Què has de pensar, quan trobes una sabata, i només una, al mig del pont a trenc d’alba?
Qui la hi va deixar? Algú que corria per no perdre l’autobús? Algú que, fart de la xardor tropical dels darrers dies, necessitava airejar els peus? Algú que, fart de moltes altres coses, va preferir saltar des del pont?
L’endemà ja no hi era. La sabata va desaparèixer. En canvi, l’enigma —poètic o prosaic?, tràgic o patètic?— hi ha quedat per a mi.