Tot i que va néixer l’any 2005 no es va presentar oficialment fins el desembre del 2007. La formen quatre persones que ja fa temps que treballen en el món editorial. El nom els ve de la voluntat de no editar massa –cosa que agraïm profundament- sinó de tant en tant autors grecollatins o clàssics moderns i contemporanis. Ja que no donen pressa als traductors el resultat final és de qualitat, brillant. És aquesta la gran pega de les traduccions, s’exigeixen per abans-d’ahir.
Té engegades tres col·leccions: D’ací i d’allà, que inclou narrativa, teatre i poesia; Vagueries, dedicada a l’assaig o a la novel·la filosòfica; i Aetas, que presenta obres bilingües d’autors clàssics grecollatins antics, medievals o renaixentistes.
Darrerament han publicat -preneu bona nota- “L’heresiarca i Cia.” de Guillaume Apollinaire i traduït per Elisenda Galobardes i “La meva ignorància i la de molts altres” de Francesco Petrarca i traduït per Laura Cabré.
Editorials com Adesiara posen mel a la llet, melmelada a la torrada, qualitat a la mediocritat imperant i apugen la qualitat de l’edició en llengua catalana un bon tros prou amunt.
“Ara i adés li agarra el mal”. No pas a aquesta editorial.
Vaig conèixer personalment el Màrius Serra el 2005, any que alguns van batejar com a Any del Llibre i la Lectura. Quan l’Esteve León, llavors coordinador de l’Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, em va contractar, entre altres coses, per coordinar diversos cicles de xerrades i conferències, em va dir tres coses que recordaré tota la vida. Però només en revelaré una: aquí faràs bons contactes, aprofita’ls. En vaig sortir escèptic, no puc evitar-ho, deu ser el meu estat natural, però sis anys després se li ha de reconèixer que tenia part de raó, ja que durant aquell any vaig intercanviar correus electrònics i llargues converses amb tres persones amb les quals m’uneix, encara ara, si no una amistat, una franca i cordial admiració. Són el David Jou, el Jaime Vándor i el mateix Màrius Serra; tots tres mereixerien, com a mínim, un llibre d’aquestes característiques.
Abans el coneixia com el coneix una bona part dels habitants dels països de parla catalana: de sentir-lo per la ràdio, de veure’l a la televisió, de llegir-lo a la premsa, de solucionar-li els mots encreuats o enigmes i a partir de la lectura d’alguns dels seus llibres.
Quan un dels meus germans, el Ton Barnils, va engegar el 2006, valent ell, amb una sabata i una espardenya, l’editorial Edicions DAU, de seguida vaig pensar que el Màrius Serra encaixava a la “Col·lecció Retrats”, és a dir, catalans coneguts pel gran públic, que viuen un moment ascendent a les seves carreres professionals i que, a partir del seu retrat, serveixin per explicar el país i el moment que ens ha tocat viure.
Gràcies a les gairebé cent entrevistes que vaig fer al Canal Català Osona em vaig veure capaç, no sé si per valentia o per temeritat, ni sé on acaba una cosa i comença l’altra, d’escriure’l jo mateix, aquell llibre que reclamava a algú altre.
Durant nou dilluns, de deu a quarts de dotze del matí, entre els mesos de gener i abril del 2010, a la seva casa del barri d’Horta de Barcelona o a la meva del barri de Montserrat de Torelló -sobretot a la seva-, vaig enregistrar més de quinze hores de converses amb l’ordre en què apareixen publicades. Després hi ha hagut una feixuga feina d’escriure a word allò que estava gravat en mp3, mantenint, fins on m’ha estat possible, l’oralitat, l’espontaneïtat i les idees força. En el procés fascinant de tallar, enganxar, suprimir o afegir m’hi han ajudat la correctora Cristina Carbonell, el mateix Màrius Serra i el Ton Barnils, coautors, vulgues no vulgues, d’aquest llibre. Aquestes llargues converses només van ser interrompudes pel seu carter, l’Isidre, amb qui intercanvia cartes per llibres, en un book-crossing permanent, bipersonal i unidireccional.
Per a la publicació del meu primer llibre he volgut fer-me acompanyar pel Màrius, una de les persones més intel·ligents i assequibles d’aquests països nostres, un incontinent verbal sense remei que de seguida es va mostrar interessat en el projecte, això és el que em va contestar, per correu electrònic, el mateix dia que li ho proposava: “Carai, serà un honor, Biel. Sobretot de fer-ho amb tu. Haurem de trobar els moments i establir un calendari, però ja hi pots comptar. Parlem-ne quan vulguis. Màrius.”
També he volgut fer-me acompanyar pel meu germà, l’editor d’aquest llibre, una de les persones més pencaires que conec, i pel fotògraf de la portada, el Jordi Mota, a qui admiro tan professionalment com personal. Fer-me acompanyar per tots tres garantia uns mínims que em semblaven indispensables. Des d’aquí, moltes gràcies.
