoure crisis arreu, continuarem servint més milions al fons monetari internacional i al Banc mundial. Aquestes accions constitueixen una mobilització de recursos sense precedents per donar suport al cicle del diner. Ah!, i quasi ens n’oblidem: hem de fer alguna cosa amb el medi ambient. Però no tenim un pla definit, encara. Això sí, prometem pensar-hi, ens hi posarem sobre la marxa”. D’aquesta irònica manera comença l’articulista de referència del Guardian Georges Monibot el seu article “G20 forgets the environment”, el G20 s’oblida del medi ambient. La crònica de Monibot és molt àcida, però apunta algunes realitats que més enllà d’aquesta ironia sagnant tenen una necessària lucidesa. 
El concepte de nova economia i de reforma de les estructures econòmiques actuals comença a calar i, de fet, ha estat un dels punts forts del president Obama a l’hora d’encarar la crisi amb el sector de l’automoció al seu país. Però és suficient dir que comença a calar? No. La urgència del moment és un mirall massa exigent. És veritat que molts han sentit un merescut plaer en veure com aquests conceptes entraven en l’agenda dels polítics més poderosos i que en els editorials dels diaris anglosaxons més conservadors començaven a trobar-s’hi reflexions absolutament impensables a les renovables i al compromís amb l’entorn. Segurament, és comprensible que hom hagi volgut disfrutar un temps d’aquesta petita conquesta… fins que la realitat ha tret el nas, com la més gran aixafaguitarres. La realitat és el G20, que ha evidenciat la distància que, avui, encara separa la intenció de l’acció. Monibot es queixa que de la reunió a Londres n’ha sortit un detallat pla d’acció que, quan arriba a les qüestions ambientals, no és més que un vague recull de frases boniques. I això és inquietant. Diners per continuar fent el que fèiem? És que no n’hem après? Sembla que no, que ens hem quedat en el maquillatge. 

I de maquillatge va una altra de les seccions de capçalera del rotatiu britànic: el Greenwash deFred Pearce. L’espai en el que aquest periodista es dedica a denunciar les empreses que ‘maquillen’ amb màrqueting i publicitat pràctiques dubtoses ambientalment. És el torn d’Ikea, en el seu article de principis d’abril. Pearce es fixa en una iniciativa de ‘carsharing’ per accedir als supermercats del moble i la ‘redecoració de vides’ i en dubta l’eficàcia. Al capdavall, denuncia l’anglès, l’empresa sueca continua sense oferir una informació adequada i fiable dels materials dels seus mobles, però en canvi inverteix en diverses campanyes de publicitat i fa apropaments a grans oenegés verdes, com WWF. Ai… un tema delicat, senyor Pearce. L’article és incòmode, necessàriament incòmode. Planteja, des de dins, dubtes molt entenimentats no sobre les pràctiques de ‘rentat verd’, ja prou conegudes i documentades, sinó sobre la complicitat que aquestes pràctiques tenen, cada vegada més, en el món de l’activisme ambiental.  

ARTICLE PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT. 

Objectes que provoquen reaccions poètiques

0

Dissabte passat vaig visitar l’exposició ‘Le Corbusier, the art of Architecture’. Aquesta mostra repassa la vida i l’obra del genial arquitecte suís, una de les grans figures de la cultura al segle XX, i es pot veure al Barbican de Londres fins a finals de maig. Hi ha objectes que, disposats en una casa, provoquen una reacció poètica, teoritzava Le Corbusier; els ‘objets à reaction poètique’, formulats en la seva llengua original. Totes aquestes pedretes que vaig apilant en lleixes i tauletes; les ampolles de vidre amb sorra i petxines; el trossos de coral; les xapes de cervesa; els fragments de vidre polits per les onades que guardo en aquella caixeta (que fa temps que no localitzo, per cert!)… Així doncs… ¿què és això? ¿És poesia? Mmmm… M’agrada veure el meu desordre com una mena d’assaig en vers. ‘Objets à reaction poètique’… voilà! La teoria en qüestió no només exculpa la meva ànsia acumuladora, és que li dóna sentit i tot!

Le Corbusier tenia una curiositat inacabable per la forma i el color i una gran habilitat per saber mirar de nou. De les formes rectes i austeres del principi de la seva carrera a l’interès per les formes orgàniques. De la puresa de l’intel·lecte afilat de les seves construccions dels anys vint, a l’incertesa i el misteri inspirat per les velles cultures mil·lenàries que es mostra en obres com la capella de Ronchamp o els seus edificis a Chandigarh, a l’Índia, ja als anys cinquanta. És bonic comprovar com Le Corbusier, malgrat la seva enorme altura intel·lectual, va saber mantenir fins al final un respecte meravellat per l’inexplicable, pel que no es pot ‘fabricar’ ni ‘dissenyar’. Els objectes de reacció poètica… la pedra, la fusta, la petxina…

5593