Després de tot el rebombori per l'Estatut català, aprovat pel 90% d'un parlament democràtic, l'amenaça dels militars, dels bisbes, l'actitud de menyspreu per una llengua suposadament espanyola del president del Tribunal suprem, la retenció a Madrid dels papers incautats pels franquistes, el no rotund a les seleccions catalanes, el boicot, la Cope-El Mundo-El País i altres collars del mateix gos em porten a pensar seriosament que alguna cosa no es va fer bé a la transició. Transició que va pemetre, per exemple, el Valle de los Caídos, el Fraga, el Samaranch i l'equiparació de víctimes amb botxins.
Quan va arribar el tripartit a la Generalitat vaig pensar que començàvem una mena de segona transició. A vegades penso que ni tan sols hem acabat la primera.
La llibreria de la ciutat de València Tres i Quatre ha tornat a ser agredida per tres incultes encaputxats de feixistes. Els agressors, imaginem, són del mateix ram dels que van assassinar Guillem Agulló l'any 1993. No oblidem. I deuen ser família, això segur, dels militars colpistes que esmentava Iu Forn al seu divertidíssim article.
Sense insultar les seves mares, ja que potser no en tenen cap culpa, caldria que catalans, valencians i balears (...) ens desacomplexéssim ja d'una vegada per totes i ens ajudéssim més entre nosaltres. Tenim els mateixos "enemics", en terminologia de l'escriptor Miquel Bauçà. Com fer-ho? Doncs per exemple llegint BielMesquida, Vicent Alonso o Jesús Moncada amb la mateixa normalitat que fullegem la revista El Temps , l'Espill o el diari El Punt. Escoltant els fantàstics Obrint Pas,Antònia Fonto elQuimi Portet. Coneixent gent d'Igualada, Alcanar i Terrassa amb la mateixa normalitat que de Sueca, Ciutadella o Perpinyà. Creant xarxa. Enllaçant-nos uns als altres, com estic fent ara en aquest post.
La nostra tranquil·litat, la nostra normalitat, serà la seva perdició.
Fent recordatori de l'any que ha passat avall no puc evitar pensar amb el documental que es va estrenar el mes de juliol, Darwin's nightmare, que si l'haguessin subtitolat al català vindria a ser El malson de Darwin.
Documental premiat a tort i a dret, dirigit per l'austríac Hubert Sauper i produït per França, Àustria i Bèlgica. Ja no el fan a cap dels cinemes del Principat tot i que, per llei, s'hauria de poder veure de manera indefinida. En ell s'hi mostra la nostra pitjor cara, la del capitalisme salvatge i la de les seves nefastes conseqüències cap al territori i la seva gent.
Aquest any deixint-se de supermans-amb-el-paquet-censurat i de pel·lícules escrites per neocons. Si tenen l'oportunitat de baixar-se aquest documental de la xarxa o de comprar-lo en devedé no ho dubtin. Quedaran tocats, alguna cosa se'ls remourà per dins i caldrà llavors saber-ne les raons. La prostitució, la pobresa, el tràfic d'armament, l'extermini d'altres espècies, les guerres civils, el-tot-val de les multinacionals assassines; aquests són els temes que veuran passar per davant seu. Tant de bo serveixi d'alguna cosa, per petita que sigui, aquest mirall que Darwin's nightmare ens posa davant nostre.
Primer ha sigut el militar faccioso amb l'amenaça de treure els tancs al carrer i entrar per la Diagonal de Barcelona(?) si l'Estaut català s'aprova, encara que el 89% del seu parlament hi estigui d'acord. Després la pel·lícula ha seguit amb l'escena del president del Tribunal Suprem espanyol, l'estimat(?) Francisco José Hernando, amb aquella graciosíssima comparació entre apendre català i ballar sevillanas. I es queixa que els jutges que treballen a Catalunya (i al País Valencià i a les Illes Balears i al País Basc i a Galícia) hagin d'apendre la llengua pròpia del territori on treballen. Està clar, el català, l'èuscar i el gallec són llengües de segona divisió (o de sisena!) que la gent només aprèn obligada. En canvi la seva, de llengua, la gent l'aprèn perquè és una llengua culta i superior.
