Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Publicat el 24 d'agost de 2014

Un record de Jaume Vallcorba a Montpeller

Em sembla que no he compartit mai amb ningú aquest record, el més pintoresc que tinc d’en Vallcorba. N’és prou, de pintoresc, perquè a estones pensi que més que un record deu haver estat un somni. I potser sí que ho va ser, i aleshores tampoc no tindria res d’especial no haver-ne parlat ni tan sols amb els altres testimonis del fet. Que potser ara el desmentiran o el corroboraran fins a cert punt i m’ajudaran a sortir de dubtes… […]

El cas és que això era a Montpeller fa molts i molts anys, potser vint-i-cinc i tot, o potser va ser a Lió. Si no ho recordo malament Christian Camps i Jordi Galves (aleshores encara Gálvez) van coordinar una setmana d’esdeveniments al voltant de la literatura catalana a la universitat de Montpeller. O no, calla, va ser que el saló del llibre de Lió va convidar escriptors i editors catalans. O potser totes dues coses alhora. El cas és que jo hi vaig anar, aleshores com a director literari de Proa, i amb mi alguns dels autors dels quals era editor. I, si no ho recordo malament, però ja es veu que no me’n recordo gaire, hi vam coincidir amb molts altres escriptors i editors i altres figures del sistema literari català.

El cas és que un migdia una colla de tots aquells que coincidíem allà, fos Lió fos Montpeller, fos en una o altra universitat, fos en un o altre saló del llibre, ens vam trobar dinant en un restaurant de renom. De molt de renom. Devíem ser una vintena, entre els quals gosaria estar segur que hi havia Jaume Cabré i Quim Monzó, potser també Miquel de Palol i Sergi Pàmies, i altres noms que m’estic d’aventurar-me de recordar. I fent de cap de brot de tots nosaltres dues estrelles: Baltasar Porcel i Jaume Vallcorba.

El cas és que l’un i l’altre van començar a parlar de vins i a mostrar les seves habilitats enològiques. Gairebé diria que competien per mostrar-nos-les. I així van demanar ara una ampolla d’aquest, després una ampolla de l’altre. Aquest el van descartar perquè no havia respirat prou i no s’obria, l’altre perquè estava mort. A fe de déu que no m’hauria imaginat mai que es pogués especular tant i tant al voltant d’una ampolla tot just destapada. I què dic, una, ni dues ni cinc: què en devien ser?, potser vuit o deu o quinze o vint? Jo, ja es veu, no sabia gaire res, i anava seguint en silenci, entre tímid i esverat, aquella justa de vins. I em sembla que no era l’únic.

El cas és que va venir l’hora que ja havíem acabat de marejar els vins i els plats i ens havíem pres el cafè. I va arribar, doncs, l’hora de pagar. A la catalana, no cal ni dir-ho. He oblidat la xifra que va correspondre d’entomar a cadascú, però no el susto que vaig tenir. Ni les tombarelles que vaig haver de fer després perquè la despesa pogués passar per dietes d’alguns dels meus autors, que aleshores no la bitllaven gaire…

Això és el que em sembla recordar d’aquella trobada pintoresca i gairebé psicodèlica entre Montpeller i Lió ara fa vint o vint-i-cinc anys. I així eren, també, Baltasar Porcel i Jaume Vallcorba: dos coneixedors de la vida, de la bona taula i dels plaers que les acompanyen, sempre disposats a compartir-los amb els seus companys de viatge.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.