Agafo per primera vegada a la meva vida el pont aeri. Dijous, quarts de vuit del matí i m'esperen per començar a explicar coses sobre la meva nova feina. Uff, quina emoció barrejada amb nervis. Curiosament això fa que gairebé no tingui son, tot i haver dormit poquíssim gràcies a la tensió. Una treballadora d'Ibèria -molt agradable i en català- m'ajuda a fer el "ceck-in" i em diu que quin lloc vull a l'avió. Intentant ser indiferent com si agafar el pont aeri fos la cosa més habitual del món li dic que m'és igual. Em diu qe em posa a la fila 10, on la sortida d'emergència deixa una mica més d'espai -he d'aprendre això de la fila 10, el retorn es fa insuportable per la dificultat d'encabir les meves cames entre el meu seient i el del davant-. Agafo diaris -són gratuïts-, i segueixo amb la sensació de Paco Martínez Sória en aquelles pel·lícules on es veia el 'garrulo' que anava a la ciutat. I a dalt l'avió m'imagino que l'home del meu costat deu ser un empresari que està acostumat a triomfar. El batejo pel meu interior com l'invasor de l'espai. Suposo que deu ser d'aquella gent acostumada a trepitjar la gent del seu voltat, ja que decideix que el seu lloc i el meu, i el de l'altra banda, li pertanyen. M'invadeix l'espai vital mil vegades al llarg del viatge, per acabar donant-me cops quan vol sortir. Jo, bregat en el bàsquet em disposo a tancar la zona i trec el colze per tal de demostrar-li que estic allà, que no em deixaré trepitjar. Al final em desempallego del seu ferri marcatge quan s'obren les portes de l'avió que permeten baixar a tothom. Arribo a la T4 de Madrid. Mastodòntica, fet que m'obliga a caminar molt fins a trobar el metro. I un cop allà... m'adono que van al revés que a Barcelona. Venen de l'altre banda, no t'apareix per l'esquerra, sinó per la dreta, fet que provoca la sensació de que sempre vas a l'inrevés. Finalment, arribo al destí i començo a mirar un entorn conegut gràcies a les imatges televisives però sorprenent alhora. Bé, primer pont aeri, comença l'aventura madrilenya... veurem com va tot plegat. De moment, promet, i el primer dia, tot i que molt intens i realment cansat, em deixa un bon regust de boca del qual gaudeixo mentre torno cap a casa novament al Pont aeri. Per sort, a quarts de nou de la nit, no hi va tanta gent i això em permet tenir el seient del costat lliure, i per tant, ningú em colpeja amb el colze mentre llegeix el diari. Una autèntica aventura, això de llevar-te al matí a casa, anar a Madrid, i tornar a dormir a casa. La primera. Sembla que no serà l'última, ni d'aventura, ni tampoc l'últim pont aeri.
El passat cap de setmana vaig estar al Faraday, podria dir que treballant, i de fet vaig treballar, però també va tenir els seus moments de distensió. Vaig trobar en Jordi i la Bel, dos amics, i il·lustres blocaires, amb qui vaig fer més d'una cervesa i vam estar xerrant, rient i escoltant bona música. Bé, res excepcional encara que em va agradar trobar-los. Però potser no ho hauria explicat si no fos que sota coaccions em veig obligat a fer aquest post. Us explico, porto un encenedor, d'aquells d'un euro, que fa una llum, i resulta que la llumeta en qüestió és un Acid House, l'smiley es diu en anglès. La cara somrient aquesta, sí. En un moment, fent el tonto, la careta es va convertir en tot un element de diversió que anavem 'projectant' per tot arreu, fent que fins i tot en Jordi ens donés un toc d'atenció de bon rotllo... I existeix alguna foto que per poder veure havia de fer aquest post, segons em va dir el seu autor. Així que el faig, esperant rebre la foto i veure les imatges d'un cap de setmana de feina però que va tenir bons moments de diversió. Va bé, a vegades, quan no tenim gran cosa a dir, o tenim gran cosa però no creiem que s'hagi de dir públicament, que ens donin idees sobre el què hem d'escriure va bé, encara que sigui sota coaccions...
