Oi?

L’últim mail obert que vaig publicar a Vilaweb defensava que l’acadèmia sueca hagi donat el premi Nobel de literatura a Dylan. He deixat passar dies abans de penjar-lo aquí pensant que, mentrestant, Dylan hauria aparegut i, fins i tot, ni que fos a la seva manera, hauria agraït el guardó. Però no. De moment, silenci. I, amb tot, reitero el que vaig escriure: […]

Bob Dylan, Dario Fo i les paraules

L’atzar, que és molt puta, ha fet que el mateix dia que moria Dario Fo es fes pública la concessió del premi Nobel de literatura a Bob Dylan. Ha estat sorprenent –i alhora tan previsible!– la mena de polèmica que ha provocat l’acadèmia sueca premiant el bard. Només deu ser comparable a la que va generar ara fa gairebé vint anys, el 1997, la concessió del mateix premi a Fo, el bufó. Sí, l’atzar la sap molt llarga.

Perquè ara, com llavors, molta gent s’ha exclamat que no es premiés un escriptor, un escriptor de debò deuen voler dir, i suposo que en dir-ho se’ls imposava, amb la força dels dogmes més inqüestionables, una determinada fotografia de l’home o la dona que escriu. Me la puc imaginar: n’hi ha tantes que ens mostren aquest poeta o aquella narradora, amb posat somiador o greu, potser dandi potser kumbaià, mirant a l’horitzó, i amb la ploma entre els dits! Però és per força un retrat així el que identifica l’escriptor?

Ja és gros que siguin les paraules, precisament les paraules en aquest cas, les que ens traeixin, però què hi voleu fer: diria que darrere de tanta reacció irritada hi ha només, al cap i a la fi, un malentès terminològic, o dos. Això sí, són malentesos clau, i no sé si sabrem agrair prou a l’acadèmia sueca que amb la seva decisió, com gairebé sempre compromesa i poc acomodatícia, ens els torni a plantar al davant. Sí, són malentesos antics i han donat lloc a preguntes fàcils de fer i aparentment difícils de respondre: com ara què és la literatura, o qui pot dir-se escriptor.

L’escriptor no és ben bé ni només aquell que escriu. Vull dir que d’un escriptor no n’hem d’esperar que “escrigui” bé. Això seria molt pobre. Em sembla que el que en valorem, de debò, o hauríem de fer-ho, és que sàpiga trobar les millors paraules per dir el que vol dir. Per dir-nos-ho. Per dir-nos. Que maldi per fer-ho amb el màxim d’art i amb tanta càrrega moral o revolucionària com en sigui capaç. Anant, si cal, fins i tot més enllà dels límits de l’escriptura, de la llengua, del llenguatge. Com va fer, per exemple, i busquem-lo proper, Joan Brossa finalment amb la poesia visual, els poemes objecte, la poesia escènica. Brossa va deixar mai de ser escriptor per esdevenir artista plàstic? Ell rai, potser dirà algú, com que oficialment en van fer un paleta…

I doncs, què és la literatura? Contra el que el terme pot fer pensar, la literatura no es fa amb “lletres”. Els mots encreuats sí. Però la literatura, fixem-nos-hi, es fa amb paraules, que no és gens el mateix. Aquest és l’altre malentès: que dóna expressions tan contradictòries com la de “literatura oral”, un dels millors oxímorons que ens hagi passat mai per les mans. El terme “literatura” mateix és un bon exemple del que la literatura fa: perquè una cosa és el que el terme significa estrictament i tota una altra el que diu més enllà. I bé, aquesta és la dificultat i la potència de la literatura: ser l’art de trobar paraules que diguin amb tota la força el que hi ha i el que no hi ha, el que ja ha estat dit tantes vegades com si fos la primera, el que mai ningú no seria capaç de dir. Fins a crear imaginaris mons nous que canvien efectivament el món d’aquí, o si més no la manera que tenim de mirar-nos-el. I això sol ja és ben subversiu.

Jo trobo indiscutible que l’obra de Bob Dylan, com la de Dario Fo, és feta d’aquesta mena de paraules i que sense paraules, simplement, no hi seria. I per això els hem de considerar escriptors i figures clau de la literatura. Si som capaços d’entendre aquests termes en el seu ple sentit i no només, diguem-ho ara com escau aquí, literalment.