Retorn al planeta dels simis
L’entranyable Floquet de Neu ens va semblar un bon correlat objectiu de la situació del país l’octubre del 2002. Amb quina bestiola ens hauríem de comparar avui?
Retorn al planeta dels simis
Avui, 20 d’octubre del 2002
Francesc-Marc Àlvaro, Joaquim Colominas, Agustí Colomines, Oriol Izquierdo, Albert Sáez, Ferran Sáez, Marçal Sintes
Amb alguna honorable excepció, els autors d’aquest article som companys de generació de Floquet de Neu, que, com nosaltres, viu i treballa a Catalunya. Malgrat la seva aparent monotonia, la vida pública del senyor Neu és digna de ser estudiada. Totes les coses que li han passat, siguin bones o dolentes, estan condicionades per una molt determinada anomalia. Uns subratllen que està més bé que els altres goril·les (bones infraestructures, turistes a dojo, etc.) i uns altres que està pitjor que la resta dels seus congèneres (mai no ha conegut la llibertat). En qualsevol cas, el senyor Neu té una actitud impertorbable i un posat a mig camí entre la malenconia, l’escepticisme i la resignació. Com que no pot parlar, com que no té un discurs propi, l’interpreten. És una víctima de la semiòtica.
L’any 1964 era un infant intrèpid conegut amb el nom de Copito de Nieve que, enmig de la confusió del desarrollismo, es va fer un bon lloc al zoo. Cap als anys setanta, en plena adolescència, es va tornar díscol i vagament contestatari. Amb el relleu del responsable del zoo, un 20 de novembre de 1975, semblà que les coses canviaven: la seva particularitat va començar a ser tinguda en compte per la nova direcció. Ell, però, continuava sense dir
res: mirava a l’infinit tot arrufant el nas. Sigui com sigui, tothom interpretava –o volia interpretar– que estava bé. Les fotos dels anys vuitanta el mostren gairebé arrogant,
confiat de la nova situació. El 1992 la seva imatge va donar la volta al món; en moltes revistes veterinàries de prestigi internacional s’hi va inserir un anunci que deia “On és la gàbia de Floquet?” A Catalunya, és clar! Van ser moments de glòria, sens dubte. Ningú no
sabia per què el senyor Neu continuava amb aquell posat distant i tristot, gairebé emprenyat, però interpretaven que la seva actitud no tenia gens ni mica de sentit: és que potser no vivia com una marquesa i feia el que volia? De què es queixava, doncs? Víctima de nou de la semiòtica, Floc va començar a ser percebut pels seus companys del zoo, i també pels turistes que el visitaven, com un ésser egoista i insolidari que girava l’esquena als problemes comuns. Les fotografies de mitjan anys noranta el mostren en un racó de la gàbia, antipàtic, definitivament absent, girant la cara a les càmeres dels visitants. No havia canviat i continuava sense dir res, però ara l’interpretaven així. El 1996 la direcció del zoo va tornar a ser rellevada. A poc a poc, les coses van anar empitjorant. La cridanera peculiaritat del senyor Neu tornà a generar conflictes. Li deien que amb aquell aspecte estrafolari mai no seria un goril·la modern ni cosmopolita, que no seria a temps de pujar al carro de la modernitat i del progrés, que la seva actitud no conduïa enlloc. Impertorbable, Floc seguia amb el seu posat malencònic, escèptic, resignat.
Vet aquí, però, que un bon dia les coses es van girar radicalment. Les millores de la gàbia es van donar per acabades, tot i que encara quedaven transferències pendents. A més a més, la direcció va deixar de banda les ambigüitats inherents a la semiòtica. Ara ja no es limitaven a interpretar el silenci de Floc, sinó que li atribuïen paraules que no havia dit i li encolomaven coses que no havia fet. Com que el senyor Neu no podia dir ni piu, va haver d’acostumar-se a la rigidesa mig marcial d’aquell nou codi. Els veterinaris del zoo van dividir els habitants del recinte en dos grups diferenciats, segons el seu metabolisme o constitució (aquesta és la raó per la qual a alguns se’ls anomenva “constitucionalistes” i a altres no). Com que la constitució física de Floc no s’adaptava als cànons establerts, se’l va declarar al marge del bloc constitucionalista del zoo. Allò el va fer suspecte de tota mena de maldats. Als editorials i articles d’opinió de moltes publicacions zoològiques, Floc va esdevenir un personatge molt maltractat. Deien que l’albinisme era el mateix que el terrorisme.
