Era el meu últim dia de feina i tampoc era qüestió de desaparèixer dues hores per anar al funeral i a l’acte del Fossar. Però hi hauria pogut anar.
El moviment independentista, pacífic i diguéssim que d’esquerres, hem perdut un referent. Un altre –no fa gaire vam perdre el Francesc Ferrer i Gironès, algú se’n recorda en aquest país de desmemoriats?- i no sembla que en guanyem.
Però si la mort costa d’entendre-acceptar encara costa més el suïcidi. Alguns han deixat anar aquests dies que “és l’últim acte de valentia del Xirinacs”. A mi sempre m’ha semblat més aviat el contrari, que és un acte de covardia. Llavors què passa, que els que decidim seguir vivint som uns covards? Respecto la decisió de plegar de viure, ara, d’aquí a dir-ne que és un acte d’heroïcitat em sembla fora de lloc.
Xirinacs va ser vícitma –com tots nosaltres- d’aquest pacte entre franquistes i antifranquistes que ens han volgut vendre com una transició model -només cal veure com estem d’infraestructures i de dèficits democràtics-. I també va ser víctima d’aquesta presa de pèl monumental, promoguda desde la sociovergència dominant, vergonyant, que va ser l’aprovació de l’estatuet (estatuet-estatuito) que els espanyols mai ens deixaran desenvolupar.
“Arribaré, amb els tres que em manquen, al vers mil tres-cents trenta-quatre. Me'n queda un per dir-te adéu: barca nova, tingues bon vent”.
Fa dies vaig anar a sentir en directe l’últim disc de Miquel GilEixos a l’Auditori de Bacelona. M’hi acompanyava l’amic d’Igualada –que em va confessar que havia cregut en l’Espanya federal i que durant les olimpíades havia xalat amb la selecció espanyola de futbol. Vam estar a punt de caure de la moto de la sorpresa però vaig aguantar l’equilibri i qui dia passa any empeny-. A la sala Oriol Martorell ens vam emocionar, era la primera vegada que sentia la veuassa del Miquel Gil de tan a prop. La gallina de pell, que deia aquell. M’hi vaig trobar un ex-TASC de Sabadell (re, coses nostres) que em deia indignat “mira, vinc amb un amic valencià que només pot sentir el Gil aquí dalt perquè al seu país no li surten bolos”. A la sortida saludàvem el Partal & la Maresma que em van presentar el Miquel Gil excitat encara del concert –feia cinc minuts era dalt de l’escenari-. Em deia “allà no només hi ha blaveros” contestant a la meva pregunta “vull baixar a la ciutat de València, què puc veure-hi?” Poc després el Pp tornava a arrassar i vaig tenir un pensament de solidaritat per ell: de derrota en derrota fins a la victòria final!
Dies més tard vaig tornar al mateix edifici per assistir a l’espectacle En/doll del Pau Guillamet i el Josep Pedrals. Els havia sentits al 5è aniversari de la revista electrònica Paper de Vidre_ i m’havien agradat molt: poesia, música electrònica, hip-hop, humor i bones idees van omplir la sala Tete Montoliu. De lluny vaig saludar l’enigMàrius –a qui els artistes van dedicar un brindis-. De més a prop a la Núria i el seu marit de l’Horiginal, me’ls trobo arreu, sembla que em segueixin. Abans d’entrar vaig comprar el cedé que te’l venien per parts, “mira, ara et donem les cançons i després reberàs a casa el cedé”. Pensava que havia estat víctima d’una estafa a escala planetària però ahir me’l van deixar a la bústia de casa. No té pèrdua.
Lee Miller, Estats Units 1907 – Regne Unit 1977, model, amant i amiga trenta sis anys del semental, calb i baixet Pablo Ruiz Picasso a qui fotografià en públic i en privat. Fotògrafa de moda i corresponsal a lasegona Guerra Mundial. Fou també precursora de la fotografia surrealista. Ho explica molt bé el documental A l’altra banda del mirall de Sylvian Roumette. Si hi voleu aprofundir el 13 de juny el Museu Picassode Barcelona organitza una jornada de conferències.
L’exposició temporal Lee Miller: Picasso en privat, que s’hi estarà fins el 16 de setembre del 2007, no té pèrdua, com tampoc les particulars i lliures visions que sobre l’artista i la seva obra ens donaran el 20 de juny l’Antony Penrose, fill de l’artista, Lee Miller, lectura personal, el 27 de juny la Colita, fotògrafa, Lee Miller. Fotògrafes, París anys 20-30, el 4 de juliol el Marc Recha, director de cinema, De l'observació i la mirada i el 14 de setembre la Pilar Bonet, crítica d’art i professora, Lee Miller, la mirada en femení.