La gravetat de tot plegat no són les paraules, que ja fa segles que les pensen i les apliquen, sinó qui les diu i els seus càrrecs. No són energumens anònims que deixen anar bajanades a la barra d'un bar polsegós, són gent amb una gran responsabilitat i molts subordinats disposats a complir ordres. Cal demanar explicacions, no distreure'ns dels nostres objectius i seguir pujant la muntanya, encara que sigui maleïnt-los.
I fa quatre dies el cap de les forces armades de terra, mar i aire, el borbó Juan Carlos I, felicitant-nos el bon nadal per televisió. Té nassos.
Avui he començat a publicar un nou blog,Tinta xinesa, on em comprometo a penjar cada dimarts (o dimecres) una poesia que m'hagi agradat molt i cada dissabte (o diumenge) el comentari d'un llibre.
Les poesies i els llibres seran d'autors d'aquí i d'arreu, d'edicions antigues i de recents i de gèneres i extensions diverses. El compromís durarà totes les setmanes de l'any. Tot un repte.
Aquest nou blog el trobareu a la meva llista d'enllaços amb el nom de Jo, un altre, títol manllevat del llibre de l'escriptor hongarès Imre Kertész.
Codi de Barres, blog més aviat d'opinions diverses, no s'acaba però i continuarà com fins ara. Una cosa no treu l'altre.
Aquests dies de joia consumista, rodejats de tanta varietat de productes i amb aquestes presses per comprar-obligatòriament un queda com anul·lat, com paralitzat. Un marxaria, si pogués, uns quants dies a un país allunyat d'una altra religió.
Però sort en tenim que, a vegades, algú ens ben aconsella i deixem el viatge per un altre dia. El meu germà gran em va recomenar un cedé de música que cada vegada que escolto no puc evitar emocionar-me. Es tracta de l'últim treballde Miguel Poveda, Desglaç. Recull de dotze poesies, cantades i musicades, dels poetes Jacint Verdaguer, Valentí Gómez, Joan Margarit, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Enric Casasses, Narcís Comadira, Josep Piera, Sebastià Alzamora, Gabriel Ferrater i Joan Barceló. Poca broma.
El toc aflamencat que hi posa aquest artista badaloní millora, si és possible, aquestes poesies. Tot el treball vessa professionalitat, amor i delicadesa cap a una llengua, cap a una cultura, que també és ben seva. Com ja acostuma a ser norma el cedé s'acompanya d'un devedé on s'ensenya el treball d'estudi i tot el procés creatiu.
Si aquests dies els passa com a la majoria, és a dir, no saben què comprar provin de regalar (-se) aquestes poesies musicades. Se'ls hi posarà la pell de gallina.
Diuen els directament afectats que això del boicot als productes catalans va de veres. Resulta que els nostres amos es fan els ofesos amb la gosadia i les males intencions d'aquesta colla d'insolidaris i submissos catalans que viuen al noroeste d'allà dalt i ja no volen, han decidit, comprar-nos el cava del Penedès, els calçots de Valls, el vi del Priorat i qui sap, potser també l'Aigua de Ribes (aigua que, per cert, ja fa molts anys que ha de vendre més enllà de l'Ebre sense l'ofensíssim punt de la i amb les quatre barres ja que sinó les seves vendes se'n resenteixen considerablement)
"La pela és la pela i no entén d'ideologies". Mentida. Tot, també la pela, pot embrutar-se d'ideologies que busquen només la mort de l'adversari. Abans, fa poc, ho tenien tan clar com ara i cada cinquanta anys ens bombardejaven la capital. Ara menteixen deliberadament i escampen la por i l'odi per allà on passen. Han civilitzat, diguéssim, les seves pràctiques assassines.
Ara els del cava Freixenet (que, per cert, etiqueten només i només faltaria en la llengua d'Aznar) tot i assegurar que venen el 80% dels seus productes fora d'Espanya es gastaran una bona milionada més amb l'agressiva campanya publicitària d'aquestes festes per compensar les previsibles pèrdues econòmiques. No ens hauria de resultar difícil d'imaginar un suposat anunci de vint segons: el Boadilla (Boadella - Boadilla) disfressat de torero progre, i acompanyat per l'actriu Demi Moore, parlant en un perfecte espanyol de l'Empordanet. El brindis assajat i el tòpic de sempre felices fiestas - merry christmas per l'audiència del territorio nacional. Mentrestant musiqueta militar de fons i unes entranyables excuses de penediment i reconciliació, perdón - excuse me, por favor - please, pels suposats brots d'independentisme radical descontrolat que s'estan donant d'entre els habitants del seu rodal?