Com estàs? I la resposta és un lacònic bé. Però en realitat et venen ganes de dir: Amb molts dubtes, pors, acollonit. Com és que de cop i volta tot pot canviar tant? Crec que és gràcies a la singladura que he anat portant al llarg de la meva vida professional que un amic m'ha ofert un repte que m'il·lusiona i del que tinc moltes ganes. Però no només m'ofereix un repte, una feina que et posa a prova, sinó que a més a més suposa força canvis i per tant aquesta sensació de vertígen. Amb tot, em vull provar. I ja tinc davant aquell repte, aquelles ganes de de tirar cap on mai hagués pensat que volia anar i de deixar endarrera coses que no em planteja que s'hi poguéssin quedar. Em ve de gust posar-me a prova, demostrar que sóc tan professional com em veuen companys i amics -no és petulància, encara que ho sembli, sinó por, potser podriem dir-li fins i tot pànic, o que confien més en mi la gent que m'estima que jo mateix-. D'aquí segurament l'anterior entrada al bloc. Una reflexió porta a l'altra. Ganes de tancar ja tot plegat i de començar a fer una cosa per la qual em veig capacitat però que em provoca un cert vertígen, sensació de buït. Ostres, darrerament estic donant moltes voltes a tot plegat... Suposo que alguna cosa voldrà dir...
Tota la vida he conviscut amb la idea que podré fer allò que jo vulgui sempre que em vingui de gust, perquè tinc capacitat però no capacitat de patiment. Sóc un gandul, vaja. Això diuen, no ho dic jo. També el tema de les capacitats em provoca dubtes però això és el que han dit de mi des dels professors de la guarderia -a la meva època encara no tenia la pàtina que pot tenir llar d'infants- passant per professors i psicolègs que han cobrat per fer-me un estudi que sempre deia el mateix: Té capacitat per fer allò que vulgui sempre que hi mostri interès. Recordo com a segon de BUP un test va posar més o menys tothom al seu lloc -van haver-hi poques sorpreses més enllà de la dedicació a la vida monacal del bandarra de la classe- i a mi que no vaig tenir un test espectacular però vaig ser l'únic que tampoc vaig ser ridícul en cap secció, em van dir novament el mateix. Aquest nen farà allò que ell vulgui sempre que li interessi, li van dir al meu pare que va respondre que allò li havien dit de mi des de petit. I que va ajudar-me poc o gens quan em va tocar fer aquella tria que en aquells moments era tant trascendental entre ciències i lletres.
Quan estudiava, un d'aquells eslògans que es generaven era el de pa i circ per parlar de com els romans podien viure anestesiats davant la situació de l'imperi romà. Fins i tot es parlava del Colisseu convertit en un espai on es desenvolupaven autèntiques batalles marítimes. I s'explicava que va ser quan el poble va començar a patir pel pa quan va començar la debacle. I clar, un pensa que demà la gran majoria d'espanyols rebran el pa -en forma de 200 euros de l'IRPF que no li permetrà solucionar cap problema- i porten quinze dies gaudint del circ, ara el futbol és el gran esport... I Zapatero, segueix negant la crisi, i l'imperi té sensació d'esplendor encara que estigui l'Euribor pels núvols. Bé, pa i circ, panem et circenses...
PD/ No sé què va passar ahir, però això del futbol va provocar que per primera vegada a Sant Quintí hi hagués embusos de trànsit. Sinó, com s'explica que la gent pités a quarts de dotze de la nit? El trànsit, segur.
Avui divendres Antoni Bassas ha anunciat que no continuarà al capdavant de El Matí de Catalunya Ràdio l'any vinent. Ho ha anunciat avui, però no serà fins el proper 18 de juliol quan digui adéu definitivament. Sembla, si un escolta l'anunci fet avui, que no s'ha arribat a un acord. Porta 14 anys al capdavant, i no m'estranya que vulgui un descans, però també es pot sentir que tot apunta que les pressions polítiques també han tingut un paper important. I mira, marxa el 18 de juliol, dia del alzamiento. A vegades el calendari té aquest sentit de l'humor tan curiós. Deu ser un alzamiento anti la 'crosta nacionalista', no?
