.

La Plataforma pel Dret de Decidir convoca una gran manifestació nacional pel proper 1 de desembre, a les 5 de la tarda a la Plaça Catalunya de Barcelona per fer front al desgavell de les infraestructures i de les xarxes viàries i per exigir, d’un cop, a l’Estat Espanyol, el dret de decidir el model de país que volem.

Som una Nació i diem PROU! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures.

Fa més d’un any que els que disposem de blog a mesvilaweb.cat tenim a la nostra disposició una sèrie d’estadísitiques que ens permeten saber el nombre total de visites que rebem, com les entrades més visitades del nostre racó: avui, aquesta setmana, aquest mes i des de l’inici.

Al Tinta xinesa –un altre blog, aquest literari, que cultivo cada setmana- ja fa molts i molts mesos que no sé el número de persones que entren a casa meva. Va arribar un moment que em volien cobrar aquella informació que em donaven –fan com amb la droga, primer te la donen gratis i quan t’hi enganxes te la fan pagar a preu d’or-, així que vaig aprofitar-ho per desampallegar-me d’una dependència més, la de l’obsessió per les audiències, que a vegades pot afectar, en el mal sentit de la paraula, el producte final.

Dit això, ja que el Partal, Maresma & Associats ens donen la droga gratis (de moment!) no puc evitar consultar les meves estadístiques del Codi de Barres. I més avui, que demà farà dos anys que vaig començar aquest dietari electrònic d’opinions diverses. Des de l’inici de l’invent les entrades més visitades han estat, començant pel final:

Autoodi: la llengua (343 visites) L’estimo i és un dels temes que més m’ocupen el cap. I aquesta diabòlica mania d’alguns catalanoparlants de passar-se al castellà de pressa i corrents i no fos cas és un dels mals més arrelats i de conseqüències més nefastes que patim.

BenZina, ple si us plau (350 visites) Porten molts números editats, això deu voler dir que els números els surten, cosa que m’alegra. També m’alegraria pensar que ara sí que paguen als seus fotògrafs quan toca. Com era allò? “Paga encara que sigui poc però paga sempre”.

Qui utilitza què: Psc - Psoe (377 visites) Era l’època de la campanya per decidir el nou Estatut. El pensament políticament correcte tenia tot el seu exèrcit als carrers i a les ones hertzianes per adoctrinar-nos sobre les bondats del “sí, ho vull”. Vaig agafar un eslògan i el vaig girar com un mitjó per posar-lo en contra dels que l’utilitzaven. Ho volia fer amb tots els partits. Amb el temps crec que no em vaig equivocar gens penjant aquesta entrada, ans al contrari –per molts enemics que em guanyés llavors o que em pugui seguir guanyant ara-.

Expliqueu-me Picasso (381 visites) És un dels artistes més increïbles que hi ha hagut mai, tan pel què fa a la quantitat com a la varietat d’estils que tocà. Ja que vaig treballar-hi uns quants anys sempre que puc parlo de què hi passa en aquest museu.

Mundial de futbol: que guanyi Togo (393 visites) El futbol, tot i que m’agrada, no em treu el son. En canvi m’encanta que els que fan mans i mànigues perquè no existim a nivell internacional perdin una vegada sí l’altra també.

Cava d'anunci (396 visites) Era l’època de l’anticatalanisme sense manies, del boicot al nostre cava, de l’Estatut que posava en perill la unidad en lo universal. Tot i que no sé per què parlem d’èpoques, doncs d'anticatalanisme n’hi ha sempre i des de fa segles a Espanya, encara que durant les eleccions o els debats sobre reformes d’estatuts es visibilitzi més.

El 9 esportiu, un 10 (405 visites) Conseqüència lògica i punt i final de l’entrada de més amunt: Mundial de futbol: que guanyi Togo.

Edicions Dau, una nova editorial (502 visites) Com amb la revista BenZina m’omple d’alegria i esperança que es pugui fer calaix amb la cultura catalana. Tot i que en el cas d’Edicions Dau és una sola persona física la que s’arrisca i no un grup financer que sempre cobreix millor les espatlles. Encara té més mèrit que l’editor porti set llibres editats i en tingui uns quants en preparació. Avant!

Família iReial (526 visites) Aquest és el number one pel què fa a les visites d’aquest racó de la xarxa, els reis de Roma, com no, la borbonalla! M’ho vaig passar pipa escrivint l’entrada, suposo que es nota. L'escrivia amb aquell sentiment que m’agrada tan que va de l’emprenyamenta inicial a la felicitat absoluta d’insultar sense insults, de cremar sense foc. A cada número d’aquestes revistes, o a moltes de les editorials dels diaris majoritaris, se’n podria escriure una d’entrada com aquesta. Però no s’ho mereixen.

PS. Ara bé, si alguna entrada m’agrada especialment és la primera que vaig escriure, demà farà dos anys, Una comissaria: cap bandera, que no surt ni a les estadístiques, però que per mi sempre serà especial i a partir de la qual, amb més o menys gràcia, sempre he sigut fidel, tan pel què fa al to, com a les seves intencions i llargada. Va, un concurs efímer sense premi, sabeu quina és la bandera blanca i negra que encara hi oneja?