No, si encara li prepararé l'escenografia de la seva propera obra.
El 7 de juliol de 1981 es va aprovar la llei del divorci. Això va permetre que els matrimonis, quan una de els dues parts ja en tingués prou de tanta comèdia, es poguéssin separar de manera legal, pacífica i civilitzada. Fa poc aquesta llei va millorar-se per agilitzar tots els tràmits i facilitar el procés en general.
El divorci entre nacions és un tema prou més complexe. Catalunya i Espanya es van unir pel dret de conquesta, per la força bruta de les armes i no per mutu acord entre les parts implicades. És una relació basada, ja des de bon principi, amb la desigualtat i el dret de rapinya.
Ara amb el nou estatut s'intenta canviar aquesta injusta situació. Després de trenta anys de suposada democràcia, però, seguim on érem: amenaces, insults, mentides i boicots.
Tant de bo aquest nou desencís que representarà la no-aprovació del nou estatut (o la retallada descomunal que patirà) serveixi per convèncer-nos definitivament que amb Espanya no hi tenim res a fer. Mai ens han volgut entendre ni acceptar. La nostra relació no té futur i fa segles que dormim en llits separats. Ja no trempem quan ens veiem ni practiquem el sexe entre nosaltres. I ja se sap que el sexe és la base, una de les bases, d'una sana bona relació.
La independència, és a dir el divorci, permetria pactar una separació legal, pacífica i civilitzada. Quants estatuinhos més haurem d'esperar perquè els il·lusos nostrats se n'adonin?
Hi ha una llegenda, o una història, que cadascú explica a la seva manera però que més o menys diu això: un home tenia com a objectiu pujar una muntanya però pel camí es va trobar uns gossos que el van destorbar del seu objectiu. L'amo d'aquests gossos els havia posats allà només per distreure'l. I ell en comptes de recordar el seu objectiu i seguir pujant la muntanya es va quedar perdent el temps amb els gossos.
A alguns catalans ara els passa una mica això. Perden el temps amb els gossos que el seu amo ha deixat al camí per distreure'ns, en comptes de tenir clar que el nostre objectiu és pujar a la muntanya.
El savi i treballador incansable Joan Coromines va fer moltes excursions i va pujar moltes muntanyes d'arreu dels nostres països. Gràcies a això i a la seva immensa tenacitat va poder escriure aquesta obra monumental l'Onomasticon Cataloniae. Si s'hagués parat a perdre el temps amb els gossos, que segur que es va trobar pel camí, no hauria arribat a cap resultat.
Queden molt pocs dies per acabar l'any i l'Any Coromines també. Diuen, però, que l'any que ve també serà l'Any Coromines. Ho deuen voler arreglar. Aviam.
Resulta que aquí anem sobradíssims de persones de la talla d'aquest lingüista i enguany ens hem permès el luxe de gairebé despreciar-lo. Només s'ha editat algun llibre, s'ha fet algun cicle de conferències, s'ha pogut veure (?) quatre miserables dies una exposició comissariada pel Perejaume a la Pedrera i alguna coseta més, res comparat amb el què l'homenot Joan Coromines es mereixia.
Tots els que manen, és a dir, tots el que paguen, s'han volgut gastar els diners amb unes altres coses que els han semblat molt més importants. Estàvem ocupats, per exemple, amb l'Any del Llibre i la Lectura. Res a dir-hi, visca els llibres i visca les lectures!
L'any que ve no, que també serà l'Any Picasso (i l'Any de la Ciència i l'Any de la Gastronomia i l'Any del Comerç) però l'altre els catalans podríem celebrar l'Any de l'Autoodi, com a colofó de tots els "anys de" per anys i panys. Estic convençut que tots els que manen, és a dir, tots el que paguen, hi abocaran tot el seu potencial.