Tinc un amic que és espanyol. Ho és molt, és nascut a Burgos i fa poc que va arribar a casa nostra. Això provoca que en moltes ocasions em toqui defensar la llengua, perquè li costa entendre que el català s'utilitzi més a casa nostra que no el castellà -Sant Quintí, amb el tema llengua, és un petit oàsis-. Bé, amb tot és força tolerant encara que té a vegades unes determinades sortides que mostren com es veu el món des del punt de vista 'pelltoril'. Però el súmmum va arribar diumenge. Jugava la roja i jo vaig passar pel bar després de treballar. Vaig veure la prórroga i els penals al seu costat. Amb total indiferència -no entenia que no cridés, jo li vaig explicar que me la 'sudava' la roja-. Que podria mirar el partit però no recolzar perquè senzillament no m'interessa i m'emprenya força els crits, els toros i tot aquest món 'rojigualdo'. Tenia al costat un senyor que també cridava, i en un moment li diu: menos mal que te he encontrado, mis amigos son nacionalistas y no apoyan a España... Jo que em giro, me'l miro i li responc, perdona, aquí només hi ha un nacionalista, ets tu, que va amb una samarreta amb un nom ben gran on hi posa España i ets tu qui crida com un energúmen. Jo sóc català, vull la independència i estic fins els collons d'Espanya, els toros i tot plegat, però segur que els nacionalistes som nosaltres? El gol de penal de Cesc, que van portar a que féssim el comentari de que menys mal que el català ha marcat que si no ens envien els tancs, van deixar-lo alterat i satisfet per la victòria d'aquest equip 'nacional' que ells segueixen i recolzen, que els fa cridar i disfrassar-se però que els que ens comportem amb normalitat, que parlant defensem que no volem ser espanyols, som els nacionalistes. No és que em molesti, però a vegades és allò de la viga a l'ull...
Moltes vegades una idea absurda si té un bon padrí pot convertir-se en tota una tendència, la moda. L'agència de publicitat Ruiz Nicoli Lineas ho té clar, i ha apostat per ser la millor empresa segons Nielsen. Sempre es crea la idea que un informe fet per segons quines empreses donen més relleu, tenen més importància, tenen més credibilitat. Amb un sentit de l'humor collonut, els de l'empresa han decidit contracar Leslie Nielsen i que... Segons Nielsen, la seva empresa sigui la millor. Crec que avui en dia en això li diuen màrqueting viral, perquè gent com jo reprodueix la idea, en parla. M'agradaria dir que fa que se'n parli, però aquest bloc no té prou importància. Clar que ves a saber si Nielsen potser creu que aquest és el bloc més influent del món. Potser si tingués una mortarada per pagar...
Una altra Nielsen per recomanar coses si li paguéssim una pasta.
Quan es va cansar d'informar va ser quan es va encendre. Feia poc que havia aconseguit el carnet de conduïr i a l'empresa li van recomanar que es fes d'un sindicat. Per no defraudar a ningú ho va fer. Un quota anual no massa cara i a canvi l'ajudaven a resoldre més d'un problema. Fins aleshores tot havia anat bé i sense massa problemes, però de cop, el delegat sindical li va explicar que estaven en vaga, que no podia fallar al sindicat -després s'adonaria que amb més proximitat al del crim del Chicago dels anys 20, que lesque durant la transició havien defensat la democràcia i els drets dels treballadors-. Però a base de parlar i parlar només havia aconseguit que els seus companys l'ignoressin i seguissin. Els més vells i amb més experiència li van explicar com havia funcionat. Informatiu vol dir que se'ls informa i se'ls hi fa entendre que la informació és poder. Que s'ha de parar, perquè se'ls ha informat. El primer dia va estar esperant per veure si trobava algun esquirol. Ell els hi plantejava la problemàtica, el perquè es lluitava, què es volia aconseguir però no li feien cas. De mica en mica va anar escalfant-se, i posteriorment va començar a adonar-se que tenia poder, que la turba el protegia i que diposava d'impunitat. Cansat de ser correcte i de fer el què tocava, va començar a ser més persuasiu, cada vegada més, fins que al final, va acabar amb la cosa massa calenta, com demostra la foto.
