Durant molts anys Héctor Borrat va ser per a mi un nom en pàgines de revistes.
En corrien per casa els pares algunes, especialment El Ciervo, que aleshores jo encara no llegia però que, com feia amb tota mena de papers, no em sabia estar de fullejar. I hi retrobava, a cada número, el seu nom, un punt enigmàtic, amb algun ressò potser mític potser èpic: dos mots contundents, pla i agut, amb aquesta h etèria inicial i el contrapès de la t ben forta final…
Van passar els anys, vaig anar deixant de ser criatura i un bon dia, aviat farà dues dècades, em vaig incorporar a la Facultat de Comunicació Blanquerna. I allí aquell nom es va fer cos. Hèctor Borrat era un professor més, i alhora era molt més que un professor. Nascut a Montevideo el 1928, s’havia exiliat a Catalunya cap a la dècada dels 70. Fa vint anys, doncs, ja tenia l’edat laboral de jubilar-se, però cap ganes de fer-ho. L’apassionaven les classes i la conversa amb els companys, que desconcertava amb uns referents i unes preocupacions que a la majoria ens quedaven ben lluny. Vaja, que una estona de reunió o de tertúlia amb ell t’obria al món ample, i en vam poder fer moltes…
L’Héctor Borrat que vaig conèixer era un home gran, savi, que es feia estimar. Que vam estimar, sempre alerta que la distància que el separava de nosaltres no es convertís en un abisme insalvable amb els alumnes.