Pau Comes

És sabut que si algú vol influir en l’estratègia de CiU, ha de formar part d’un lobby de grans empresaris. Els militants convergents, per molt sobiranistes que siguin (segons el mateix Felip Puig), s’empassen la retallada estatutària que volien mitja dotzena d’empresaris sense dir ni piu.

També és evident que si algú vol influir en l’estratègia del PSC-PSOE, s’ha de fer nomenar secretari general del PSOE directament. Per molt que els militants del PSC haguessin escollit president a en Maragall, el senyor Rodríguez Zapatero el va defenestrar ell sol. I els militants, obeint el que deia l’Alfonso Guerra ("el que se mueva no sale en la foto"), tampoc no van dir ni piu.
Si algú vol influir en l’estratègia de la delegació del PP a Catalunya, evidentment només li cal anar a la central de Madrid -que per alguna cosa és la central.
Si algú vol influir en l’estratègia d’ICV… bé, aquest cas no sembla que es doni gaire.
Però si algú vol influir en l’estratègia d’Esquerra, només ho pot fer a través de la militància. Per això em sento especialment orgullós de militar en aquest partit, i si no hi fos encara, després de la Conferència d’aquest dissabte passat me’n faria tot seguit, tal com vaig fer l’any 97, després de la fugida del tàndem Colom-Rahola. (segueix…)

A hores d’ara és clar que la Conferència ha enfortit Esquerra per diversos motius.
En primer lloc, ha donat l’enèsim argument per desmuntar la fal·làcia dels que exerceixen d’enterradors del partit des de fa 30 anys: Esquerra és forta, molt més que fa deu anys. Ara les discrepàncies no es resolen amb un cop de porta, sinó que s’argumenten, es debaten, i es voten. I a partir dels resultats, es prenen les decisions. Els que hi som a dins, optem per l’opció que optem, sabem que aquest és el millor projecte per a assolir els nostres objectius. El com, el quan, i amb qui, ja ho anem discutint quan toca, com aquest dissabte. De moment, les coses estan clares: la ponència, un cop acceptades més de 430 esmenes de les 458 presentades, ja reflectia la majoria dels militants que tenien coses a dir-hi. Finalment, les esmenes que no es van poder consensuar amb la ponència, van ser votades per l’assemblea més multitudinària, amb diferència, dels partits catalans. Els independentistes vam demostrar que ens interessa molt el nostre país i com fer que el seu futur sigui millor.

Les votacions van donar uns resultats que evidencien les diverses sensibilitats i el criteri a l’hora de votar una cosa o una altra: l’esmena del Reagrupament només va aconseguir un 22%, el toc d’alerta d’EI sobre el pacte de govern va arrossegar un 43% de suports, i finalment la ponència, en el seu conjunt, va ser aprovada de manera aclaparadora per més del 80% dels assitents. És a dir, molt més que el 60% de vots favorables a la proposta de pacte d’Esquerra amb CiU durant la Conferència de l’any 2000.

Ara ha quedat clar que els partidaris de canviar estratègia, pactes de govern i direcció tot a la vegada, no han obtingut el suport necessari, ni de lluny. Amb la correlació de forces actual, amb un 22% de vots no es guanya un congrés. I més si tenim en compte que EI pot qüestionar l’estratègia, però no l’equip de gent que ha dut l’independentisme als millors resultats des dels anys 30.

És per tot això que dic a tots aquells i aquelles que estan tan preocupats per tot allò que fa Esquerra: si tant us interessa canviar l’estratègia d’Esquerra, si tant voleu canviar la direcció del partit (ja sigui amb en Carretero o qualsevol altre), no dubteu més i feu-vos militants. Tots us ho agrairem molt, començant per en Carretero mateix, però també tota la direcció en pes, fins a l’últim militant. Hem de créixer encara molt més per a aconseguir la independència. I estic segur que molts us sacrificareu pel país com la majoria de militants d’Esquerra, que hi dediquem un munt d’hores sense cobrar ni un duro. Ja ho veieu: en cap altre partit ho tindreu tan fàcil per canviar les coses. Tret que, en realitat, no us preocupi tant el bon funcionament d’Esquerra com els possibles efectes negatius de cara enfora que podria tenir el Reagrupament. Aleshores, no sé què em fa pensar que no, que molts que ara fan tant soroll (especialment mediàtic) al final ni els passarà pel cap d’apuntar-se al nostre partit…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!