Sobre Tom i Jerry i la caputxeta vermella…
He sentit a dir que estan pentinant episodis de les aventures de Tom i Jerry per suprimir-ne les escenes de violència. I no m’ho crec. Segur que els recordeu: en Tom i en Jerry són aquelles dues bestioles simpàtiques i cafres que es passen el dia empaitant-se i s’estomaquen i es fan la vida impossible. Ben mirat, allò que esperaríeu de qualsevol gat i de qualsevol ratolí. En Tom té veu ronca i posat gamberro, com de gat de carrer, i no deixa d’ordir estratagemes per venjar-se del petit Jerry.
Totes li surten malament: rep més bastonades del que podem arribar a imaginar. En Jerry, en canvi, sembla innocent i inofensiu, tan menut, tan somrient, però no perd cap ocasió per fer la traveta al seu company de jocs i alimentar-li encara més la ira natural. El pretext argumental que apareix gairebé sense excepció a cada capítol és el joc del gat i la rata: el gat empaita sense escrúpols el ratolí, i el ratolí està disposat a tot per fugir-ne. Tornem-ho a dir, allò que esperaríeu de qualsevol gat i de qualsevol ratolí. Però servit sempre en clau còmica i sempre –malgrat la bestialitat de la majoria d’episodis si en féssim una observació diguem-ne clínica– de manera en el fons incruenta.
Fem-nos dues preguntes. Què quedarà de Tom i Jerry si se’n filtren les escenes de violència? Res, segur. I, en canvi, algú pot assegurar sense dubtar-ne que les aventures de Tom i Jerry són violentes i que inciten a la violència? M’estranyaria. De vegades em fa por que, davant la dificultat de relacionar-nos amb fenòmens tan omnipresents, tan atàvics, tan íntims i tan problemàtics com la violència, no adoptem sortides simples, aparentment fàcils i finalment inútils sinó contraproduents. M’explico.
Tots els qui hem estat pares devem haver sentit en algun moment, a l’hora d’explicar contes i rondalles, l’impuls de suavitzar algun passatge de les històries que formen part de la nostra educació sentimental i que estàvem a punt de transmetre als nostres fills. No sé si per un gest reflex de protecció o com una deixa, no em fa res confessar-ho, de la pobra tradició progre i seixantista de la qual alguns, si no tots, som en bona mesura hereus. És un impuls que podríem anomenar la síndrome de la caputxeta i el llop.
Ja sabem que el llop ferotge burla la innocència de la tendra caputxeta per arribar a casa de l’àvia i cruspir-se-la, pim pam, d’una sola queixalada. Llavors, la caputxeta truca a la porta i vet aquí que, després d’aquell diàleg cerimonial –que si els ulls vermells, que si les orelles llargues, que si la boca tan grossa… per menjar-te millor–, tot són crits i corredisses i nyam. Sort que un caçador diligent ha sentit l’escàndol i arriba a temps d’esventrar el llop, de la panxa del qual sortiran tremoloses però estàlvies l’àvia velleta i la caputxeta alliçonada.
Ho confesso, sí: la primera vegada que vaig explicar el conte a un dels meus fills no vaig ser capaç de matar el llop, potser ni tan sols vaig deixar que es mengés l’àvia, que devia córrer a amagar-se, ves quina pensada, dins un armari. Hi guanyava res la història, amb aquell cast gest de censura? No gaire. I en canvi segur que perdia un dramatisme que ajudava a posar tot l’èmfasi en la seva lliçó moral, que tampoc no calia fer explícita. A saber. Per què s’havia desencadenat aquell drama? Què havia dit la mare a la caputxeta en donar-li la cistelleta amb el berenar de l’àvia? Quina manera més subtil, i terrible, i efectiva, de proclamar la bondat de l’obediència!
Aviat, en repetir-los el relat, els meus fills em corregien si requeia en el tic de rebaixar aquelles escenes decididament violentes. Però, en canvi, no veig que hagin sentit una especial predilecció per escapçar les flors, per torturar els animalons, per furgar les ferides fins que sagnen. Ni tan sols ara, que ja són poc o molt adolescents i els toca estripar tot el que tenen lluny i a la vora.
És raonable endolcir rondalles com la de la caputxeta i el llop? Seria raonable rebaixar la quantitat de batzacs que es reparteixen en Tom i en Jerry? Jo estic convençut que no. Potser sí que, des d’una certa concepció de la prevenció de la violència, algú aconsellarà suprimir aquestes escenes o aquests personatges de la programació televisiva, de l’imaginari infantil, de la faç de la terra. I això ens faria menys violents? Ja em permetreu que en dubti.
Hi ha una certa concepció de la pedagogia que sembla voler evitar allò que considerem negatiu negant-li l’existència. Com si la millor manera d’eradicar el mal fos deixar-ne de parlar. Jo, en canvi, estic convençut que ens cal incorporar als nostres relats també el que considerem negatiu, també el mal, fins i tot la violència. Per no enganyar-nos. Assumint el risc que, en fer-ho, alguns de nosaltres serem tan enzes que ens confondrem i hi veurem models de comportament. I confiant que la majoria, en canvi, serem prou capaços d’aprendre a llegir per saber-ne treure profit. Per aprendre a reconèixer també aquests aspectes de la realitat i de nosaltres mateixos. Que hi són. Que ho són.