Oi?

Al mail obert del darrer dilluns miro d’esbrinar què deu voler dir, ara i aquí, eixamplar la base social de l’independentisme, de la república, i com hauríem de mirar de fer-la créixer.

Eixamplar la base

Després de la victòria en les eleccions il·legítimes convocades el 21-D, la majoria d’analistes coincideixen que l’independentisme es troba en una disjuntiva estratègica. La podríem resumir com segueix: o bé ara és l’hora del replegament, de recuperar forces i eixamplar la base del moviment per abordar amb més força la pròxima fase del procés; o bé ara és l’hora de mantenir viu l’enfrontament i continuar desgastant l’estat espanyol, per més car que en sigui el preu. Les posicions divergents davant aquesta disjuntiva poden explicar el parèntesi de paràlisi que, a la pràctica, ha fet impossible, de moment, la investidura d’un president i la formació de govern.

Em fa l’efecte que, quan ens plantegem la situació en aquests termes, tenim poc en compte que no tot depèn de nosaltres. Que davant nostre hi ha els altres, que també tenen les seves estratègies i pulsions. Si fins ara no hem investit ningú no seria tant perquè no hàgim estat capaços de posar-nos-hi d’acord, com perquè els tres candidats que hem posat sobre la taula ens han estat impugnats sense miraments. I estic segur que els que puguin venir a continuació també seran assetjats sense cap escrúpol: no ens podrem tornar a governar mentre visquem sota vigilància.

És sobre això que em temo que el replegament per a agafar aire no serà possible: si això és una guerra, l’enemic no està disposat a negociar cap armistici. Al contrari, tenen la percepció que ens han posat el peu al coll i no l’aixequen. Ni l’aixecaran. Per excèntriques que siguin les mesures, no s’estaran d’aplicar-les: com ara que han engabiat durant tres dies Tamara Carrasco acusant-la de terrorisme (de terrorisme!), encara que el jutge no hagi gosat de mantenir-ne l’acusació. No afluixaran. Ens volen vençuts.

No tindrem l’opció del replegament, i per tant haurem de ser capaços de defensar-nos sense descans, de viure en una cursa de relleus permanent per resistir. Aleshores, podria ser que aquella disjuntiva no ho sigui tant: podria ser que refer les forces només pogués ser possible sense deixar de plantar cara. Sense deixar de mantenir la legitimitat ni deixar de construir la realitat de la república. I si algú entre els nostres ara troba que no som prou forts o que no som prou gent o que no estem preparats per a continuar endavant, ha fet tard. Que s’hi hagués pensat abans. Hem arribat a un punt del qual ja no és possible retrocedir.

No ho és, per exemple, per aconseguir això que en diem eixamplar la base. És clar que seria preferible que en fóssim molt més, molts més que no som ara, a tocar d’aquesta meitat de la societat tan mobilitzada a favor de la república. Però no ens enganyem: en qualsevol indret civilitzat, aquesta mobilització ja fa temps que hauria comportat diàleg, negociació, intents de seducció i discussió política. A Espanya no. Però ni que n’haguéssim estat molts més, la majoria més abassegadora que vulgueu imaginar. A Espanya mai.

Ara la corda s’ha tibat tant que ja no hauria de quedar gaire ningú que no hagi decidit a quin costat de la línia vol ser. O a favor de la llibertat i la democràcia o acceptant la repressió i la imposició forçosa de l’statu quo. Aquesta és avui la nova frontera. Entre els segons hi ha, potser sense excepció, els defensors de la unitat d’Espanya; entre els primers, els qui defensem la república, però no només. És, en bona mesura, el mapa que es va dibuixar el dia 3 d’octubre, probablement el dia que més àmplia ha estat aquesta base social.

I ho va ser justament el dia que més enllà havíem gosat anar, i en conseqüència quan més brutal va ser la resposta de l’estat ferit. Ara la base només s’eixamplarà a mesura que tots els qui estiguin a favor dels drets civils elementals ‒a favor de la llibertat i de la democràcia i contra la repressió i la imposició de la llei per la força‒ es vagin convencent que tan sols la república els garantirà. Si algú encara no ho veu clar, ajudeu-l’hi: perquè ara ja és a la vista fins a quins extrems és capaç d’arribar l’estat espanyol per sobreviure i per sobreviure mantenint la il·lusió de la seva pròpia unitat. Menteix, prevarica, reprimeix. I ‒tant de bo m’equivoqui‒ estic convençut que matarà i tot.

Però això no ens ha de fer gens de por: com més enllà arribi l’estat ferit en la seva cursa folla per defensar-se, més accelerarà la seva pròpia destrucció. Només cal que continuem empenyent. I que estiguem a punt.