Va néixer el 1979, dos anys després de la fundació de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona i va aprofitar-ne l’acrònim -tot i que se’ls hi prohibí posar el nom en català i es va haver de fundar com a Escuela Universitaria Jaime Balmes, coses d’espanyols-. Lligada des dels seus inicis a la Universitat de Vic on hi ha tanta boira com a la de Cambridge.
Ha publicat més de 1200 títols agrupats en una trentena de col·leccions, entre les que destaquen, fa de mal dir, “Llengua i Text”, “Textos Pedagògics” i “Biblioteca de Traducció i Interpretació”.
Edita, sobretot, manuals universitaris, assaigs, llibres de text i monografies d'interès local, comarcal o corporatiu. Enguany ha publicat la joia “Shakespeare en català. Traduir l’imperialisme” d’Helena Buffery i el “Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions” -clap, clap, clap!- de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume que millora el “Diccionari d'onomatopeies i mots de creació expressiva” -uau!- publicat pels mateixos autors a can 62, que no can seixanta.
Ens trauríem tres barrets si els portéssim només pel fet d’haver editat l’OC de Jacint Verdaguer, sex symbol de la nostra cultura singular i universal, per editar “Reduccions”, dirigida pel Lluís Solà és la millor revista de poesia, de llarg, dels Països Catalans, figura al catàleg de la Library of Congress dels EEUU i al portal scientificcommons.org. El tercer barret ens el trauríem per la col·lecció de poesia “Jardins de Samarcanda” que coedita amb “Cafè Central” i que acaba d’editar noves traduccions dels “Sonets” de Shakespeare.
Sense barrets i per arrodonir-ho destacar la feina d’Eumogràfic, fundada el 1984 hi fa de cap de colla l’Anton Granero, empresa també vinculada a la Universitat de Vic; només cal posar una al costat de l’altre les gairebé 100 portades de “Reduccions” per declamar, com escrigué l’ínclit poeta, “m’exalta el nou i m’enamora el vell”.
http://www.eumoeditorial.com
[Publicat al número d’octubre del 2010 de la revista LITERATA]
Se’m posa la pell de gallina cada vegada que visiono el documental “Price dels Poetes” del realitzador Pere Portabella, enregistrat el 25 de maig de 1970 a la sala Gran Price de Barcelona és el testimoni del “Primer Festival Popular de Poesia Catalana”. Sentir recitar Bartra, Espriu, Ferrater, Brossa, Pere Quart i els crits de llibertat, llibertat, llibertat fan vessar el meu got d’emoció.
A l’after hours d’aquest any li retem homenatge -40è aniversari!- passant el documental i escoltant recitar David Caño, Enric Casasses, Núria Martínez Vernis i Carles Rebassa els poetes que van participar al Price, com si d’un combat de boxa es tractés.
Després, qui ho vulgui, podrà pujar a l’escenari a deixar-la anar.
Serà DIVENDRES 22 d'octubre a les 12 de la nit al Casal de joves de TorreBlanca de Sant Cugat del Vallès
Cossetània i Enciclopèdia Catalana hanposat remei a una falla biològica que patia la nostra única llengua -per moltes altres que en poguem garlar-. Aquesta falla, que els científics estan estudiant a laboratoris secrets de la NASA de la USA de la HÒSTIA, consistia amb la impossibilitat física, ai las, de viatjar arreu amb una guia de viatges i de conversa en bell llemosí.
Cossetània ha engegat la col·lecció Essencial editant Roma, París, Londres i Nova York –traduccions de l’anglès de l’editorial AA Media Limited-; diccionaris de l’Enciclopèdia la Comunica’t en anglès, francès, italià i alemany.
Aquest estiu podrem viatjar partint de la nostra llengua i no de la imposada; comencem a anar bé.
Una de les formes d’autoodi més generalitzades entre els habitants dels països de parla catalana és la desconeixença de la pròpia història. Si el mínim coneixement humà hauria de partir del “conèixer-te a tu mateix” aquest passa necessàriament pel coneixement de la pròpia història, la col·lectiva del teu rodal, inseparable de la individual.
Em retrec cada dia no saber prou bé la història de Catalunya i és per això que pago religiosament l’impost revolucionari a la revista Sàpiens -cada mes sense falta des del primer número- i de tant en tant llegeixo un assaig o una novel·la que m’expliqui episodis concrets de la nostra agitada existència col·lectiva.
Picap ha editat “Història de Catalunya amb cançons 2.0”, un variat recull amb música de diferents artistes. Ja que els nostres mitjans de (des)informació majoritaris no en parlen ho volia fer jo des d’aquest racó de la xarxa -els blogs haurien de ser eines per escampar allò que els suposadament nostres i suposadament grans mitjans silencien-.
