Luis Suárez, el Barça i el penediment
L’anècdota, lamentable, no passaria d’aquí si no fos que es veu que ja fa temps que el Barça es mira de bon ull aquest jugador. I que no se l’ha deixat de mirar. Podria ser, fins i tot, si la cosa és tal com l’expliquen els mitjans especialitzats, que el seu gest de penediment induït hi estigués fortament relacionat: noi, si no demanes perdó i dius que no ho tornaràs a fer, això del Barça t’ho hauràs de pintar a l’oli.
A mi, la veritat, qui fitxa o deixa de fitxar el Barça m’és bastant igual: en tinc prou que quan els nois surtin al camp siguin un equip i que de tant en tant, si pot ser força sovint, ens donin l’alegria de jugar bé i guanyar. M’és bastant igual, dic, sempre que amb les seves maneres els jugadors no vagin posant en entredit les actituds i els valors que, per dir-ho com correspon, han fet que el Barça sigui més que un club.
I els posa en entredit qui malbarata el crèdit aconseguit els últims anys amb el joc, és clar, però també amb la capacitat d’esdevenir una marca mundial singular (Unicef) i una imponent selecció nacional (minut 17’14”). El problema no és Luis Suárez i la seva ànsia dental, sinó la rara avidesa dels qui no veuen cap problema a fitxar-lo. I a sobre volen que ens conformem amb una pantomima de penediment.