Palau de la Música Catalana, dimecres vespre. El XXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona clou les activitats que s’han anat succeïnt entre el 3 i el 9 de maig.
No es pot començar millor: recita la valenciana Àngels Gregori. Ni pels versos ni per l’aspecte encertaríem que té vint-i-dos anys. S’encenen, com cuques de llum, les làmpades que han donat a l’entrada -de petits les fèiem servir per llegir d’amagatotis al llit-. Després alça la veu el gran Jordi Valls –que es guanya les garrofes a una cèntrica llibreria barcelonina-. De dos en dos surten els rapsodes: Yolanda Castaño recita en gallec –ens han donat un llibre amb la versió original gallega suprimida i traduïda al castellà- i Pere Rovira –que amb la seva bonica veu ens emociona amb Un milicià-. Però és el vitalisme de la Dolors Miquel el que ens commou més -fantàstic el Plany de la mare-. El to del mexicà Francisco Segovia ens avorreix sobiranament, francament. Tanella Boni i Amadou Lamine Sall reciten amb la llengua amb què van ser colonitzats, el francès. Nouma Diakité toca el goni, curiós instrument, i canta les seves poesies –això sembla el Fòrum de les Cultures!-. Acaba el jamaicà Linton Kwesi Johnson que recita en anglès contundents poesies com ara Llicència per a matar.
L’Estat-aquest-que-ens-lliga-el-coll és tan absurd com algunes de les situacions que va deixar escrites Franz Kafka. A la gran traducció que Gabriel Ferrater va fer de Der Prozess (El procés), editat per Proa, col·lecció A tot vent, aquella mítica de color carbassa, l’autor hi narra la detenció d’un home que mai sabrà ni qui l’acusa, ni de què, ni per què. En tot el llibre no hi ha pràcticament punts i a part, sembla que per donar encara més la sensació d’itinerari laberíntic que mai s’acaba.
El cas espaterrant del jove Èric Bertran, comandant en cap de l’Exèrcit del Fènix, ja se n’ha fet un llibre i una obra de teatre, s’explica també en aquest documental de tres quarts d’hora -ja que això de la xarxa no depèn de cap dels repetidors de televisió escampats pels països de parla catalana-. L’Èric, però, va tenir més sort que no pas el personatge inventat per Kafka, doncs va saber qui l’acusava: l’Audiència Nacional espanyola. De què: de terrorisme. I per què: per enviar un correu electrònic als supermercats Dia% demanant l’etiquetatge en català.
Qui sí que no ha tingut cap sort és la Núria Pòrtulas, acusada de pertinença a banda armada i a qui se li ha aplicat la llei anti-terrorista i anti-democràtica vigent. Viu a la presó des del 7 de febrer. Els solidaris –pocs- podeu enviar un correu de suport des d’ací. I els massoques –massa- podeu veure el reportatge sencer de Telemadrid ací, que espero que serveixi per quadroplicar el número d’independentistes tranquils d’aquest país.
Assistia aquest cap de setmana passat a unes jornades, diguéssim culturals, a Granollers, quan un cop més va treure el morro per sota la porta, tot i que de manera indirecta, el pesadíssim tema de la llengua. Un dels conferenciants, abans de començar la seva parrafada, va deixar anar allò de:
-Ja em disculparan, m’expressaré en català. Tothom m’entén, oi?
Un detall, en que aquesta vida els detalls són molt importants: cap dels conferenciants que va fer les seves intervencions en espanyol va demanar permís a ningú, en canvi el catalanoparlant va formular la pregunta màgica que exemplifica en quina mena de país ens hem acabat convertint on la gent demana permís per parlar la seva llengua i ens encanta disfressar-ho de bona educació i cosmopolitisme.
Encara vam estar de sort que ningú a les jornades de Granollers aixequés el dit ofès i demanés el canvi immediat d’idioma. En canvi a les dues últimes jornades a les quals he assistit a Barcelona l’espanyol hi ha estat imposat com a única llengua d’ús tan dels conferenciants com als torns de preguntes, per reial decret llei, senzillament perquè als organitzadors els hi va donar la gana.
