Oriol Cruixent: “Cal escoltar el silenci”

 

 

 

 

 

El compositor, pianista i productor Oriol Cruixent (Barcelona, 1976) acaba de publicar “Classica Nova”, una experiència global, un àlbum que té vocació de totalitat i de connectar-ho tot.

Al teu twiter et presentes com a “Composer, Pianist, Producer”. En aquest ordre o l’ordre no fa la cosa?

L’ordre dels factors no altera el “producte”! A la taula, amb un llapis davant del pentagrama sóc compositor, quan surto a l’escenari sóc pianista, quan produeixo enregistraments sóc productor. De l’àlbum “Classica Nova” en sóc el compositor, el pianista i el productor executiu. I posats a etiquetar, a casa sóc marit, pare, cuiner i bricoler. Benvinguts al renaixement!

També hi dius: “Born in Barcelona, Catalonia”. És a dir, Catalonia is not Spain?

Ah, però que ho ha sigut realment mai Spain, Catalonia?

Tu i jo vam coincidir a l’Escola Garbí d’Esplugues de Llobregat, hereva de l’Escola del Mar, escola lliure republicana de la Barceloneta que va ser bombardejada durant la guerra civil. Jo d’aquella escola recordo la importància de llegir un llibre cada setmana, que fèiem esport cada dia i que competíem per colors: blanc, blau i verd. Què recordes tu del Garbí?

El que comentes ho recordo intensament, com m’agradava la lectura setmanal, cadascú amb el seu carnet de biblioteca… Del Garbí en recordo l’olor dels pins, el menjador-àgora, la plastilina, els gomets, les màrfagues, la natació, els mainaders, els virolets, l’”Àngels Messegué”, el “Tarragó”, la “Ponsati”, la “senyoreta Andreu” i escoltar cada tarda la veu del senyor “Benito” amb aquell: “tots els nens que van en autocar ja poden sortir”.

Aquest nou  àlbum l’has titulat “Classica Nova”. Com  el poeta J. V. Foix t’exalta el nou i t’enamora el vell?

Una manera molt encertada d’expressar-ho! Aplicant-ho a “Classica Nova”:  m’enamora la tradició, l’origen, l’ancestral, les estructures arcaiques… i m’exalta la visió de fusionar llenguatges i cultures, connectant-ho tot.

Tot va començar una nit a la residència d’estudiants de la Hochschule de Múnic, oi?

La gràcia de tot plegat és que el fet de marxar per estudiar Composició a Múnic em va permetre viure en un país diferent amb estudiants d’arreu del món, conèixer noves cultures i compartir amb ells la meva. M’interessen els punts en comú, el que ens connecta, trobar aquella lògica humana darrere de cada nou idioma, de cada nova cultura, i trobar-m’hi a mi mateix en cada una d’elles. “Classica Nova” ha acabat sent essencialment això, el resultat musical de connectar-ho tot.

A Alemanya es paga per assistir a la presentació d’un llibre i l’autor pot estar llegint un fragment del seu llibre durant més de mitja hora. A diferència nostra quin valor donen a la cultura els alemanys?

Ep, que nosaltres tenim el Sant Jordi! Ironies a part, tretze anys viscuts a Alemanya i cinc a Bèlgica em fan ser prudent amb les generalitzacions. Si comparem Alemanya amb casa nostra en els camps del disseny, l’arquitectura, la gastronomia o el turisme, veurem que som referent mundial en tots ells. Cadascú potencia els seus valors i les seves tradicions. El clima alemany ha propiciat durant segles la pràctica musical familiar a casa, un costum molt estès i vigent encara avui dia. La música és sens dubte part irrenunciable del seu sistema. Les universitats són gratuïtes i d’altíssim nivell. Les sortides professionals, nombroses. A més, a les grans empreses invertir en cultura els surt a compte, de manera que contínuament es renoven i construeixen noves sales de concert, museus… a tall d’exemple, Múnic disposa de set orquestres de primer nivell, incloent-hi dues òperes. Cuiden les seves tradicions, senzillament. La imposició tan forta de l’ultra-catolicisme a casa nostra ha impedit en molts moments la inversió en formes de cultura com la música o la poesia, més abstractes, més incontrolables, més “perilloses”, i ha estroncat moments àlgids a nivell cultural com els anys anteriors a la guerra civil. Jo em pregunto: què volem ara, en aquest precís moment? Si la voluntat real és la d’esdevenir una societat d’éssers creadors i lliure-pensants, si no sabem potenciar encara més l’educació en tots els camps de la creativitat seguirem estancats durant generacions. A les “ments” brillantment obtuses que segueixen potenciant a través de la majoria de mitjans un “ramat” atontat i uniformitzat, els convido a reflexionar si tots els béns materials que n’obtenen els omplen realment l’ànima. Al final és una decisió personal de cadascú: pots malbaratar un regal com la vida vivint-la amb pobresa d’esperit, o pots viure-la amb ulls inquiets de nen fins l’últim respir!

