Per primera vegada, les enquestes d’opinió diuen què, després de la situació econòmica, els (i les) polítics son el que més ens preocupa a la ciutadania. L’índex d’insatisfacció política s’enfila al 80’2%...

Durant la creació de l’estat modern, aquest es va protegir dels tres grans poders que havien governat destins de pobles i imperis durant segles: l’església, l’exèrcit i els intel·lectuals. La secularització va ser una gran victòria de l’estat modern que va fer possible separar el dogma de la llei, actuant aquesta darrera com a marc de comportament universal i inviolable per a tots els súbdits del Leviatan...

El Fòrum Social Mundial (FSM), altrament dit Porto Alegre, celebra el seu 10è aniversari. La cimera dels “governats”, dels antiglobalització, de les esquerres transformadores, dels altermundistes –poseu-hi tantes etiquetes com conegueu, que cap d’elles s’acabarà ajustant al que realment és Porto Alegre-, passa per aquest simbòlic zenit que representa la dècada, amb més preguntes que no pas respostes...

El passat divendres, TV3 va emetre “Diamant de sang”, una excel·lent pel·lícula d’Edward Zwick inspirada en la guerra civil de Sierra Leone el 1999. En un moment del film, hi apareix el Coronel Coetzee, militar d’alta graduació amb estranys interessos en el gran jaciment de diamants del país. Aquest tal Coetzee, en realitat és un militar professional de l’Executive Outcomes (EO), empresa prestadora de serveis militars que va actuar i actua encara a Uganda, Botswana, Zàmbia, Etiòpia, Namíbia, Lesotho i Sud-àfrica...

Un sí és una afirmació clara i diàfana. Especialment, com a resposta a una pregunta. Un sí és, inequívocament, una elecció, una decisió. Un sí és un permís o un consentiment a alguna cosa. En alguns casos, un sí és una emfatització a una oració que reforça un posicionament. Diem sí a diari. Una persona normal pot arribar a usar-lo, aproximadament, 57 vegades/dia. Són moltes les accions en les que ens cal un sí. També ens cal quan volem comprometre’ns amb alguna causa o persona. Un sí, no dóna lloc al dubte...

Cada generació creu viure moments únics de la història. Cada societat es pensa protagonista de viure com a escollida pel capritxós designi del determinisme. I, realment, cada època és única però, malauradament pels seus actors, no tots els humans viuen moments que recullin els mèrits necessàris per a ser recordats pels seus predecessors. La primera dècada del 2000 s'acaba, i no cal ser massa exigent per a descobrir que la Història no ha cone-gut gaire episodis rellevants que mereixin la pena destacar...

Henry Kissinger, probablement un dels polítics referents de la realpolitik, qüestionava l'eficàcia de la política exterior europea quan es preguntava a qui havia de trucar quan volia parlar amb Europa. 

Aquesta setmana, Herman Van Rompuy i Catherine Ashton han estat escollits per l'Europa dels vint-i-set estats com a President de la UE i com a "ministra" d'Afers Exteriors. Les seves biografies han deixat entreveure que els estats han optat per uns lideratges que continuaran sense deixar resposta a la pregunta del que va ser Secretari d'Estat nord-americà i, a l'igual que Barack Obama, premi nobel de la pau...

Temps de crisi és terreny abonat per a bruixots i farsants que ofereixen Ítaca a tocar. La independència o res. El dogma. Quan ens falla l'esperança podem arribar a creure en el camí ràpid, en la drecera. Però no hi ha recorregut còmode per a cap país. Si no ho és per aquells que tenen estat propi, ho serà per a nosaltres que aspirem a tenir-ne un? És vital saber què es proposa per part d'aquells que afirmen tenir resposta fàcil per a qüestions complexes...

No intentis escandalitzar.
No busquis ser original.
No pensis diferent.
Les idees, tonteries i barbaritats més inverosímils‚
fa milers d’anys que s’han escrit‚ dit o fet.
Visc(a) la simplicitat!
...

Escolta en primer lloc,
respecta a l’altre d’acord amb la seva singularitat, percepció, diferència o discrepància.

A tots i cadascú d’ells.
Després, expressa’t amb la mateixa flema com desitges que et responguin a tu.
Compleix la norma honestament, no submisa.
...

Revolució: canvi radical d’idees

Quan el consell de redacció de la revista Espai de Llibertat va decidir fer un monogràfic sobre Cinema i Revolució, es va encetar un debat entre partidaris i detractors de la temàtica en qüestió, la revolució; una idea complexa i que era percebuda com un tòtem massa valuós com per caure en la frívola actitud de relativitzar-lo en benefici de l’audiència.

Si la Norma i el Digui-Digui van aconseguir, a partir de 1982, la normalització de la llengua al nostre país avui, amb la consulta d'Arenys de Munt, es culmina una època recent de normalització de l'indepen-dentisme com a alternativa política a l'actual situació...

Recordo amb detall l'interès que es va generar a l'Ajuntament de Barcelona fa poc més de tres anys al voltant de l'Ordenança del Civisme. Les portades intencionades per part d'algun diari i la pressió exercida tant per la ciutadania com per l'oposició, van forçar l'aprovació d'una normativa que avui torna a estar en qüestió...

Feia dies que tenia un post sobre els aeroports desat al calaix d'esborranys. Després de vacances, o per feina, l'obli-gatòria penitència d'arrossegar-me per les terminals i cremar hores sense cap objectiu, em va fer pensar què representava aquesta mena de mirall de la societat contemporània que són els aeroports on, malgrat t'hi pots trobar de tot, no són més que orquestres buides com les definia Joseph Brodsky...

D'ençà que es va presentar el recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut, s'han alçat veus -les mateixes que recolzen el recurs- que critiquen la politització de la justícia, en defensa d'una ideal separació de poders.

Addueixen com a actitud poc democràtica, la suposada pressió que pretén condicionar, diuen, la decisió final...

Hi havia una vegada un bon home que vivia en un petit poble de la costa de Marfà. El seu nom era Frodo del Camps i era el governador de la comunitat.

Vetllava pel benestar dels seus conciutadans i sempre s'havia preocupat que mai els faltés res. Els proporcionava menjar, beure i roba.

També hi havia treball per a tothom i així, la comunitat de l'Anell de Llevant, podria reproduïr-se per a resoldre la gran missió que tenia encomanada: la destrucció de l'aliança que existia a Marfà, dominada per ordes malvades que es delataven pel seu roig roent i la seva obsessió d'allunyar de la Terra del Brau del Sol, tot allò que estigués comandat per Saruman, el Senyor Roig del Mal...

El magazine Foreign Policy del mes d'agost, presenta el reportatge anual dels "Estats en Fallida". Una demostració més que en el club dels estats, hi ha de tot. Però sobretot, una bona demostració que si els estats haguéssin de passar auditories per a justificar llur existència, el mapa del món seria molt diferent al que és ara.

Els indicadors per a mesurar la salut d'un estat inclouen variables com el nombre de refugiats, la situació econòmica, l'aprofundiment democràtic, el desenvo-lupament, la pressió demogràfica, les fugues de capital humà, la intervenció externa o el rol de l'exèrcit o cossos de seguretat de l'estat...

Sota el lema Més enllà de la crisi, avui ha començat una nova edició de la UPEC. La sessió inaugural ha anat a càrrec del físic Jean Bricmont, conegut pel seu "Imposturas Intelectuales", una obra que despulla argumentalment i denuncia irònicament, l'ús desmesurat, abusiu i de vegades groller, de conceptes científics utilitzats per reconeguts intel·lectuals del post-modernisme com Lacan, Baudrillard o Deleuze.

Bricmont defensa l'anarquisme com a forma d'ateisme generalitzat, i ho fa des d'un racionalisme exemplar. Vivim temps d'incertesa, i no hi ha millor recepta que la provocació argumental i discursiva...