Els comuns o els fills de la gran hipocresia

 

 

 

 

 

Ironies de la política catalana: fins el dia d’avui han acabat sent més revolucionaris i demòcrates els convergents de tota la vida que els que han volgut passar per revolucionaris i demòcrates de tota la vida. Ja no és qüestió de jugar a la puta i a la ramoneta, sinó de fer exactament el contrari del que fa segles que fas veure que defenses: progrés, democràcia participativa i autodeterminació, per exemple.
De fet, no ho tenen gens fàcil per intentar fer contents a la vegada els lerrouxistes, per una banda, i els independentistes, per l’altre, que els voten, entre moltes altres estranyes bestioles de laboratori. Però la vida, és a dir, la política, té aquestes coses i moltes altres de molt més complicades. Només els demanaria —ei, si pot ser— que no ens tractin d’imbècils i que siguin una mica coherents amb les seves miques d’idees que encara els queden.
Com ho deia mon pare? Ah sí, “qui es passa la vida lluitant contra el franquisme s’acaba tornant franquista”, a partir d’una cita de Nietzsche que deia una cosa com “qui es passa la vida lluitant contra el drac s’acaba tornant drac”.
Us felicito, fills, fills de la gran hipocresia.