Leonard Cohen, 80 anys
M’adono que aquest diumenge Leonard Cohen fa vuitanta anys. I, per celebrar-ho, escolto una de les seves millors cançons. I en rellegeixo una meva aproximació en català de fa uns quants anys. […]
Famous blue raincoat
It’s four in the morning, the end of December
I’m writing you now just to see if you’re better
New York is cold but I like where I’m living
There’s music on Clinton Street all though the evening
I hear that you’re building your little house
Deep in the desert
You’re living for nothing now
I hope you’re keeping some kind of record
Yes, and Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Did you ever go clear?
The last time we saw you you looked so much older
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder
You’d been to the station to meet every train
You came home without Lili Marlene
And you treated my woman to a flake of your life
And when she came back she was nobody’s wife
I see you there with a rose in your teeth
One more thin gypsy thief
Well, I see Jane’s awake
She sends her regards
And what can I tell you my brother, my killer?
What can I possibly say
I guess that I miss you, I guess I forgive you
I’m glad that you stood in my way
If you ever come by here
For Jane or for me
Well, your enemy is sleeping
And his woman is free
Yes, and thanks for the trouble
You took from her eyes
I thought it was there for good
So I never tried
And Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Sincerely, L. Cohen
La gavardina blava de sempre
Les quatre de l’alba, a finals de desembre
T’escric només per saber com estàs
A Nova York fa fred però a mi m’agrada on visc
Hi ha música a Clinton Street tota la nit
M’han dit que t’estàs fent la torreta
Al cor del desert
Ara tu vius per no res
Espero que recordis alguna cosa
Sí, i Jane va venir amb un ble de cabells
Deia que l’hi havies donat
La nit que volies fer net
És que mai has fet net?
L’últim cop que et vam veure semblaves més gran
La gavardina blava estripada a l’espatlla
Venies de l’estació, de veure els trens
Vas tornar a casa sense Lili Marlene
I vas convidar-me la dona a un bocí de la teva vida
I quan va tornar ja no era la dona de ningú
Et veig allà amb una rosa a les dents
Gitano sec, i lladre
Bé, veig que Jane es desperta
Records de part seva
I què et puc dir germà, el meu assassí?
Què et podria dir?
Que et dec trobar a faltar, que et dec haver perdonat
M’alegro que creuessis el meu camí
Si mai passes per aquí
Per Jane o per mi
Bé, el teu enemic dorm
I la dona ara és lliure
Sí, i gràcies per la nosa
Que li vas treure dels ulls
Pensava que hi seria per sempre
Jo no ho havia provat
Sí, i Jane va venir amb un ble de cabells
Deia que l’hi havies donat
La nit que volies fer net
Sincerament, L. Cohen
Leonard Cohen
De Songs of love and hate (1971)
Leonard Cohen és, abans que cantant, poeta. Un poeta que, a més, ha embolcallat els seus versos amb músiques inoblidables cantades per la seva veu greu i càlida.
Acabava d’arribar a Barcelona, allà pel 1977 (marededéusenyor, que grans que ens fem…) per a estudiar a l’Autònoma quan va caure a les meves mans un cassette de “Greatest Hits” de Leonard Cohen. Va ser escoltar-lo i enganxar-m’hi, “Famous blue raincoat”, “Sisters of mercy”, “So long Marianne”, “Chelsea Hotel”,… i la totèmica “Suzanne”. Des de llavors, Leonard Cohen m’ha acompanyat amb més o menys intensitat tota la vida.
Les seves cançons sempre m’han provocat una barrejan de nostàlgia i tendresa. No eren cançons que agradessin especialment als que anaven trepitjant fort per la vida, als “echaos pa’lante”. Agradaven més als cagadubtes existencialistes com jo en aquells temps de postadolescència.
Amb l’última i forçada gira del cantant, he redescobert un Leonard Cohen ja ancià que s’ha sabut adaptar a les limitacions vocals pròpies de l’edat amb una veu encara més greu i profunda, molt diferent de la de fa anys. Sorprenentment, ha sabut convertir un defecte en una virtut, m’he enamorat de les seves recents versions interpretades amb una veu avellutada i pausada. Quin regal. Segueix cantant, Leonard…
Gràcies, Oriol, per aquest homenatge tan emotiu i per la teva aproximació tan encertada i poètica. Un cop més, en escoltar Leonard Cohen, he plorat. Un bon amic meu, coneixedor d’aquesta reacció meva, em preguntava sempre si estava trista. No sé expressar-ho millor. No és tristesa, fins i tot sento una mena de serenor, però ploro.