Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Gibraltar és espanyol

En l’última col·laboració que m’ha publicat el butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol recordo la intervenció de Carles Flavià en el concert del 29 de juny al Camp Nou. Tal com segueix: […]

Voldria recordar un dels moments de comunió que es van produir en el transcurs del magne Concert per la Llibertat del passat 29 de juny. Això va ser durant una de les pauses entre actuacions, quan les pantalles disposades per tot el Camp Nou retransmetien adhesions de personalitats ja fos internacionals o no presents en persona en l’acte, i s’hi va donar pas a Carles Flavià.

Amb el posat més seriós que, com a bon humorista que és, sap fer, Flavià va afirmar que és segur i no hi ha cap mena de dubte que Espanya està a favor del dret a decidir. Pausa. El dret a decidir… dels ciutadans de Gibraltar.

La reacció, almenys entre els que hi paràvem atenció, va ser esclatar en una sonora riallada. I és que l’analogia està molt ben trobada, i té força. Potser més i tot que no es pensa el seu autor. Segur que molts, com jo mateix, vam pensar de seguida que l’argument que contenia era incontestable. I que el podríem engaltar entre cap i coll de tots els unionistes per desarmar-los de raons.

Però així que ho intentes o hi penses una mica t’adones que no, que no és aquesta la seva força. Perquè, no ens enganyem: Espanya no acceptarà mai de sotmetre l’elecció de la ciutadania a referèndum, ni tan sols en el cas dels gibraltarencs. Simplement, ras i curt, perquè des de la perspectiva d’un espanyol Gibraltar és Espanya. I això cau fora de tota discussió.

Diria que massa sovint ens encega la nostra passió cartesiana i raonadora, la convicció que la política és diàleg i pacte, i la certesa que la raó històrica és al nostre costat i que al capdavall, com la veritat mateixa, no s’imposarà per la força sinó pel seu propi pes. Ens enceguen, doncs, fins al punt d’oblidar que la qüestió clau, el veritable xoc de legitimitats, és l’oposició entre la raó democràtica i les essències patriòtiques.

A nosaltres no ens fa por la democràcia, sobretot perquè entenem que res no pot estar per damunt de la lliure voluntat dels ciutadans. Per a Espanya i els espanyols –i ja em perdonaran la generalització si finalment n’hi ha algun d’extraviat–, res no està ni pot estar per damunt de la seva realitat essencial. I per això, davant l’analogia de Flavià, com davant la nostra reivindicació del dret a decidir, només poden mostrar perplexitat i repetir, com un mantra etern, que Gibraltar és Espanya, que Catalunya és Espanya, que Espanya és Espanya. Vet-ho aquí.

I vet aquí com, potser sense saber-ho, amb la seva analogia Flavià va mostrar de la manera més succinta l’arrel del problema. I la seva insolubilitat. Carreguem-nos de raons davant el món, doncs, d’acord. Però preparem-nos per fer sols i valents el pas definitiu. Que no és altre que gosar dir, i provocar-ne les conseqüències, que no som espanyols. Perquè no en volem ser. Per incomprensible que això resulti als que se’n senten.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent