"Des de la seva fundació l’any 1894, el moviment olímpic -que és l’expressió més acreditada de l’esport mundial organitzat- ha insistit en la necessitat que l’esport sigui una activitat capaç d’estimular els valors ètics i democràtics arreu del món. Els principis del moviment, i els seus documents fonamentals, parlen de “germanor”, “llibertat” i “igualtat” entre comunitats humanes, com a valors primordials. A més, la Carta Olímpica –en la versió actualitzada del 7 de juliol, 2007– comença definint el “valor educacional del bon exemple i de respecte pels principis universals i ètics” com a elements indestriablement associats amb l’esport. Per altra banda, en el segon punt s’especifica que l’esport ha de veure’s com una manera de promoure “una societat pacífica preocupada per la conservació de la dignitat humana”.

Revelacions documentals recents, difoses per la prestigiosa revista d’història “Sàpiens” -amb seu a Barcelona- confirmen ben clarament que Juan Antonio Samaranch, president honorari de l’actual Comitè Olímpic Internacional, té un passat feixista i de clara col·laboració amb el règim totalitari del General Francisco Franco a l’Estat espanyol. Ho confirma sense cap gènere de dubte la fotografia que reproduïm més avall, reproduïda de l’esmentada revista, de la què importants historiadors han avalat la certesa documental. Nosaltres sincerament considerem que aquest fet fa del tot incompatible i incongruent que el Sr. Samaranch pugui continuar ostentant el càrrec de President Honorari del Comitè Olímpic Internacional. És per això que us demanem que us adheriu, personalment, o com a entitat, a la campanya internacional per exigir-ne la dimissió immediata. Us ho demanem pel bé de la democràcia i de l’esperit de germanor que ha d’imperar entre els pobles que conformen la gran família de l’esport mundial. 

Atentament, 

Democràcia i Dignitat a l’Esport." 

Als pescallunes no ens cal baixar a Barcelona, si és que volem veure el mar. Ni anar a Vic, si és que volem anar a una llibreria amb cara i ulls. Tampoc ens cal baixar a Barcelona ni a Vic si volem anar a teatre: ja fa anys que funciona el Teatre Cirvianum on s’hi programen espectacles d’un gran nivell -felicitats Tines & companyia!-.

Divendres vam anar a escoltar “Mozart en Jazz”: Manel Camp al piano i Llibert Fortuny al saxo. La música ens va tornar a emocionar com feia temps que no ho feia. Si cada generació reinterpreta els clàssics posant-hi els ingredients de la seva contemporaneïtat això és el que van fer durant una hora i mitja amb el músic austríac Manel Camp i Llibert Fortuny, calçats de vermell, xalant i fent xalar a  l’audiència. El campanar, que tocava les deu del vespre, va incloure’s al repertori sense fer nosa; només el jazz pot permetre’s aquestes llibertats. Fins i tot vam poder comprovar les dots del Llibert Fortuny com a show man, fent-nos riure al final de l’espectacle i regalant cedés entre el públic.

Nit rodona que vaig continuar molt ben acompanyat per quatre grans persones amb les quals sopàrem al Casino de Borgonyà: restaurant de referència a la comarca per la relació qualitat-preu, la bona presentació dels seus plats, el servei, el local i la qualitat dels seus productes.

No hauríem pogut entrar millor a la primavera.

Jo era un mocós quan el vaig veure per primera vegada a la televisió. Era al mític “Digui, digui” (?) de la Televisió de Catalunya. L’escena transcorria en un garatge i ell feia de macarra, amb una jaqueta de pell marró.

Molts anys després al meu pare li van encarregar escriure un llibre sobre ell. Va enregistrar llargues converses que ocupen set o vuit cassettes. Després tot allò s’havia de passar a paper i mon pare va demanar que li fes la feina. La feina es va fer i fins i tot la vaig cobrar però el llibre no es va acabar publicant.

També recordo haver assistit a dues representacions del seu espectacle “Rubianes solamente” d’on vaig sortir tan encantat que me’l vaig comprar en cedé.

Se’l va denunciar per aquest tall on deia el que molts pensem i el que el llenguatge políticament correcte i la hipocresia generalitzada amaguen sota la catifa, no fos cas.

El Rubianes sempre m’ha fet pensar amb el còmic nord-americà Lenny Bruce. Tots dos abocaven pel broc gros tot allò que pensaven, deixant-se d’hipòcrites subterfugis. Era un heterodox culte i preparat com una casa de pagès que va practicar la llibertat de pensament -un bé escàs en el món on vivim-.

L’escolto en una entrevista que li va fer fa anys la Guillermina Mota “Al cap dels anys” de Catalunya Ràdio on diu que son pare, poc després d’arribar a Barcelona el 1952 i al veure que la família s’enyorava de la Galícia natal, els va dir “Estamos en Catalunya y hay que quererla”. I va fer-ho. Li estarem sempre més agraïts.

