I ara, un pla de lectura en diferit

En plena tempesta pública pel despropòsit de la campanya de l’ICuB, el conseller de Cultura ha concretat la proposta del seu departament per promoure la lectura fins al 2020. Quinze dies després de parlar del primer, el següent mail obert no podia sinó aproximar-se al segon. No he estat l’únic: en aquesta entrada del Flux hi trobareu, a més del bitllet de Jaume Subirana, enllaços a mitja dotzena de comentaris més, als quals encara afegiria si més no aquest altre de Minguet, amb una valoració igualment ponderada del meu, que segueix: […]

I ara, un pla de lectura en diferit

Fa quinze dies m’exclamava aquí mateix davant el suposat pla de lectura de l’ICub: no cal que en parlem més. Però hi hem de tornar, perquè només uns dies després va el conseller de Cultura i fa públic el seu propi. I són tantes les diferències entre l’un i l’altre que pot semblar que d’aquest ens n’hàgim de felicitar. Llegiu, si hi teniu interès, el document que el presenta i segur que en sentireu la temptació. No us ho retrauré, però deixeu abans que compartim tres o quatre reflexions.

La primera. No trobeu sorprenent la casualitat? Se sabia que el Departament de Cultura preparava un pla. I de cop va l’ajuntament i es despenja amb allò. Quin exemple de comunicació institucional, de coordinació i de lleialtat… Observeu-ho: governi qui governi a la casa de la ciutat, de tant en tant han de fer el milhomes i treure’s del barret una campanya municipal que competeix amb alguna acció nacional o la trepitja. Va ser així amb l’Any del Llibre i de la Lectura, ho vaig viure arran de la commemoració de diversos centenaris i sembla que ara hi tornarem a ser amb el projecte de Casa de les Lletres. Tant costa seure i parlar, cooperar i sumar esforços, que també vol dir fer rendir millor els pressupostos? Es veu que sí. Perquè, perdoneu-me si em repeteixo, no es tracta mai de la cosa en ella mateixa (l’any, la commemoració, la casa), sinó sobretot i només de l’espai als mitjans que en dóna l’anunci. Medalla penjada, idea amortitzada.

La segona. Tot, o gairebé tot, el que proposa el Pla de lectura 2020 del Departament de Cultura té cap i té peus i és necessari. Però si us hi entreteniu una estona veureu que res, o gairebé res, no hi és ben bé nou. Conté una proposta de reorganització interna més que esperada, que segur que hauria calgut fer amb pla o sense. I, comptat i debatut, el que fa és relligar moltes de les accions al voltant de la lectura pròpies del departament o que ja havia subvencionat. Aleshores, per què ho presenten com un nou pla de lectura? Sembla que algú cregui que cada conseller n’ha de lluir un perquè no sigui dit. En va fer un de prou voluntariós el conseller Tresserras, després va ser el conseller Mascarell que en va simular un altre com si fos el primer. I ara ja tenim el del conseller Vila. Aquest calia, doncs? No contesto, encara.

La tercera. L’absència d’Ensenyament en aquest Pla de lectura 2020 clama al cel. He llegit en algun diari que, quan se li ha fet notar això, el conseller ha respost que confia que els objectius del pla interessin a Ensenyament tot i que ells s’hi acosten ‘amb unes preocupacions diferents’. Vaja: aquell exercici de coordinació i cooperació que trobàvem a faltar entre ajuntament i Generalitat es veu que tampoc no és fàcil entre departaments diversos del govern… Per què hi poso l’accent? Perquè qualsevol acció de foment de la lectura que no s’incardini amb el món escolar és, en el fons, música celestial. De seguida hi tornaré.

Permeteu-me encara una quarta reflexió. Tan pocs dies després del nyap anunciat per l’Icub, Vila ha gallejat amb aquest pla que promet una inversió no gens negligible de centenars de milers d’euros –no m’he preocupat d’indagar-ho i veig que cap periodista no ho ha necessitat a l’hora d’informar-ne, però potser el titular hauria hagut de ser que finalment el departament recuperarà els nivells de despesa en polítiques del llibre i la lectura de fa deu o dotze anys– i, alhora, anuncia que els aspectes aparentment més vertebradors del pla (la creació del Consell Nacional i del Comissionat de la Lectura) es deixen per a la pròxima legislatura. Vaja, que es tracta d’un pla en diferit. Calia anunciar-ho ara?

Calia, doncs, aquest Pla de lectura 2020, m’he tornat a preguntar? Pot semblar que sí, que un pla de lectura de més mai no fa mal. Però i si no fos així? Perquè sabem –ho apunta, per exemple, l’informe La lectura en España del 2017, coordinat per José Antonio Millán, a partir d’estadístiques i estudis d’arreu– que ‘no es demostrable el nexe de causalitat entre les polítiques i una més gran fortalesa de l’hàbit lector’. I si resultés que, de tant anar amunt i avall amb els famosos plans de lectura (l’Any del llibre del 2005, el de Tresserras, el de Mascarell, el de Collboni, ara el de Vila), el que fem, també, és reforçar la vacuna dels que ja se’n senten immunes?

Mireu: jo proposaria de fer una moratòria estricta i que no es parlés de plans de lectura en dues legislatures. I, mentrestant, que s’ataqués de debò el problema de la lectura, per exemple, en aquests dos fronts: a les escoles de magisteri i a les facultats de comunicació. Potser si aconseguim que la nova generació de mestres i de periodistes sí que siguin lectors la cosa podrà començar a fer un tomb. És clar que això no donaria gaires medalles a qui ho impulsés.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*