Cent onze dies contra la por

Suposo que era inevitable: el primer mail obert després del 9 de juny no podia sinó parlar de l’1 d’octubre. I dels previsibles disbarats que l’anunci de la data i la pregunta ens ha fet sentir. Que no són res comparats amb els que haurem d’escoltar en endavant (que barroera i bastota, la tal Soraya, ahir a la tele…). […]

Cent onze dies contra la por

Divendres 9 de juny. El vicepresident Junqueras i el president Puigdemont, davant del govern i la majoria absoluta de parlamentaris que els donen suport, ho acaben d’anunciar: el diumenge 1 d’octubre els ciutadans de Catalunya podrem votar sí o no a aquesta pregunta: ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’ Encara no han passat dos minuts i ja ens n’arriben les primeres reaccions.

Inés Arrimadas opta pel menyspreu: hem tornat al 9-N del 2014 i si el president no diu res més és perquè “no té ni idea de com fer” la consulta. Menyspreu. Xavier García Albiol no baixa del seu núvol de postveritat i etziba una llarga corrua de paraules amb una contundència que vol ser mesurada, però que li queda més aviat embarbussada: això és política-ficció, estem davant d’uns farsants que cada dia estan més sols, president posi les urnes (!) i preocupi’s del que de debò preocupa els catalans. Confusió. Miquel Iceta afirma que el referèndum no es farà, torna a llegir malament la carta de la Comissió de Venècia i s’equivoca una altra vegada demanant un diàleg superat (parla de “retrobar el pacte constitucional del 78”, pobre, i ens ho diu a nosaltres!). Joan Coscubiela no surt del seu coragre, troba que tot és fum i demana saber uns detalls que sap que aviat sabrà. Viu enmig d’una profecia autocomplerta. Només Enric Millo, veritable avantguardista de la política espanyola, ha adoptat un altre to i ha reprès les amenaces. Diu que ens calcem, que si la cosa avança per aquest camí, que si la cosa es concreta de debò, inhabilitaran polítics, funcionaris i empreses. Tot el que es bellugui. Tot el que respiri.

Què tenen d’interessant aquesta cadena de reaccions —de fet tan déjà vistes—, i les que em deixo? Que delimiten clarament el terreny de joc en què ens bellugarem els mesos vinents. Hi haurà befa i menyspreu (Arrimadas, García Albiol); hi haurà tergiversació i manipulació (Iceta, García Albiol); hi haurà mentides, moltes mentides (fa pocs dies García Albiol tornava a dir unes coses terribles sobre les pensions, ai, quina por). Hi haurà, si més no mentre Rabell i Coscubiela en continuïn portant la veu cantant, l’habitual putaramonetisme dels comuns. I hi haurà, sobretot sobretot, amenaces. Moltes amenaces.

Perquè, fet i fet, les úniques armes amb què compta l’estat espanyol per a fer-nos desistir —al poble català, vull dir— del nostre propòsit col·lectiu són l’amenaça i la por. L’estat espanyol, i tots els qui s’oposen que exercim democràticament la nostra sobirania, i molts dels qui no volen la independència de Catalunya, ni tan sols sentir-ne a parlar, si saben veure el que hi ha al seu voltant, si són honestos amb ells mateixos, si tenen una mica de món, saben que aquesta lluita l’han perduda. Que l’hauran perduda si nosaltres continuem endavant decidits com ho hem estat en els millors moments de tot aquest procés. I per això miraran de fer-nos dubtar, de posar-nos la por al cos, de remarcar les nostres febleses.

No us deixeu ensarronar: probablement tot el camí que hem fet fins ara, per més que hagi resultat esgotador, calia que el féssim com l’hem fet. Perquè ha estat un veritable procés d’emancipació. I diria que avui ja som, segurament més que no ho havíem estat mai, un poble emancipat. Que estem a punt de manifestar en l’acte de més pulcritud cívica que se’ns pugui oferir, dipositar un vot dins una urna, fins a quin punt ens en sentim, fins a quin punt en volem ser.

Tenim cent onze dies, a comptar des d’avui, per convèncer-nos-en i per convèncer-ne els nostres amics, cosins i veïns. L’1 d’octubre anirem lliurement a votar sobre el nostre futur col·lectiu. Tothom qui ho vulgui. I sense por. Perquè el dia 2 segur que tornarà sortir el sol. Per a tots.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*