Què hi trobarà l’oient en aquest àlbum?

No hi trobarà res. O ho trobarà tot. Depèn d’ell! “Classica Nova” està concebut com una experiència global en la que, qui hi busqui alegria, lleugeresa, intimitat, recolliment o fins i tot profunditat espiritual, la hi pugui trobar. L’àlbum està pensat com un viatge per les cultures amb les que personalment he pogut establir un contacte profund, com la balcànica de la meva dona, la llatino-americana i la oriental d’amistats íntimes, la centre-europea d’anys de residència, l’africana i l’àrab de familiars que hi viuen, o la pròpia mediterrània. En aquest viatge, en la sisena peça i delimitant la proporció àurea de tot l’àlbum, fem parada als meus “Orígens”: la cultura catalana. Sens dubte és la composició més personal de totes, escrita a Brussel·les el 2012, poc després de morir la meva àvia. En ella hi podem descobrir material melòdic del cançoner popular català amb “El Testament d’Amèlia” i un apoteòsic “Toc de Castells” final. A tot plegat hi vaig voler imprimir una mirada arcaica amb l’ús dels modes grecs Dòric i Lidi. Descobrir a posteriori, ja casat i amb un petit fill, que ambdós modes emprats a “Orígens” coincidien amb els noms de la meva dona Lidija i del meu bebè Dorian, ha acabat afegint un toc de misteri a aquesta obra ja de per si tan enigmàtica i màgica per a mi.

Parla’m de la discogràfica, Solé Recordings.

Els Luthiers Solé s’han forjat un prestigi i reputació entre els músics d’orquestra i solistes del país. Un dels germans, en Toni, va decidir crear un segell discogràfic amb la idea de donar llum a una col·lecció única amb enregistraments clàssics d’alta qualitat. Sabent del meu projecte “Classica Nova”, un programa musical ben “sui generis”, en Toni va tenir la idea d’inaugurar dins de la seva línia editorial una nova sèrie dedicada a la música viva del nostre país. Agraïment profund per apostar-hi!

Dos divertimento, un meditatio, dos divertimento, un meditatio, dos divertimento i dos meditatio. Aquesta alternança està del tot premeditada?

Absolutament! Fins i tot podria afegir que tot l’àlbum és un viatge harmònic per les tonalitats en tant que vibració, energia i llum, vist des del cercle de 12 quintes que vibracionalment corresponen als dotze mesos de l’any espiritual. En l’àlbum partim de la introspecció i la foscor del Do menor (solstici d’hivern), per acabar 7 quintes/mesos més tard amb la visionària i lluminosa tonalitat de Mi major, (més enllà del solstici d’estiu). Ni en la improvisació més radical no hi ha res casual!

Per tant, l’ordre és important en un àlbum?

La dramatúrgia global és essencial. És important com a creador saber què és necessari en cada moment, de la mateixa manera que un orador o un escriptor sabrà què ha d’aplicar rítmicament, estructuralment i dramatúrgicament per a mantenir l’interès de l’oient.

Què és un divertimento? I un meditatio?

El “Divertimento” és una forma musical històrica, de caràcter lleuger i alegre, la finalitat del qual és fer passar una estona agradable, “divertida” a l’oient. El “Meditatio” en canvi no existeix com a forma musical. “Connectar-ho tot” vol dir també aplicar conceptes globals a casos particulars. Escoltar qualsevol de les “Meditatio” de l’àlbum ens porta a un estat de quietud interior similar al que s’arriba a través de la meditació, d’aquí la idea d’anomenar aquestes peces senzillament així.

Quins instruments s’hi poden sentir a “Classica Nova”?

