Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Jo hi poso el càtering

A l’últim mail obert demanava a la meva manera que els partits deixin de fer de partits, i mirar només per ells, i que estiguin a l’alçada del moment, com no ho han estat mai abans d’ara, ni tan sols l’1 d’octubre. No hi confio gaire, però alhora estic convençut que encara són a temps de recuperar el fil. Si ho volen. Parlant-se francament i sense por. Sense por, que massa que n’hi ha, i no només d’anar a la presó.

Jo hi poso el càtering

No diré que no podem caure més avall, perquè sempre poden anar molt més maldades, ni que sembli impossible. Però déu n’hi do, aquesta setmana, i les d’abans, els desencontres, les declaracions retòriques i els jocs d’ous que ens hem hagut d’empassar. Per acabar, a hores d’ara, on hem acabat: sense majoria al Parlament, amb la legislatura enlaire i el cretí de l’Aznar rient per sota el nas que ell ja ho deia.

Bé, que la legislatura era esqueixada prou que ho havíem de saber. I que un govern efectiu en estat d’excepció seria això, doncs ben mirat també. I que els de l’altra banda no deixaran de mentir, de manipular, d’abusar i de fer-se les víctimes, a sobre, digueu-me qui se’n pot haver sorprès. Però que els nostres, que les tres forces a qui amb els nostres vots hem tornat a donar la majoria absoluta, lluny d’aprofitar-ho, lluny de responsabilitzar-se’n amb visió històrica, lluny de tot actuarien tan arran de res, això sí que dol.

No, no és la meva intenció retreure això a aquests i allò a aquells i perdonar-ho tot als de més enllà, ni assenyalar culpables, ni tan sols repartir culpes situant-me per sobre del bé i del mal amb falsa equanimitat, i no és que me’n faltin motius ni ganes. No, el que voldria, bo i sabent que no servirà de gaire, és preguntar-me on deu ser el desllorigador, que bé n’hi ha d’haver.

Mireu, ja fa massa anys que veig amb estupor que aquest camí l’estem fent tots junts i plegats perquè no hi ha més remei, però que el que el cos demana —el que els demana als partits, vull dir, i ja reconeixeré quan faci falta que hi deu haver excepcions, bé que no sé si n’hi hauria hagut cap sense la capacitat de coerció de l’Assemblea i d’Òmnium— és poder ser únic i sol a penjar-se les medalles. Ni que això les faci ben pírriques. Ja fa massa temps que te’n fas creus de constatar que, ni tan sols quan componen coalicions electorals o acorden governs de coalició, els partits no parlen entre ells. Ni es parlen gaire ni parlen prou clar.

Ves que no sigui que no s’hi han sabut posar. Doncs si ha estat per falta de croquetes ja els les serviré jo. Però que seguin d’una vegada a discutir obertament com no ho han fet mai i no s’aixequin fins que hagin arribat a un mínim punt d’acord. Ni que sembli que és tard per fer-ho, res no priva les tres forces parlamentàries, i el rosari de partits i moviments que s’hi integren, i les forces civils que els acompanyen, de tornar a seure a porta tancada i amb els rellotges aturats. Sense excusar-se que n’hi ha que no hi poden ser perquè els han segrestat a la presó. Que seguin per compartir diagnòstic i acordar un nou full de ruta o el que sigui que en vulguin dir. I que es conjurin a complir-lo sense por.

Jo tinc el meu, de diagnòstic, i la meva idea del que caldria haver fet el darrer dia de gener i després, cada vegada que hi ha hagut actes fallits i moments llufats. Però estic disposat a desar-los ben endins de la meva intimitat si els qui tenen el deure de liderar el procés, perquè s’hi han ofert lliurement i hi són després de guanyar-se la nostra confiança en forma de vot, fan aquest esforç i diuen clar quins passos es proposen de seguir per avançar cap a l’objectiu comú, ja sigui més de pressa o, ai las, fent marrada. Hi estic disposat.

Però després, si no en són capaços, si no s’ho proposen i ho fan, si rebutgen les meves croquetes i la resta de suports que estic segur que tindrien de tots nosaltres per no passar gana ni fred mentre parlen, raonen i discuteixen, després, dic, que no es facin els llestos quan resulti que els hem acabat passant per sobre i hem hagut de fer via pels camins més ardus i prenent-hi tots plegats encara més de mal. O no és aquesta la nova cruïlla on ens situen pel seu mal fer?



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada | s'ha etiquetat en , , , , per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent