José Afonso i els clavells
T’ho topes passejant per Coïmbra i et ve la tonada al cap i penses:
T’ho topes passejant per Coïmbra i et ve la tonada al cap i penses:
Pessoa a El banquer anarquista (en versió de Manuel Guerrero):
Sobre trobar les paraules per dir les coses:
Ja és Sant Jordi. I, d’unes setmanes ençà, tot sembla que hi porti. En àmbits acadèmics, per exemple, et demanen si vols recomanar cap lectura. I, és clar, aquesta és una pregunta que mai no es pot deixar per respondre. […]
M’arriben els exemplars d’autor de l’Atles MUHBA d’història de Barcelona i no puc evitar de distreure-m’hi una estona.
Una dotzena de paraules encara no resumeix la millor resposta a aquesta pregunta, amb la saviesa d’anys de llibreters de la bona gent de la 22 de Girona.
Aquest matí surto del metro i passo per Gran Via, entre Rambla i Balmes. Davant la seu de la conselleria d’Agricultura hi ha unes dotzenes de manifestants.
Doncs fa una certa impressió escoltar versos propis dits, i ben dits, per una veu estranya.
I ve que tornen
els dies de les flors,
com un avís que, malgrat tot,
el cicle continua i
la primavera és aquí,
com una nova oportunitat
que caldrà aprofitar,
per si de cas,
malgrat tot, resultés
que és l’última
i que tot el que no
hagi estat fet
quedarà ja
per sempre més
per fer.
Busques, manyac, l’escalf de la mà ferma
que per tants d’anys t’ha guiat i seguies.
Tanques els ulls, trobes repòs, somies:
nervi de peus, gemecs somorts i l’esma
de quan, abans, jove, despert, cobries
amb quatre salts d’aquesta vall l’estesa.
Amb els nets ulls de mel que sempre esperen
veig que ara em dius que veus que el temps s’acaba,
avui per a tu, després per a nosaltres.
Vés-te’n en pau, que la teva ombra ens vetlla.
Per a alguns el calendari nadalenc i el mes de gener és moment d’avaluacions, i això vol dir que ens passem uns quants dies corregint.
El canvi climàtic s’imposa: mireu quin rovelló he caçat aquest matí d’any nou a la serra de Collserola, sobre la font de Can Gras…
Tot és sempre nou i res no canvia:
ara el camí s’eixampla, ara s’estreny,
després d’un dia arriba un altre dia…
La veus? L’ànima és el cor de l’arbre:
per ella es manté dret i sobreviu.
Per ella, ni l’oblit no el pot abatre.