Un dels llibres més estúpids que hom pot trobar en una llibreria i que enguany s’ha editat amb la portada més lletja de la història del disseny, és el llibre Guinnes dels rècords mundials. Bestieses com el pis de protecció oficial més petit, l’ajuntament amb més càrrecs de confiança, el país amb més autoodi o l’equip de futbol amb la samarreta del color més adient per acabar tacada en un camp enfangat, hi podrien sortir publicades.

Dit això, s’hi troben perles: a la ciutat de Perpinyà, el centre del món com deia Salvador Dalí, és a dir a l’estació de trens de la capital de la Catalunya del Nord (i no pas Catalunya Nord, no és pas una sortida de l’autopista això!) un tal Lluís Colet va batre la setmana passada un rècord mundial que sortirà publicat a la propera edició del Guinnes: el discurs més llarg de tota la història, cent vint-i-quatre hores seguides garlant. Més llarg que els del Dictador Fidel. Aviat és dit.

Esgotat i afònic, acompanyat per un metge i un notari, ha dedicat la seva proesa “a tota aquella gent i associacions que defensen i promouen la cultura catalana a la Catalunya del Nord” i vol que quedi constància que el discurs més llarg del món “ha sigut en català”.

Les males llengües diuen que un castellanoparlant emprenyat amb el món, vol plantar-se al mig de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona per parlar en la llengua de l’Armada Invencible durant cent vint-i-quatre hores i mitja. Apa, fes-te fotre, només per superar en mitja hora el nostre heroi nacional, ai las!, denunciar el poc ús de la llengua imperial a les terres conquerides i denunciar així la suposada imposició de la llengua catalana a Catalunya.

Deu ser broma. O no. Proeses més grosses han superat aquella colla.

L’Exèrcit de Catalunya va guanyar dissabte passat per 2 gols a 0 al d’Espanya. Més de 60.000 persones el seguien al Camp Nou. A casa érem 4.

Televisió sense veu, llar de foc, músiques variades de fons, embotits, formatges, vins i converses. Els convidats van ser d’una educació immensa portant tota mena de viandes i líquids. Els coneixereu a partir d’aquí i d’aquí. Torneu quan volgueu.

Anàvem sopant i molt de reüll miràvem què passava al camp de batalla. No es marcaven gols. El meu resultat a la porra multitudinària que vam fer a la feina anava guanyat forma amb el temps i es materialitzava amb el primer gol, 50€ pel guanyador, poca broma. Vaig estar a punt de gastar-me’ls abans d’acabar el partit però no, el segon no va trigar a pujar al marcador. Me’n vaig alegrar, però, encara que m’hauria agradat més guanyar-los de penal injust al temps de descompte.

El nostre exèrcit democràtic i pacífic tornava a demostrar, si calia, una vegada més, que a Espanya se la pot guanyar sobre un terreny de joc sense armament ni imposició de llengües, sense promeses incomplertes ni expolis fiscals, sense catalanofòbia ni solidaritats mal enteses.

L’alcohol, la complicitat, la literatura, les ganes de conversa i l’humor van fer tota la resta fins a quarts de quinze tocades.

A la capital de l’Anoia s’hi estan movent coses. Fa poc es va constituir un grup que sota el nom de "paranoia accions" organitza i promou activitats culturals a la ciutat d’Igualada. Són deu, són joves, estan preparats i tenen ganes de dinamitzar la seva ciutat. Ho tenen clar: no volen subvencions de cap mena, volen sumar amb la inicitativa privada.

En un país com el nostre, on tota mena d’entitats i ajuntaments, associacions i grups d’amics paren la mà i creuen que l’administració pública té l’obligació d’omplir-los-la, emociona saber que hi ha gent que busca altres vies.

"paranoia accions" -podeu seguir el seu blog des d’ací- omple, en part, el buit que ha deixat Cal Ble i ens faria treure el barret si en portéssim.

La llengua amaziga ja deu ser, a hores d’ara, la segona llengua més parlada a la Plana de Vic. El castellà està quedant relegat a la lamentable tercera –o quarta!- posició.

Els catalans, amb els amazics, tenim força coses en comú com és el fet de no tenir estat propi i el de viure amb una llengua imposada amb estats, exèrcits i mitjants de comunicació al darrera que la defensen i la propaguen.

Com que m’agrada la poesia i crec que a través d’ella es poden treballar temes socials i de nova ciutadania he pensat i fet de lligador de caps d’aquest recital de poesia amaziga i catalana. Recitaran, amb acompanyament musical, la Najat el-Hachmi, Anna Miralpeix, El Khalid Elmokhtari i Pilar Cabot.
És aquest divendres 11 d’abril a les 23 hores a la Jazz Cava de Vic Recital inclòs dins el cicle “Lletra i música”, una iniciativa de l’Institut Municipal d’Acció Cultural (IMAC)

Us hi espero.