Dimarts passat a dos quarts de vuit del vespre es va presentar al Palau Robert de Barcelona el llibre Corredor de fons. Retrat de Joan Puigcercós, l’últim de la novíssima editorial catalana i independent Edicions Dau.
Van parlar l’autora del llibre, la Gisela Pairó, valenciana i guapa, el director de cinema Ventura Pons, que no va dir gaire res, i el retratat en qüestió, que va garlar més que ningú.
L’audiència estava formada per la plana major d’Esquerra però també vam trobar-hi el Joan Laporta (ex militant del Pi), el Francesc Bellmunt (sabadellenc amb Un parell d'ous), la Lloll Beltran, el Conrad Son (que folla en català) i l’Elèctrica Dharma entre molts altres. Passàvem dels dos-cents, apa!
Aprés cava i converses que van allargar la vetllada ben bé mitja hora més. Quan tancàvem la paradeta el Puigcercós encara parlava amb un grup de gent, quin gran xerrameca.
Si heu llegit el llibre i voleu conèixer-lo personalment l’editorial us ho posa fàcil: participeu en aquest concurs, potser us toca.
El sopar amb el Ton, l’Andreu i el Marc. La proposta. Carta blanca. Les entrevistes. El primer visionat al polígon industrial de l’Hospitalet. La mare emocionada felicitant a tot l'equip. Els grocs dels paisatges. Els petits detalls que vas fotografiant pel camí. La Catalunya nova d'interior de no-postal. Els llargs silencis. La memòria històrica. La República. Les runes. Les oliveres. El so de fons dels canons de la batalla de l’Ebre. La furgoneta que després els van robar. La sequia. Els embassaments. La música. La relació entre germans. El trompetista que recull perdigons. L’aigua. El vent. La força de les imatges. La mort. La recerca. Lo riu. La Boira. La intrèpida de Figuerola. El coll d’en Coloma. El cafè. El tràveling endarrera al carrer del Solar. Cinema a flor de pell i endins de tot. Crèdits infinits d’agraïment. Els aplaudiments.
Dimecres de la setmana passada es va inaugurar l’exposició temporal del Museu Picasso de Barcelona, Picasso i el Circ, que es podrà visitar fins el 16 de febrer. La inauguració va ser atípica, Pascual Maragall va arribar a l’hora, els parlaments van ser breus, s’estrenaven en aquest escenari el nou director Pepe Serra i l’alcalde de la ciutat Jordi Hereu. La cosa no va ser avorrida, com acostumen a ser aquests actes socials, ja que abans i després dels parlaments circ de Nou Barris va amanir el vespre amb variats espectacles circenses, des d’aquí moltes gràcies.
L’endemà, com si s’haguéssin posat d’acord, al bar Horiginal es va presentar el segon llibre de la col·lecció retrats d’Edicions Dau, Animal de circ, sobre la vida de Tortell Poltrona i que firma Marcel Barrera. Gairebé no hi cabíem i l’ambient era immillorable.
Qualsevol diria que la cultura d'aquest país, ara de cop i volta, es preocupa pel món del circ. Res més lluny de la veritat, doncs continua essent la germaneta pobra i minoritzada de l’encara-a-vegades-massa-elitista món de la cultureta.
No passa gaire sovint, en el nostre rodal és gairebé un miracle, per això quan passa cal parlar-ne i fer-ne tota la difusió possible: a mitjans d’aquest mes va néixer una nova editorial, EDICIONS DAU.
L’editor deu ser una miqueta boig i molt valent ja que és un projecte independent, que publicarà llibres de no ficció i ho farà en llengua catalana. S’adreça al gran públic amb la intenció de no rebaixar la qualitat literària. Comença fort, amb la col·lecció “Retrats”, on copiarà la idea dels homenots del Josep Pla per explicar-nos el país i la societat d’ara a partir de la vida de catalans populars vius.
Aquest dijous ja surt a la venda el primer llibre, La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura escrit pel Carles Serrat. I a mitjans de novembre ho farà Animal de circ. Retrat de Tortell Poltrona pel Marcel Barrera. Estan en preparació les biografies del Joan Puigcercós per la Gisela Pairó, Josep Carreras pel Roger Alier i Ferran Torrent pel Miquel Alberola.
La cirereta del pastís la posen el Marc Duran, que fa les fotografies de la portada i el pintor i poeta Perejaume que ha dissenyat el logotip de l’editorial.
Tot sumat, poca broma. “Bona barca, que tingueu bon vent”.
El Museu Picasso de Barcelona, el museu d’un dels més grans sementals de la història de l’art occidental, ofereix als seus visitants, ja tocava, visites guiades gratuïtes. Aquest és un dels museus més visitats del país, superat pel del Futbol Club Barcelona, cosa que molesta molt a la gent de la cultureta. Paciència.
Amb el preu de l’entrada, si prèviament heu fet la reserva, se us guiarà durant més d’una hora per l’exposició permanent. Sumeu-li a les 310 obres que té l’exposició 73 més, deixades en préstec fins el mes de setembre. Aprofitant el viatge no us perdeu l’exposició temporal d’ara, Els Picassos d’Antibes. Esteu avisats.
Impecable i colpidora és l'exposició que acull el CCCB, Hi havia una vegada Txernòbil. En el vintè aniversari de l'accident nuclear més nefast de la història de la humanitat s'hi explica molt bé l'abans, el durant, el després, l'ara i el futur.