La Marta Pessarrodona em va proposar fa uns quants mesos coordinar un after hours poètic, una de les activitats del 7è Festival de poesia de Sant Cugat. Busca tres o quatre poetes joves que tinguin alguna cosa publicada, em va dir. Ja els he trobats: Àngels Gregori (Oliva, 1985), Anna Miralpeix i Llobet (Vic, 1979), Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) i Carles Rebassa (Palma, 1977). De Fraga a Maó i de Salses a Guardamar recitaran les seves poesies amb l’acompanyament musical del taxista de professió Pere Berdún. 

Després d’ells qui vulgui podrà pujar a llegir les seves poesies. T'animes?

Apunteu-vos-ho: dissabte 27 d’octubre a les 12 de la nit After hours poètic al Casal de Joves de TorreBlanca, Avinguda Pla de Vinyet, 81-85 de Sant Cugat del Vallès, molt a prop dels cines, la biblioteca i el Teatre-Auditori.

Va, que hi haurà el bar obert.

Fa poc ha aparegut a la xarxa un nova televisió: sies.tv. Es dedicarà, sobretot, a tractar temes culturals tot i que el compàs l’obren bé (arts plàstiques, cinema, economia, escenaris, gastronomia, turisme, innovació, lletres, societat i tendències). És allò que se’n diu televisió a la carta, és a dir, miro només els continguts que m’interessen i en el moment que em va bé a mi i no pas a ells, què nassos.

És gratuïta, garla català i es dirigeix, com diu molt bé el Toni Iglésies, el director d’aquest nou projecte, al “... territori no, com que és internet, tot l’àmbit de parla catalana...”.  Així que se salten a la torera (olé!) totes les fronteres que els estats i els seus drets de conquesta han anat imposant-nos amb els segles. No deixa de ser això internet.

Si ara els tingués al costat els abraçaria, els felicitaria efusivament, doncs ens cal molta més gent que vagi a-favor-de que no pas en-contra-de. Si tota la nostra energia l’apliquéssim bé en la direcció adequada ja seríem independents fa segles. I avançats com Suècia o Suïssa –suposant que aquests siguin països avançats-.

Està a punt de començar la final de bàsquet europeu 2007. S’enfronten les seleccions nacionals d’Espanya i Rússia. El resultat m’és ben igual, doncs la meva selecció, per qüestions polítiques i de drets de conquesta, no ha pogut ni optar a jugar aquest campionat. M’hauria agradat veure Lituània a la final. O posats a somniar un Catalunya – Bielorússia.

Vaig al cal Felip, bado una mica a l’ordinador i quan torno al sofà el partit ja ha començat.

1er quart

Triple de Calderón.

Per la pantalla es va mostrant la fauna de personatges públics que assisteixen al partit: J. M. Aznar, jugadors del Madrid, el Serrat, el Pedro J, etc.

Paren el temps perquè a una de les cistelles la ret ha sortit de lloc i s’ha d’arreglar per evitar males interpretacions. Puja un home, amb l’ajuda d’una escala, a posar-hi remei. “... esto es muy español...”. De seguida baixo l’àudio de la televisió i poso Miles Davis. El contrast entre la seva relaxada trompeta i la rapidesa i nerviosisme d’aquest esport lliguen molt bé.

Els blancs han començat fluixos i els vermells molt forts.

Tap a Calderón. Que et penses que cada dia és diumenge, xicot?

David Blatt, l’entrenador rus, fa cara de preocupat.

Se’ns mostra la borbonalla aplaudint al final del primer quart. Guanyen els seus 22 – 11.

2on quart

Els russsos segueixen nerviosos.

L’home-dels-mitjons-blancs-pujats-fins-als-genolls clava un triple.

Més tard un de Pau Gasol a tres minuts per acabar la primera part.

Els blancs escurcen diferències i es posen a tres punts.

34 – 31.

M’agrada emmudir la publicitat.

Llegeixo poesia mentre de reüll veig que entrevisten al president espanyol.

3er quart

Intercanvi de triples.

Picabaralla entre Pau Gasol i Viktor Khriapa.

Els dos equips fallen molt. No estem veient un bon partit, que és la única raó per la qual estic mirant aquest canal.

Fa molta calor en aquest sobreàtic, em vento.

49 – 46.

4art quart

Els russos empaten el partit, només començar, amb un triple de Paxutin. Després una cistella de dos els posa per davant per primera vegada(?)

Triple de Garbajosa que gira el marcador, 52 – 51.

Aquest partit el guanyarà el menys dolent. Els espanyols juguen malament i els russos fatal.

Una cistella de Gasol, amb falta personal inclosa, posa els vermells a cinc punts dels blancs.

Entren dos tirs lliures de Kirilenko, el crack rus, que posa el marcador 59 – 56. Queda 1 minut i 10 segons.

Bàsquet dels blancs que es posen només a un punt.

Durant la publicitat l’exèrcit espanyol pretén captar adeptes. Espereu-me asseguts.

Els espanyols perden la possessió i John Robert Holden anota dos punts que posa per davant els russos, 59 - 60.

Pau Gasol, a l’últim atac, falla el seu llançament. El temps s’esgota, els blancs s’abracen.

Els veïns, que durant tot el partit han estat animant els de vermell, emmudeixen. Truco a l’Oriol per compartir sentiments.

Torno a cal Felip. Poso la ràdio. M’assabento que el Barça ha empatat a zero amb l’Osasuna. Això sí que em sap greu.