Polítics i servidors públics
Polítics i servidors públics
Ja ho sabem: un dels termòmetres de la salut democràtica d’una societat és la confiança dels ciutadans en els seus polítics. I d’això, en general, a les nostres latituds no en sobra. Entre altres coses perquè és certament difícil que els ciutadans de peu, per més aptes i capaços que siguin, es puguin dedicar a la gestió de la cosa pública. I, en conseqüència, no veuen el polític com un ciutadà més sinó més aviat com el representant d’una casta a part. Però, té fonament aquesta percepció?
A escola ens explicaven que un dels aspectes més visibles del pas de l’Antic Règim a les democràcies modernes és aquest: abans, només els grans braços tenien veu i vot. Després, la tendència va ser ampliar el sufragi fins a fer-lo universal i, igualment, es va eixamplar la base dels que optaven a ser electes, que potencialment i en teoria és ja també l’univers de tots els ciutadans.
Vist a vol d’ocell és poc discutible que això ha estat i és així, però començarem a trobar-hi peròs si baixem a l’arena del detall. Perquè, tal com ho hem organitzat tot plegat, a la política i a la gestió pública no s’hi poden dedicar ni els més brillants, ni els més preparats, ni els més capaços, ni els més tocats per la vocació. No. S’hi poden dedicar i generalment s’hi dediquen els que, per dir-ho així, no tenen el cul llogat. Això és, els que tenen possibles, com es deia abans, o bé són engranatges a tota jornada de la maquinària del partit polític de torn o, sobretot, són funcionaris amb plaça titular.
Fora d’aquestes tres tipologies sociolaborals, l’aventura del servei públic pot ser una absoluta hipoteca. Jo mateix, sense anar més lluny, vaig acceptar un càrrec amb molta il·lusió i per esperit de servei. Vaig abandonar la feina i els compromisos laborals, tot i que no es pot dir que la responsabilitat estigués gaire ben pagada; per sort la llei d’incompatibilitats –que vaig complir amb disciplina espartana– contemplava una excepció gràcies a la qual vaig poder mantenir unes exigües classes remunerades. I així, durant uns anys, vaig abocar-me a aquella tasca, posant-hi totes les hores i uns quants estalvis. No me’n penedeixo gens.
Però el dia que el càrrec polític de què depenia va decidir donar-me les gràcies pels serveis prestats, em vaig trobar, com aquell qui diu, amb una mà al davant i l’altra al darrere. A l’atur i sense possibilitat de reincorporar-me plenament als llocs de treball anteriors. En plena crisi. I vull creure que no pas estigmatitzat per haver format part de l’administració, però aneu a saber…
El cas personal no té res d’exemplar però ajuda a parlar tocant realitat en comptes d’especular amb abstraccions. I, pel que sé, no es pot considerar una excepció. Traguem-ne conclusions: té fonament, doncs, aquella percepció de distància entre els ciutadans i els professionals de la gestió pública? Més que en tindrà si es continua abandonant el servei públic a mans de les castes de funcionaris, de pseudofuncionaris i de postaristòcrates.
Ho canviarem això, al nostre Estat, o tampoc irem bé?