Carles Capdevila

Me’n vaig de dret a la lleixa on hi ha els seus llibres i agafo Nova York a la catalana. L’edició és del juny del 1996 i a la falsa portada hi trobo manuscrita aquesta dedicatòria: […]

8/7/96

A l’Oriol,
L’editor més amic o l’amic més editor que tinc, amb l’esperança que quan jo ja sigui gran i hagi après a fer-ne, em publicarà alguna cosa sense deixar de ser amic. Negociem-ho el dia que vulguis, a Manhattan, per exemple.

Salut!
Carles

Aleshores jo era director literari de Proa i en Carles feia uns mesos, no recordo quants, que s’havia incorporat com a cap de premsa al grup Enciclopèdia. Quan miro de reconstruir-ho, la memòria m’imposa una seqüència de fets que ara no puc contrastar: poc després del relleu de Ferran Ariño per Benet Llebaria a la direcció general de l’empresa, als primers 90, Mercè Guillén va sortir-ne i ens vam quedar sense responsable de comunicació, que llavors encara no en dèiem així. I en necessitàvem! Em diu un company d’aleshores que vaig suggerir de proposar-ho a Eva Piquer —que era a l’Avui i amb qui de criatures havíem coincidit a l’escola, ella uns cursos per sota: un dia hauríem d’explicar algunes històries de l’Arrel…— i que l’Eva va suggerir el nom del Carles. Això devia ser l’any 1995 i devia fer molt poc que tots dos havien tornat de Nova York.

El cas és que durant dos o tres anys Carles Capdevila va actuar com a cap de premsa del grup Enciclopèdia i, per tant, també, de Proa. Van ser anys complicats a l’editorial (n’hi ha hagut que no ho fossin?), havent de treballar sempre amb el fre de mà posat i amb les interferències de Miquel Alzueta, responsable de Columna i, alhora, de la divisió comercial d’Enciclopèdia anomenada Proa Espais, creada per a ell. Però tot això és una altra història que potser un dia també s’haurà d’explicar… El cas, deia, és que el Carles va ser el nostre responsable de premsa i, malgrat tots els malgrats, vam fer moltes coses i ens ho vam passar bé. Recordo especialment uns quants trajectes amb cotxe, com els que fèiem tornant de sessions de treball amb Raimon Panikkar a Tavertet. Parlàvem de tot plegat, és clar, de la vida i dels fills. I de feina: jo li clavava la tabarra amb projectes i reformulacions de la línia editorial i les col·leccions, que ell escoltava amb paciència i ajudant-me a trobar-hi desllorigadors… I ell parlava, cal que ho digui?, dels Hostalets de Balenyà: així que venia a tomb et recordava que n’era el fill del fuster.

Recordo que un dia em va presentar un amic, Albert Om, amb qui havia quedat al seu despatx per parlar, si no m’embolico, d’un projecte que començava a prendre forma, el programa Malalts de tele. Érem a les acaballes del 1997 i allò va ser el principi del final: la tele i la ràdio el cridaven i, finalment, en començar el 98, el febrer o el març, va deixar l’editorial. Jo vaig perdre un puntal clau. I també va ser això, amb algunes altres coses, el que em va decidir a fer jo mateix el pas: renunciar a Proa i emprendre altres camins el juliol d’aquell mateix any.

Ara em sembla mentida que estiguem parlant només de dos anys, de tres encara no: si em diguessin que vam treballar plegats cinc anys o deu no ho desmentiria. Perquè en tinc un gran record i hi vaig aprendre molt. Tant, que no hi cap en només una trentena de mesos.

Després les coses van anar anant com van anar i no vam acabar de trobar moments per retrobar-nos. En va ser un la presentació dels meus Moments feliços, en què va llegir el poema “Créixer”. Un altre dia vam coincidir a les escales de la facultat i em va dir que estava a punt de llançar un diari: me’l vaig mirar amb escepticisme… i ara el seu és el meu diari. Quan va fer cinquanta anys ens va convidar a la festa que li feia una il·lusió especial de fer. I no sé si vaig saber dir-li que feliç que em va fer a mi convidant-m’hi.

Sí, no sé si vam saber-nos dir moltes coses bones que teníem per dir-nos quan n’era el moment. Ho faig ara, aquí, massa tard, ni que sigui només insinuant-les.

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Interiors i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Carles Capdevila

  1. toni colon diu:

    Desitjo a la teva familia que tingui l’esma suficient per continuar el teu llegat..Entendre quins eren els teus anhels.I ser capaços en un futur proper, de cumplir els teus desitjos.

  2. neus diu:

    La familia, cada persona, ha de fer els propi camí…no el del Carles…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*