Va, acabem-ho: tinc sobre la taula el diari El 9 Nou de l’11 de febrer de 2007 que explica una notícia sobre el Fòrum Vic, una fira gastronòmica força important que va acollir 3.000 comensals i gent de diversos països. A sota un requadre s’hi pot llegir, transcric literalment:
El detall
En català
Els ponents que van voler no van tenir problemes per expressar-se en català al Fòrum, gràcies al sistema de traducció que va instal·lar l’organització. Així ho van fer la majoria d’osonencs participants, com els cuiners Jubany i Pascual. En edicions de l’anterior Fòrum s’havia aixecat certa polèmica per la manca d’aquest servei.
Vet aquí la diferència entre uns organitzadors i uns altres, entre unes sensibilitats i unes altres. És clar, Vic no és Barcelona on l’espanyol és la llengua de tota mena de jornades i jornadetes, col·loquis i diarrees mentals, encara que els que desconeguin el català representin un 0.001% de l’audiència assistent. Aberrant.
Dimarts passat a dos quarts de vuit del vespre es va presentar al Palau Robert de Barcelona el llibre Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós, l’últim de la novíssima editorial catalana i independent Edicions Dau.
Van parlar l’autora del llibre, la Gisela Pairó, valenciana i guapa, el director de cinema Ventura Pons, que no va dir gaire res, i el retratat en qüestió, que va garlar més que ningú.
L’audiència estava formada per la plana major d’Esquerra però també vam trobar-hi el Joan Laporta (ex militant del Pi), el Francesc Bellmunt (sabadellenc amb Un parell d'ous), la Lloll Beltran, el Conrad Son (que folla en català) i l’Elèctrica Dharma entre molts altres. Passàvem dels dos-cents, apa!
Aprés cava i converses que van allargar la vetllada ben bé mitja hora més. Quan tancàvem la paradeta el Puigcercós encara parlava amb un grup de gent, quin gran xerrameca.
Si heu llegit el llibre i voleu conèixer-lo personalment l’editorial us ho posa fàcil: participeu en aquest concurs, potser us toca.
Final de la copa del rei de bàsquet, abans dita del generalísimo i ara de su majestad el rey don juan carlos, tot amb minúscula. La miraré per televisió mentre escric. Provo d’escoltar-la per la ràdio però estan totes les emissores ocupades amb la lliga de futbol. Es veu que amb això dels esports també hi ha classes.
S’enfronten el Reial Madrid i el Winterthur Barcelona, publicitat fins i tot en el nom. Com és que posen el Madrid primer? Ara ho entenc, juguen a casa, és a dir a Málaga. Ho hem de saber aprofitar: tenim el públic en contra i no ser els favorits ens ha de fer més forts.
Seuen junts a la tribuna, no al galliner, el president del Madrid, que per cert no té cap mania a l’hora de fer el gest de saltar mentre els aficionats madridistes canten el ja clàssic "es polaco el que no vote es, es, etc." i el Joan Laporta, l’home-que-creu-que-a-les-instal·lacions-del-Barça-no-es-poden-expressar-idees-pròpies-sobre-l’actualitat. Ell, que es fotografiava esmorzant, durant la darrera campanya electoral, amb els politics de torn creu que els jugadors no poden tenir idees polítiques i expressar-les a les instal·lacions del club.
I canviem un paràgraf de continent: els americans, que com sap el món sencer són els reis del mambo, van dividir els partits de bàsquet en quatre quarts senzillament per posar-hi més publicitat. I com que aquí ja fa temps que comencem a aprendre de capitalisme salvatge doncs vam copiar-los la idea.
1er quart. Al salt la pilota és per naltros. Primera cistella de Navarro. Comencem bé.
El Barça va sumant punts i a ells que no els hi entra res. No triguen a demanar el primer temps mort.
Ja comencen a bombardejar-nos amb la publicitat. Baixo l’àudio –sempre ho faig- però veig que ens volen vendre cervesa sense alcohol (quina barbaritat!), també un diari esportiu espanyol que va a favor del Madrid i de l’Atlético de Madrid i una targeta de crèdit d’un banc que és molt generós amb els seus clients. Quan tornen les imatges del partit la pilota ja fa estona que roda. La televisió tracta el bàsquet com les pel·lícules, el mutila.
Nou triple de Navarro que esgarrifa. M’omple d’esperança.
Acaba aquest primer quart amb el marcador 5 a 21. El partit ja es podria acabar ara.
Més publicitat. Pesats.
2on quart. El Madrid es desperta una mica però el Barça no para de fer taps i de clavar triples.
Reyes se’n va a la banqueta emprenyat amb ell i el seu equip donant una coça a una de les tanques publicitàries. Per mi ja la pots trencar.