La jornada de 65 hores és una gran idea. Serà la manera d'aconseguir que els treballadors de tot europa sapiguem com és viure amb l'estrés tot el dia i com anar a treballar es torna un autèntic malson. Durant una llarga època, jo tenia una jornada que si no era de 65 hores era molt similar. Entorn a 10 hores diàries. Això barrejat amb un cap que feia que qualsevol conversa professional es tornés un diàleg de sords i que no hi hagués manera de trobar solucions a qualsevol dubte que li plantegessis, a causa de la manca total de capacitat d'anàlisi i direcció, una perla, vaja. Bé, que durant aquella època vaig dedicar-me en cos i ànima a la feina, abans de caure del cavall i marxar. Feia jornades diàries que tranquilament podien tenir 10, 12 o 17 hores en alguna ocasió -de 7 del matí a 11 de la nit havia arribat a fer-. Això va provocar una sensació d'estar perdent la vida, i suposo que no tenir la recompensa econòmica o el 'copet' a l'esquena puntual van fer que de mica en mica s'anés convertint la feina en un malson. D'hores extres, ni una i encara et feien sentir com si per treballar per ells haguessis d'estar agraït. L'únic objectiu del dilluns era arribar a divendres, i això vol dir que ja no gaudíem de la feina. Ara es vol que fer la jornada de 65 hores perquè es pot explotar més el treballador, no pas plantejar que les empreses redueixin el seu marge empresarial. Què vol dir tot això? Doncs que els mileuristes treballaran més, i els empresaris convertiran en projecte europeu la seva capacitat d'explotar qualsevol treballador. No s'hauria de prohibir fer la jornada que fos, però que es pagui i es tingui present, però tots sabem que només estem justificant unes actituds que ja es donen. 65 hores... Potser és la manera que la gent que ja les treballa, a més a més les cobri. O potser la manera d'augmentar els accidents laborals. Perquè clar, no es parla si són 65 hores d'una feina que no generi gran cansament -se m'acudeix polític- o per feines dures i cansades que ja s'apropen a un cert esclavisme -un rentaplats, em ve ara al cap-. Segur, però, que deu ser alguna estratègia preparada per tal que superem la crisi del totxo, i que la classe mitjana pugui sobreviure. Si és que sempre pensen en nosaltres, i nosaltres, a queixar-nos. Desagraïts!
Agafo per primera vegada a la meva vida el pont aeri. Dijous, quarts de vuit del matí i m'esperen per començar a explicar coses sobre la meva nova feina. Uff, quina emoció barrejada amb nervis. Curiosament això fa que gairebé no tingui son, tot i haver dormit poquíssim gràcies a la tensió. Una treballadora d'Ibèria -molt agradable i en català- m'ajuda a fer el "ceck-in" i em diu que quin lloc vull a l'avió. Intentant ser indiferent com si agafar el pont aeri fos la cosa més habitual del món li dic que m'és igual. Em diu qe em posa a la fila 10, on la sortida d'emergència deixa una mica més d'espai -he d'aprendre això de la fila 10, el retorn es fa insuportable per la dificultat d'encabir les meves cames entre el meu seient i el del davant-. Agafo diaris -són gratuïts-, i segueixo amb la sensació de Paco Martínez Sória en aquelles pel·lícules on es veia el 'garrulo' que anava a la ciutat. I a dalt l'avió m'imagino que l'home del meu costat deu ser un empresari que està acostumat a triomfar. El batejo pel meu interior com l'invasor de l'espai. Suposo que deu ser d'aquella gent acostumada a trepitjar la gent del seu voltat, ja que decideix que el seu lloc i el meu, i el de l'altra banda, li pertanyen. M'invadeix l'espai vital mil vegades al llarg del viatge, per acabar donant-me cops quan vol sortir. Jo, bregat en el bàsquet em disposo a tancar la zona i trec el colze per tal de demostrar-li que estic allà, que no em deixaré trepitjar. Al final em desempallego del seu ferri marcatge quan s'obren les portes de l'avió que permeten baixar a tothom.
El passat cap de setmana vaig estar al Faraday, podria dir que treballant, i de fet vaig treballar, però també va tenir els seus moments de distensió. Vaig trobar en 
Com estàs? I la resposta és un lacònic bé.
