Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Prostrar-se davant els buròcrates

Aquesta setmana, el butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol em publica un altre divertiment burocràtic. El copio aquí. […]

Divertiments burocràtics: la barbeta a la taula

Un dels llocs comuns que ha arrelat amb més força és que la cosa pública va de mal borràs perquè és en mans d’una casta especialment nociva per a la societat. Els polítics. Però la simple observació del dia a dia hauria de dur el ciutadà de bona fe a deconstruir aquest tòpic. I a afirmar, amb rotunditat: No és la política, estúpids: és la burocràcia!

De polítics, com de persones, n’hi ha de tota mena: d’espavilats, d’aprofitats, d’interessats i algun d’interessant; mandrosos, penques i algun que treballa o es desviu; corruptes, corruptors i fins i tot algun d’íntegre; i en les mateixes proporcions, segur, que es donen entre el conjunt dels mortals. De buròcrates, en canvi, no. N’he conegut algun que era persona, però tot indica que, com se sol dir, era ben bé l’excepció que confirma tota regla.

Dos fets viscuts el mateix dia, simples anècdotes, m’ajudaran a explicar-me. Això era al consell de districte d’Horta-Guinardó, a la ciutat de Barcelona, on havia de fer unes gestions. D’aquestes gestions ara no en parlarem –per bé que fer-ho ens cabussaria de ple en el deliri burocràtic–, perquè les dues anècdotes em semblen prou eloqüents per il·lustrar el principi general que volia presentar.

El cas és que, per procedir amb ordre i reduir tant com sigui possible les fatigoses esperes, l’administració s’ha dotat de sofisticats sistemes per repartir el torn. I els ciutadans ho agraïm. La tecnologia, però, de tant en tant cau i aquell dia la sofisticació havia estat substituïda per la imatge grotesca d’un funcionari assegut en una cadira a l’ampit de la porta que dóna pas a les taules d’atenció, que anava cridant no gaire melodiosament «un altre!» cada vegada que avançava el torn. Fins que, tot d’un plegat, es va il.luminar el marcador i l’automatisme va tornar a estar al servei de l’home.

O a la inversa. Perquè aleshores es va produir el fet curiós. Em tocava a mi i hi havia dues persones més a la cua. Érem els últims de la fila. El marcador cridava un absent A032 mentre que a mi m’havia tocat el G004. Els buròcrates pacients em van retenir esperant que sortís, després d’unes quantes A, alguna B, una o dues C i potser una D i tot, la meva trista G. ¿No hauria estat més simple donar pas als tres contribuents que érem a la cua i deixar la regularització del torn electrònic per a un moment menys inoportú? No: aquesta és la mentalitat del buròcrata. Si el marcador funciona, no podem ignorar-lo. I no hi fa res que ell, pobre, s’hagi descomptat: la realitat ja acabarà adaptant-s’hi…

Aleshores, un cop vaig poder obeir el torn, va venir la segona anècdota. M’assec i em trobo la taula només un pam sota la barbeta. La cadira que m’oferien estava esfondrada? No, i ara. És que la taula rere la qual t’atenen els funcionaris està muntada sobre una estrada de vint centímetres. L’efecte no enganya: el ciutadà se sent agenollat, literalment prostrat, davant l’administració que teòricament és al seu servei.

¿És així per mala idea de l’arquitecte corresponent o va ser una demanda expressa d’algun funcionari amb ínfules de superioritat? Tant se val: el resultat és el mateix. Si feu alguna gestió a Horta-Guinardó gaudireu la sensació de palpar la pura burocràcia en la distància que us amorra a la taula i us allunya del buròcrata displicent.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent