No sé si a la imatge s’aprecia el gat en repòs sobre la barana del balcó d’un tercer pis. La vaig entomar al vol, a tocar de casa, fa uns dies. […]
A ple migdia, quan el sol més escalfa, el gat feia anar la cua amunt i avall ben assegut sobre la barana rodona d’un balcó prou alt. Espiant el carrer o tafanejant els veïns. Com si mantenir-hi l’equilibri fos la cosa més natural del món. Com si mirar-s’ho tot des d’allà dalt donés una gran estabilitat.
No em vaig saber resistir a l’impuls de retratar-lo. Mentre em recorria un calfred de vertigen. I també un cuquet difícil d’identificar. Sí, em sembla que devia ser això, el cuquet d’una certa enveja.