Si els passa com a mi sortiran de l'exposició sensiblement tocats. Un no es pot ni imaginar les conseqüències que aquella catàstrofe va tenir i té sobre persones, animals i plantes. És sobretot en moments així que l'humor i la solidaritat humanes suren com els millors antídots davant la crua realitat. Gràcies als "liquidadors" la zona afectada no es va estendre més, evitant milers de morts.
I el govern de la Unió Soviètica, encara ara, callant, amagant informació.
Si pugen o baixen a Barcelona, si passen pel centre, hi vagin. Alguna cosa no els quedarà al mateix lloc després de veure-la. Tenen temps fins el 8 d'octubre i raons infinites per anar-hi.
Dimecres al vespre vaig assistir, molt ben acompanyat, tot s'ha de dir, al quart aniversari de la revista electrònica Paper de vidre. Ho feien a la extraodinària Nova Jazz Cava de Terrassa. Em va entusiasmar la poesia catalana recitada i teatralitzada per Òscar Intente, amb un contrabaix i guitarra elèctrica de fons. Felicitats artistes!
Vam perdre, vam voler perdre, l'últim tren que ens hauria tornat a Barcelona i vam anar a petar, sense voler-ho, al restaurant més independentista de tota la comarca del Vallès Occidental. Un taxi ens va deixar a casa prou tard. Els meus acompanyants diran el que voldran però tot sumat i restat va valdre molt la pena.
Llarga vida al Paper de vidre! I als artistes variats.
Ahir al vespre es van donar els premisEnderrock a la sala Bikini de Barcelona. I ja van per la dotzena edició. Felicitats!
Ens va agradar molt trobar-hi tota mena d'amics, coneguts i saludats. No ens va agradar tan constatar, un cop més, que els gin-tònics de Bombay te'ls fan pagar a preu d'or. Dono tot el meu suport i cada dia entenc més el fenomen de les entrompades (o botellón, per dir-ho com El Periódico).
La sala estava plena com un ou, majoritàriament de joves, de totes les tendències; ja no només rock o pop o jazz o música celestial, sinó una mica totes i ben barrejades. Hi van actuar el Pascal Comelade & Enric Casasses, els Whinskyn's, els Dijous Paella, el Roger Mas, els Refree i la Troba Kung-Fu. No hi vaig veure cap estelada, cosa que em va alegrar d'allò més ja que normalitza el sector. Cada cosa té el seu lloc.
I els nostres enemics -en terminologia de Miquel Bauçà- ballant sevillanas. O musiqueta militar.
Un dels pocs cinemes seriosos que hi ha en aquests països nostres és el de la Filmoteca de Catalunya, de titularitat pública. És seriós perquè no t'hi deixen entrar si hi arribes massa tard, no s'hi pot menjar ni beure res a dins, si parles en veu alta mentre la pel·lícula va passant els del teu voltant t'etziben un categòric "silenci si us plau", les pel·lícules es passen sempre en versió original subtitolada i els preus de l'entrada no són abusius. És un cinema que, resumint, cuida i respecta l'espectador.
Els que pensen la seva programació en saben un pou i ja fa temps que el cicle "El documental del mes" ens ofereix documentals de primera divisió molt difícils de veure a les sales comercials, sales que única i exclusivament estan pendents dels guanys econòmics immediats.
L'altre dia vam poder veure "Das Goebbels-Experiment", L'experiment de Goebbels, una coproducció anglesa i alemanya de l'any 2004 dirigida per Lutz Hachmeister i Michael Kloft. Tota la pel·lícula està feta a partir d'imatges de l'època i discursos polítics incendiaris de Hitler i Gobbels, el seu cap de propaganda. Imatges i discursos s'acompanyen només d'una veu en off que llegeix els dietaris que Goebbels va escriure entre els anys 1924 i 1945. És un impressionant document que explica, sense intermediaris i de forma clara i directa, l'ascens i la caiguda d'una part nefasta de la nostra història recent.
Aquí els dirigents del Partido Popular i alguns dels seus mitjans de desinformació continuen aplicant, amb bons resultats, exactement els mateixos mètodes assassins que Goebbels. Apliquen aquella vella i eficaç fórmula que diu que, en un escenari molt ben estudiat i en el moment precís, una gran mentida repetida moltes vegades acaba passant per una gran veritat. Salvant totes les diferències de temps i espai ho feien els nazis per anar contra els jueus com es fa ara contra la llei de política lingüística de Catalunya, per exemple.
La llibreria de la ciutat de València Tres i Quatre ha tornat a ser agredida per tres incultes encaputxats de feixistes. Els agressors, imaginem, són del mateix ram dels que van assassinar Guillem Agulló l'any 1993. No oblidem. I deuen ser família, això segur, dels militars colpistes que esmentava Iu Forn al seu divertidíssim article.
Sense insultar les seves mares, ja que potser no en tenen cap culpa, caldria que catalans, valencians i balears (...) ens desacomplexéssim ja d'una vegada per totes i ens ajudéssim més entre nosaltres. Tenim els mateixos "enemics", en terminologia de l'escriptor Miquel Bauçà. Com fer-ho? Doncs per exemple llegint BielMesquida, Vicent Alonso o Jesús Moncada amb la mateixa normalitat que fullegem la revista El Temps , l'Espill o el diari El Punt. Escoltant els fantàstics Obrint Pas,Antònia Fonto elQuimi Portet. Coneixent gent d'Igualada, Alcanar i Terrassa amb la mateixa normalitat que de Sueca, Ciutadella o Perpinyà. Creant xarxa. Enllaçant-nos uns als altres, com estic fent ara en aquest post.
La nostra tranquil·litat, la nostra normalitat, serà la seva perdició.