Una marca de rellotges patrocina el marcador que ens ensenyen de tan en tan per pantalla. Clar, el temps, els números, quina bona pensada! I el bàsquet no deixa de ser un joc d’estadístiques de tota mena: rebots, triples, dobles, assistències, faltes i un llarg etcètera.
I Bullock que també les clava de tres. Cal defensar-lo bé.
A set segons del final d’aquesta primera part tots els marcadors es posen a zero i el partit s’ha d’aturar. Els àrbitres es treuen de la màniga un temps mort per reparar la màquina. Algun tècnic per ací?
Acaba el quart amb un 25 a 31. Me’n vaig a Can Felip i despés a la cuina. Una til·la, si us plau.
3er quart. Comença amb una gran esmaixada de Fran Vázquez.
I el Madrid que segueix sense anotar gaire. Guanyarem!
Parcial de 7-0 pel Madrid i el Barça fallant tirs lliures. Ai ai.
S'acaba amb un triple increïble d’Ukic i amb 12 punts a favor nostre. Bé.
4art (i últim!) quart
No entenc perquè estic nerviós, doncs ara guanyem 37 a 53 i queden 6 minuts pel final. Deu ser per vici.
Triple d’Ukic. I Tunceri s’hi torna. Paciència.
El Madrid que no pot reaccionar i el Barça que acaba de guanyar la final 56 a 69.
Després de 2 anys de sequera ja tocava un títol que engreixés les vitrines de la secció de bàsquet del museu més visitat de Catalunya, diuen. Ivanovic s’abraça a la seva filla. El jugadors que ho celebren al mig de la pista entre els xiulets dels que mai saben perdre. Algú que treu la xarxa d’una de les cistelles. Què en farà després? Se la guardarà a un calaix? Se la penjarà a l’habitació? És una pregunta estúpida que em faig sovint, queda a l’aire perquè hi aneu reflexionant.
El MVP, millor jugador de la final, és per Jordi Trias i de seguida el capità de Barça aixeca la copa que pesa 19 quilograms, una dada indispensable que ens donen per la televisió. Jo proposo que els hi tornem sense pensar-ho, doncs els catalans no tenim rei. L’últim va ser Martí I l’Humà i va morir el 1410 i ja ningú se n’enrecorda.
Va, m’arrisco, el titular del 9 esportiu de demà dilluns serà: Ni rei, ni amo, ni mestre, ni copa. Que dolent.
L’altre dia vaig rebre a la bústia de casa la revista L’ILLA. REVISTA DE LLETRES d’Edicions Bromera, gratuïta i puntual. M’agrada estar informat de les novetats literàries d’aquesta editorial valenciana que va obrint-se pas i que l’altre dia va celebrar el seu XXè aniversari. En aquest vídeo ho expliquen.
A la portada del número 44 d’hivern hi ha Felip V de Borbó de cap per avall, portada també de l’últim llibre del gran Joan F. Mira, Almansa 1707. Després de la batalla. A l’ajuntament de Xàtiva hi ha un quadre d’aquest personatge en la mateixa incòmode posició ja que va fer arrassar aquesta població per haver defensat la causa austracista durant la guerra de Successió. Als nostres ajuntaments i diputacions, massa quadres del dret tenim.
D’aquella desfeta militar i del genocidi cultural que la seguí, enguany commemorarem els 300 anys, encara en paguem ara les conseqüències. Ens ho recordava un estudi publicat fa poc i ho sabem tots els que tenim la diabòlica mania de comprar llibres també en la nostra llengua: als aparadors i taulells de les llibreries del nostre rodal el català hi és minoritzat. I és que com diu la dita popular: “quan el mal ve d’Almansa a tots alcança”.
El sopar amb el Ton, l’Andreu i el Marc. La proposta. Carta blanca. Les entrevistes. El primer visionat al polígon industrial de l’Hospitalet. La mare emocionada felicitant a tot l'equip. Els grocs dels paisatges. Els petits detalls que vas fotografiant pel camí. La Catalunya nova d'interior de no-postal. Els llargs silencis. La memòria històrica. La República. Les runes. Les oliveres. El so de fons dels canons de la batalla de l’Ebre. La furgoneta que després els van robar. La sequia. Els embassaments. La música. La relació entre germans. El trompetista que recull perdigons. L’aigua. El vent. La força de les imatges. La mort. La recerca. Lo riu. La Boira. La intrèpida de Figuerola. El coll d’en Coloma. El cafè. El tràveling endarrera al carrer del Solar. Cinema a flor de pell i endins de tot. Crèdits infinits d’agraïment. Els aplaudiments.