S’acosten les festes de Nadal i pot ser un bon (auto)regal. I una bona manera de refrescar la memòria i despertar consciències.
És una proposta gamberra: a les 12 de la nit d’un dissabte escoltar recitar poesia en un casal de joves amb barra de bar inclosa. I després jam session, és a dir, qui vulgui d’entre els espectadors, pujar a l’escenari i recitar allò que vulgui. L’acte s’acabarà quan tots ho decidim. És el tercer any que m’ho proposen i he seguit les mateixes quatre normes que em vaig autoimposar a la primera edició: que fossin poetes joves, que recitessin en llengua catalana, que es veiessin reflectides les varietats dialectals de la nostra llengua i que els acompanyés un músic. Enguany recitaran la Blanca Llum Vidal i el Jaume C. Pons Alorda acompanyats pel saxofonista Pep Poblet. Serà aquest dissabte 24 d’octubre a les 12 de la nit al Casal de joves TorreBlanca de Sant Cugat del Vallès. Vindràs? Va!
Hui he anat a fer-me fer el passaport -he escrit fer-me fer i no fer-me’l renovar perquè aquest octubre serà la primera vegada que sortiré més enllà dels límits de la (des)Unió Europea i l’hauré de menester-. Faré cap a Casablanca, però sense gavardina i sense protagonitzar aquella escena que ric cada vegada que remiro o recordo, “... què és això?... són canons o els batecs del meu cor...”-.
De bon matí m’he presentat a la comissaria a l’hora indicada -per dir-ho en català, tres quarts de nou del matí-. A la porta un membre de les forces d’ocupació que només garlava en llengua imposada -deu fer més de trenta anys que viu i treballa a Catalunya i no articula cap síl·laba en la llengua pròpia del país que l’acull. El típic votant del Josep Anglada que deu pensar que els maleïts-moros-no-volen-integrar-se-. S’ha de dir, però, per anar-los una mica a favor, que el tràmit ha sigut prou ràpid, he sortit amb el nou passaport a la mà ni una hora després: el disseny de la portada és d’una modernor que esgarrifa de pensar només de veure-la. A dins, ja d’entrada, el dibuix d’uns vaixells amb clares referències a la Conquista de America, un mapa amb l’itinerari marítim d’Andalusia a Cuba i Filipines, i, amb la cua entre cames, de Cuba i Filipines a Lisboa (?). Davant de la costa de Portugal una illa que no havia vist mai, hauran fet pujar i engrandir les Canàries?
A la pàgina següent Unió Europea escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, An tAontas Eorpach. Espanya escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Spanyolország. Passaport escrit en vint llengües, cap de catalana i una de curiosa, Útlevél.
A la pàgina següent la meva fotografia amb tota la cara que em va sortir de rojo, separatista y ultraradical i les meves dades personals, no cal dir que escrites en vàries llengües, cap de catalana. Pel què fa al nom em passa com amb el DNI, m’hi posen Gabriel, la policia i els banquers em coneixen per aquest nom, ja m’està bé, la resta de la humanitat per Biel. Coses de l’època: l’any 1976 estava prohibit inscriure noms en català i mon pare va haver de decidir-se per Gabriel ja que Biel no té traducció en llengua imposada i és hipocorístic de Gabriel.
A les pàgines següents bonics dibuixos d’animals i d’itineraris marítims de tota mena. Són del Jordi Sabater i Pi? I a la última el següent text que comença per El Estado español se reserva la propiedad de este pasaporte... Si resulta que aquest document és seu, per què m’obliguen a tenir-lo i m’hi canvien el nom i la nacionalitat? Por derecho de conquista, tenia raó Torrente Ballester.
Els que tenim la desgràcia de viure en un país que la seva selecció nacional de futbol té prohibit participar en competicions oficials celebrem totes les derrotes de la selecció nacional de futbol del país que fa mans i mànigues en contra de l’oficialitat de la nostra selecció. Són les pegues de tenir amo: xalar amb les derrotes de l’altre enlloc de xalar amb les pròpies victòries.
No sabia ni que havien jugat, prou feina tinc, però avui mentre dinava en un xinès de la Ciutat dels Sants un amic m’ho ha dit -els espanyols van perdre, són oca, that’s all folks!-.
Ni ho he celebrat tot i que el dinar ha estat més agradable, fins i tot més deliciós, i mira que el fast food xinès deixa molt que desitjar; però m’ha tornat a alegrar que els que volen l’anihilació de la meva nació (la llengua, la selecció, els mitjans de comunicació, les persones, animals, plantes i coses) hagin perdut contra una selecció, la dels EEUU, suposadament més feble que la seva.
