Els dies 29, 30 d'abril i 1 de maig s'ha celebrat la Trobada de Caps a Manresa, organitzada per la Federació Catalana d'Escoltisme i Guiatge. És el primer cop que els caps escoltes de les tres associacions catalanes -Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi, Escoltes Catalans i Acció Escolta de Catalunya- organitzen una Trobada d'aquestes dimensions amb l'objectiu d'enfortir l'escoltisme català. Un miler d'escoltes s'han trobat per a discutir el projecte escolta i els reptes que planteja la societat actual. He tingut el privilegi de ser convidat a fer una ponència sobre el compromís de l'escoltisme amb el país que us adjunto. Espero que us agradi.
El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) fa deu anys que promou la participació política mitjançant el vot per aquells i aquelles joves que tenen per primera vegada el dret i la responsabilitat d’exercir aquest dret.
Aproximadament 200.000 joves votaran per primera vegada el proper 28 de novembre a les eleccions al Parlament. Una xifra gens menyspreable que, previsiblement, veurà en l’abstenció l’opció preferible entre aquest col•lectiu.
És l’únic cop que he entrat a la Caserna del Bruc. Va ser l’any 1992 per entregar la sol·licitud d’objector de consciència. No sé per quina raó, aquella austeritat marcial i la manca total d’encativament que respirava la instal·lació em va impressionar i apuntalava, encara més, la decisió de no participar d’aquella prescriptiva obligació amb la pàtria. La mili, conjuntament amb el pagament d’impostos, són les formes més coaccionadores i ineludibles de deure públic que ha tingut la ciutadania envers l’Estat. Ara sembla un fet del passat intrans-cendent, però l’abolició del servei militar obligatori (SMO) va ser una autèntica conquesta social.
A principis dels anys 80, la ciutat de Berlín estava dividida en dues meitats separades per un teló d'acer. La de Reagan i la de Bréznev. El desastre nuclear semblava més real que mai i alguns governs van arribar a difondre entre la població com s'havia d'actuar en cas d'atacs nuclears. Pel·lícules com Mad Max expressaven amb precisió i realisme les incerteses, temors i dubtes de l'època...continúa.....
La universitat catalana es troba en una cruïlla. Durant els darrers 20 anys, l'esforç en inversió pública i la convicció que a les futures generacions els calia el pas per una universitat “a l'europea” han fet possible que avui qualsevol jove tingui accés de qualitat als estudis superiors. L'objectiu: que la universitat pública no fos un espai reservat, només, a sectors econòmicament solvents, sinó a qualsevol individu independentment de l'origen o condició social.
Aquesta evolució s'ha produït per part de la institució amb una clara voluntat d'autonomia universitària i, poc o molt, s'han vist sempre com a elements estranys i conflictius els intents de regulació legislativa1. La discrepància amb els ministres espanyols i les mobilitzacions contra les reformes invasores, han permès transmetre l'opinió que a la universitat catalana, es mantenia una certa idea d'autogovern en la presa de decisions, encara que no sempre fos des d'una independència perfecta.
La universalització de les noves tecnologies està comportant una revolució social. Els joves de la generació digital ho saben. Sense voler-ho, et fan sentir com un foraster. La tecnologia avança més de pressa del que ets capaç d'assimilar. Les coses ja no són com abans, quan tot ho tenies sota control; la feina, la família, el lleure. Ens han educat així, per moure'ns en terreny conegut. Però avui, tot és diferent.
No hi ha temps per assimilar el que succeeix al nostre entorn, ni tan sols per arribar-ho a descobrir. En el millor dels casos surfegem per sobre d'aquesta ona del coneixement i la informació amb un sol propòsit; no precipitar-nos de dalt a baix.
Tinc el costum d'aplegar retalls de diari de temes que m'interessen. Un d'aquests, és la joventut. Tornant de vacances –i amb el noble propòsit d'endreçar tot allò que se'm va amuntegar abans de l'estiu– recupero quatre articles de La Vanguardia que tractaven sobre notícies recents vinculades a la joventut. Els titulars diuen: “Joven y violento”1 , “Jóvenes pasivos”2 , “Cien mil jóvenes sin oficio ni beneficio”3 i “La paga se va en cannabis”4 . Violència, passotisme, manca de perspectiva i drogues. El còctel perfecte per a la definició fàcil del jove com a amenaça per a una societat que demanda seguretat com a valor essencial.
Una activitat desenvolupada pels joves fora dels estàndards socials és sempre una pràctica sospitosa. I si aquesta, com en el cas del parkour (PK), es duu a terme a la ciutat, passa a ratllar la frontera de l'incivisme, quan no del delicte. si un jove s'expressa d'una forma diferent a l'establerta, les mirades acusadores jutgen abans de deliberar, assenyalen la diferència perquè en ella hi veiem el reflex de la nostra censura o, fins i tot, del nostre desig insatisfet. Ser jove sempre és una excusa per increpar els comportaments quan fugen de la línia traçada per la moral acceptada.
El concepte «joventut» forma part d'una construcció històrica originada a Europa entre finals del s. XVIII i principis del s. XIX(1) . Els processos europeus que culminaren amb les lleis restrictives contra el treball infantil (a Gran Bretanya el 1833, a Prússia el 1839 o a França el 1841) i la implantació de l'educació primària obligatòria (a Suècia el 1842, a Gran Bretanya el 1870 i la Llei Jules Ferry, a França el 1881) són punts d'inflexió(2) a partir dels quals es preserva legalment la població jove.
