El 7 de juliol de 1981 es va aprovar la llei del divorci. Això va permetre que els matrimonis, quan una de els dues parts ja en tingués prou de tanta comèdia, es poguéssin separar de manera legal, pacífica i civilitzada. Fa poc aquesta llei va millorar-se per agilitzar tots els tràmits i facilitar el procés en general.
El divorci entre nacions és un tema prou més complexe. Catalunya i Espanya es van unir pel dret de conquesta, per la força bruta de les armes i no per mutu acord entre les parts implicades. És una relació basada, ja des de bon principi, amb la desigualtat i el dret de rapinya.
Ara amb el nou estatut s'intenta canviar aquesta injusta situació. Després de trenta anys de suposada democràcia, però, seguim on érem: amenaces, insults, mentides i boicots.
Tant de bo aquest nou desencís que representarà la no-aprovació del nou estatut (o la retallada descomunal que patirà) serveixi per convèncer-nos definitivament que amb Espanya no hi tenim res a fer. Mai ens han volgut entendre ni acceptar. La nostra relació no té futur i fa segles que dormim en llits separats. Ja no trempem quan ens veiem ni practiquem el sexe entre nosaltres. I ja se sap que el sexe és la base, una de les bases, d'una sana bona relació.
La independència, és a dir el divorci, permetria pactar una separació legal, pacífica i civilitzada. Quants estatuinhos més haurem d'esperar perquè els il·lusos nostrats se n'adonin?
Hi ha una llegenda, o una història, que cadascú explica a la seva manera però que més o menys diu això: un home tenia com a objectiu pujar una muntanya però pel camí es va trobar uns gossos que el van destorbar del seu objectiu. L'amo d'aquests gossos els havia posats allà només per distreure'l. I ell en comptes de recordar el seu objectiu i seguir pujant la muntanya es va quedar perdent el temps amb els gossos.
A alguns catalans ara els passa una mica això. Perden el temps amb els gossos que el seu amo ha deixat al camí per distreure'ns, en comptes de tenir clar que el nostre objectiu és pujar a la muntanya.
El savi i treballador incansable Joan Coromines va fer moltes excursions i va pujar moltes muntanyes d'arreu dels nostres països. Gràcies a això i a la seva immensa tenacitat va poder escriure aquesta obra monumental l'Onomasticon Cataloniae. Si s'hagués parat a perdre el temps amb els gossos, que segur que es va trobar pel camí, no hauria arribat a cap resultat.
Ens passejàvem un dia de finals d'octubre, com qui no passeja, per davant de la comissaria del districte de Ciutat Vella, al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, on, per cert, van detenir Lluís Maria Xirinacs.
A fora hi havia quatre policies nacionals uniformats, fumant i garlant sobre, ho suposem, el seu futur laboral, pobrets. Un d'ells, tot melancòlic, va aixecar el cap i mirà la bandera espanyola que onejava a fora, com si les seves paraules féssin referència, també, al futur laboral de la bandera en qüestió.
Llavors vàrem començar a intuir alguna cosa.
Ens passegem ara cada dia, d'aquest mes de novembre, com qui no passeja, per davant de la nova (?) comissaria del districte de Ciutat Vella, al carrer Nou de la Rambla de Barcelona, ara governada pels Mossos d'Esquadra. Constatem, eufòrics, que ja no hi oneja cap bandera.