Quan estudiava, un d'aquells eslògans que es generaven era el de pa i circ per parlar de com els romans podien viure anestesiats davant la situació de l'imperi romà. Fins i tot es parlava del Colisseu convertit en un espai on es desenvolupaven autèntiques batalles marítimes. I s'explicava que va ser quan el poble va començar a patir pel pa quan va començar la debacle. I clar, un pensa que demà la gran majoria d'espanyols rebran el pa -en forma de 200 euros de l'IRPF que no li permetrà solucionar cap problema- i porten quinze dies gaudint del circ, ara el futbol és el gran esport... I Zapatero, segueix negant la crisi, i l'imperi té sensació d'esplendor encara que estigui l'Euribor pels núvols. Bé, pa i circ, panem et circenses...
Avui divendres Antoni Bassas ha anunciat que no continuarà al capdavant de El Matí de Catalunya Ràdio l'any vinent. Ho ha anunciat avui, però no serà fins el proper 18 de juliol quan digui adéu definitivament. Sembla, si un escolta l'anunci fet avui, que no s'ha arribat a un acord. Porta 14 anys al capdavant, i no m'estranya que vulgui un descans, però també es pot sentir que tot apunta que les pressions polítiques també han tingut un paper important. I mira, marxa el 18 de juliol, dia del alzamiento. A vegades el calendari té aquest sentit de l'humor tan curiós. Deu ser un alzamiento anti la 'crosta nacionalista', no?
Tinc un amic que és espanyol. Ho és molt, és nascut a Burgos i fa poc que va arribar a casa nostra. Això provoca que en moltes ocasions em toqui defensar la llengua, perquè li costa entendre que el català s'utilitzi més a casa nostra que no el castellà -Sant Quintí, amb el tema llengua, és un petit oàsis-. Bé, amb tot és força tolerant encara que té a vegades unes determinades sortides que mostren com es veu el món des del punt de vista 'pelltoril'. Però el súmmum va arribar diumenge. Jugava la roja i jo vaig passar pel bar després de treballar. Vaig veure la prórroga i els penals al seu costat. Amb total indiferència -no entenia que no cridés, jo li vaig explicar que me la 'sudava' la roja-. Que podria mirar el partit però no recolzar perquè senzillament no m'interessa i m'emprenya força els crits, els toros i tot aquest món 'rojigualdo'. Tenia al costat un senyor que també cridava, i en un moment li diu: menos mal que te he encontrado, mis amigos son nacionalistas y no apoyan a España... Jo que em giro, me'l miro i li responc, perdona, aquí només hi ha un nacionalista, ets tu, que va amb una samarreta amb un nom ben gran on hi posa España i ets tu qui crida com un energúmen. Jo sóc català, vull la independència i estic fins els collons d'Espanya, els toros i tot plegat, però segur que els nacionalistes som nosaltres? 
Moltes vegades una idea absurda si té un bon padrí pot convertir-se en tota una tendència, la moda. L'agència de publicitat Ruiz Nicoli Lineas ho té clar, i ha apostat per ser la millor empresa 
Quan es va cansar d'informar va ser quan es va encendre. Feia poc que havia aconseguit el carnet de conduïr i a l'empresa li van recomanar que es fes d'un sindicat. Per no defraudar a ningú ho va fer. Un quota anual no massa cara i a canvi l'ajudaven a resoldre més d'un problema. Fins aleshores tot havia anat bé i sense massa problemes, però de cop, el delegat sindical li va explicar que estaven en vaga, que no podia fallar al sindicat -després s'adonaria que amb més proximitat al del crim del Chicago dels anys 20, que lesque durant la transició havien defensat la democràcia i els drets dels treballadors-. Però a base de parlar i parlar només havia aconseguit que els seus companys l'ignoressin i seguissin. Els més vells i amb més experiència li van explicar com havia funcionat. Informatiu vol dir que se'ls informa i se'ls hi fa entendre que la informació és poder. Que s'ha de parar, perquè se'ls ha informat. 
La jornada de 65 hores és una gran idea. Serà la manera d'aconseguir que els treballadors de tot europa sapiguem com és viure amb l'estrés tot el dia i com anar a treballar es torna un autèntic malson. Durant una llarga època, jo tenia una jornada que si no era de 65 hores era molt similar. Entorn a 10 hores diàries. Això barrejat amb un cap que feia que qualsevol conversa professional es tornés un 
