Disset anys
Ahir la Clara hauria fet disset anys. És el quart aniversari que celebrem sense ella. […]
Cada dia
Encara em sembla que et veig asseguda,
seguint el ritme d’aquella cançó,
atenta al pas de l’autobús del barri.
Encara em sembla que et veig cada dia
en les petites coses que integraven
el món tranquil que habitàvem plegats.
Al principi et buscava com si l’ombra
del teu record et pogués portar a casa,
com si amb el pas dels dies fos segur
que tornaries a estar-te amb nosaltres.
Al principi et buscava i et buscava
com si només hagués de córrer el temps.
Un dia ens vam arribar a l’olivera
on reposa el que quedava de tu,
una olivera abans esponerosa
ara guarnida de rams de flors músties,
espellifada, sense alè. No hi eres.
Sé del cert que res de tu no era allà.
Al principi et buscava, i ara encara.
Ara et retrobo en els signes més simples
i he comprès que és això el que tinc de tu.
La constant companyia del més tendre record.