En general, s’argumentava que una bona constitució o metabolisme estava a l’abast de tothom: per mitjà de complexes tècniques, altres goril·les albins havien assolit transformar-se en goril·les normals (amb la qual cosa gaudien dels múltiples avantatges de la normalitat). Segons explicaven alguns veterinaris vinculats a la direcció del zoo, la constitució o metabolisme comú, símbol de la sagrada unitat de l’espècie, només era rebutjada pels desafectes i els inadaptats a les noves regles. Un grup minoritari de veterinaris opinava, en canvi, que el senyor Neu no feia mal a ningú. Era com era i prou. Va ser aleshores quan van avaluar la conveniència d’ensenyar-li el llenguatge dels signes. Segons el seu diagnòstic, Floc estava mancat d’un discurs propi, i això el feia completament vulnerable. Amb l’oposició de la direcció, van iniciar un experiment de resultats incerts. Alguns creien que només calia tornar a aplicar els mètodes duts a terme en el convuls zoològic de Bilbao; altres, però, pensaven que, per moltes raons, els problemes de Floc eren completament diferents dels dels seus congèneres del nord. Amb l’ajut d’un equip d’etòlegs i veterinaris, es va aconseguir que el vell goril·la albí comencés a articular les seves primeres frases amb sentit. La primera va ser aquesta: “L’actual director del zoològic em tracta igual que el que va deixar el càrrec aquell 20 de novembre del 1975”. Era una idea rudimentària, sens dubte, però l’equip de científics que coordinava l’experiment es va mostrar raonablement satisfet: allò constituïa una primera passa. En un segon intent, Floc va afirmar: “Els qui ara defensen el metabolisme o constitució comuna són els mateixos que fins fa pocs anys la rebutjaven o no hi creien”. La cosa millorava. En acabar-se el plàtan que li havien donat de premi afegí, absort: “La sacralització arbitrària d’un document no legitima el seu contingut, sinó que l’acaba desacreditant políticament”. Eufòrics, gairebé incrèduls per aquell progrés conceptual inusitat, els veterinaris van comunicar els resultats al director del zoològic. Sembla que a aquest no li va fer cap gràcia. Va encarregar al responsable de seguretat de la institució que fes una enorme bandera negra, que representés cromàticament el metabolisme o constitució normal dels goril·les. En hissar-la, va dir que aquell drap representava “la sang i els grunyits comuns” dels congèneres del senyor Neu. I el senyor Neu es va sentir desolat. Li deien que era excloent però, en realitat, era a ell a qui excloïen de la gàbia comuna. Li deien que era un separatista però, en realitat, era a ell a qui segregaven. Com podia sentir-se a gust sota un símbol que li evocava tantes injustícies i vexacions? Van ser moments decisius. El senyor Neu va estar a punt d’empassar-se l’esquer i continuar una guerra de símbols que hauria perdut inevitablement. Es va adonar que la direcció del zoològic havia iniciat aquella estratègia gestual perquè, en realitat, no disposava d’arguments racionals. Ell, en canvi, ja n’estava tip, de tanta gestualitat. Fou així com les regles del zoològic es van capgirar: els veterinaris afectes a la direcció gesticulaven i grunyien, mentre que Floc perfeccionava el seu llenguatge articulat, cada cop més precís i contundent. La semiòtica quedava enrere. Ara era l’hora de la semàntica. Vet aquí un gos, vet aquí un gat…