Per aconseguir el so singular de “Classica Nova” he incorporat instruments originals com el baix electroacústic Rhodes Piano-Bass nord-americà, les Daraboukes, Udús i Kalimbes africanes, els Bowls tibetans o els Tambors “legüeros” dels indis “Mapuches” xilens. Per fer-ho sonar tot, un ensemble de solistes internacionals van acceptar el repte d’acompanyar-me en aquest projecte, amb els percussionistes xilens Claudio Estay (Drum-Set i percussió) i Carlos Vera (vibràfon i marimba), segurament dos dels exponents més innovadors de l’escena percussionística actual, ambdós membres de l’Orquestra de l’òpera de Múnic (Bayerische Staatsoper), i amb el saxofonista i flautista germano-danès Kim Barth, un dels músics de l’escena jazzística més reconeguts de l’Europa central. I no ens oblidem que el responsable del so d’un àlbum com aquest no són només els instruments i els músics, sinó també l’enginyer que ho enregistra, mescla i masteritza. Agraïment etern al gran Ferran Conangla per deixar la seva empremta única en aquest àlbum!

La música, de totes les arts, és la més abstracta de totes perquè és bàsicament vibració. No cal cap mena de formació per sentir alguna cosa, com sí que cal per llegir. És per tant la que arriba més al fons? La que ens emociona més ràpidament?

Una reflexió interessantíssima! Certament, la música té aquest punt d’immaterial que la fa única. La música és capaç de fer-nos literalment vibrar, entrar en ressonància immediatament sense passar per la ment cognitiva. Tot el nostre cos, tot el nostre interior vibra. És per això que probablement és la que és capaç d’arribar més ràpidament a les nostres profunditats. Les reaccions del meu fillet de sis mesos quan sent el violoncel de la seva mare són per mi la viva confirmació del poder invisible de la música! L’altre dia m’emocionava adonant-me de la grandesa que suposa que avui dia tanta i tanta gent estigui fent música al món i en estils tan diversos i personals, des del jazz fins a la clàssica, el pop, el rock, el folk, la contemporània… la humanitat sencera cantant, fent música, quina realitat més meravellosa, històricament única, i tan diferent de la “realitat” que ens mostren cada dia els mitjans!

I el silenci, quin paper hi juga en la música?

El silenci és un mestre increïble. Els grans compositors han tingut sense excepció aquesta connexió profunda amb el silenci. La quietud interior sorgeix en el moment en què prenem consciència del silenci, ja que la ment és bàsicament “soroll”. El silenci et mostra el camí cap a l’estat de quietud. Per a molta gent el silenci ni tansols existeix, se senten incòmodes quan hi ha silenci. I de fet és tan senzill, simplement escoltar, ser-ne conscient, parar atenció al silenci. Per a la ment això no és agradable, la ment deu dir: “però si no hi ha res aquí”! Com més silenci exterior, la ment més s’hi resisteix i més “sorollosa” es torna. I tot i així, en el moment en què la consciència que va més enllà de la ment sorgeix, en el mateix moment en què prenem consciència del silenci exterior, el silenci interior apareix. I en aquest moment, el silenci deixa de ser només “silenci”, hi ha una qualitat en ell, una vida, una “ànima” impossible de comprendre a través únicament de la ment. Hi ha una bondat en el silenci. Expressat d’una manera més poètica, el silenci és com un poder immens que t’envolta per dins i per fora, un poder increïblement benigne, és de fet Amor en el sentit més profund, és la unitat, és reconèixe’t a tu mateix en l’altre. Algú va dir un dia: “El silenci és l’idioma que parla Déu, la resta no són més que males traduccions”. Una de les frases més profundes dels textos bíblics diu: “Pren consciència del silenci i sabràs què és Déu”. El silenci en la música només pot obtenir aquesta qualitat si el propi compositor és capaç de crear des d’aquest estat de consciència.

Vivim envoltats de massa soroll?

Una humanitat dominada per la ment, una ment que se sent incòmoda amb el silenci… no és d’estranyar que visquem envoltats de tant soroll. Som l’espècie que més soroll fa, la que més destrueix, la que més embruta, la que més consumeix i la que més lletjor crea. Per això és necessari usar el silenci com a mestre. Cal recordar, sempre que ens sigui possible, d’”escoltar” el silenci!

Biel Barnils

 

Més informació:

http://www.oriolcruixent.com



Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cultura per Biel Barnils i Carrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent