En més d'una ocasió he parlat de les pors i els dubtes que em genera internet. Tot i tenir bloc, Facebook, Twitter i altres mecanismes de la famosa internet 2.0 no deixa de sorprendre'm algunes de les coses que es generen i de les modes que es creen. La darrera de les paranormals històries que s'han produït ha estat la creació d'una nova estrella. Una noia xinesa que senzillament es dedica a posar iphones dins de capses en aquell país.   |  |
El bloc de l'Oriol
|
En més d'una ocasió he parlat de les pors i els dubtes que em genera internet. Tot i tenir bloc, Facebook, Twitter i altres mecanismes de la famosa internet 2.0 no deixa de sorprendre'm algunes de les coses que es generen i de les modes que es creen. La darrera de les paranormals històries que s'han produït ha estat la creació d'una nova estrella. Una noia xinesa que senzillament es dedica a posar iphones dins de capses en aquell país. 
Porto força dies explicant que m'estic acomiadant de gent perquè en breu la meva vida passarà de tenir el seu epicentre a Sant Quintí per tenir-lo a Madrid. Això ha fet que porti un mes molt important de dinars i sopars amb gent amb la qual tinc apreci. Aquest dimarts n'he tingut un altre. Amb dues persones apreciades, molt estimades i que sé i em fan saber que és mutu. Dues persones a les que aprecio, estimo, i que m'han fet sentir estimat. Una relació curiosa perquè es coneixien abans que jo els conegués i que jo he conegut per separat. Amb tot, quan ens trobem em sento en un entorn agradable. El sopar, una delicia. A gust, molt a gust. Amb aquella sensació que sembla molt senzill portar-se bé encara que cap dels tres pensem el mateix. A sobre, a l'hora de fer la copa -que maca la cambrera- he trobat una altra persona amb la qual mai hem establert una amistat propera però que sempre ens hem respectat i crec que apreciat -una sensació estranya d'amistat encoberta, no desenvolupada. Crec que tenim força coses en comú, sobretot la passió per aquesta nostre denostada professió-. Bé, que una gran vetllada, plena de relacions sinceres i sense hipocresia. Foto: Una amistat menys cínica que aquesta vinyeta. Segueix. Avui és el meu darrer dia a la feina. Deixo la tele per marxar a partir del proper dilluns dia 1 de setembre cap a Madrid. Porto força dies acomiadant-me però potser ha estat aquesta setmana la més intensa. La més sentida. Sempre he dit que aquí havia trobat potser la millor redacció no només professional, sinó també personal -que potser és el més difícil de trobar-. Aquest ha estat un dels comiats més durs però bé, no es pot anar mirant endarrera i pensant què es queda sinó que està per venir. Acomiadar-se, quina cosa més difícil, però quina sort, saber que un marxa però que tindra sempre un lloc on hi deixa bona gent i bons amics.  No crec que escriure en calent sigui la millor manera però a vegades un s'encén amb certa rapidesa. Costa força però avui la cosa m'ha superat. No diré el nom del local perquè no crec que sigui necessari i tampoc que sempre siguin tant barruts i maleducats. Avui però han aconseguit treure'm de polleguera. Dues vegades he demanat a persones que eren responsables del servei de taules. Hi havia confiança i els hi he dit amb un somriure que volia sopar. Dues vegades m'han respost, jo també. Escolta nen, o nena, si tens problemes laborals li dius al teu enllaç. Quan un té un problema laboral no l'ha de revertir en la seva feina, encara que sempre passi. Però s'han passat. Ha estat més la sensació de maleducació que no pas haver d'esperar. A vegades he anat a segons quina hora a demanar un entrepà i veus com el cambrer amb gràcia i educació t'acaba fent menjar allò que tu vols. Cosa que m'encanta. Encara que sigui una ensaladilla russa que comença a provocar dubtes. Potser l'educació i la professionalitat és més important moltes vegades que un gran menjar. PEr cert, aquí es menjava molt bé i molt econòmic. Dic menjava perquè trigaran dies a tornar-me a veure. Com explicava en gran Capri: Al sortir li vaig dir al propietari: -Abraci'm, abraci'm... -abraci'm perquè no em veurà més! Avui, a les 11 de la nit comença a Sant Quintí el Correbars. És un primer actes especialment divertit per com molesta a les autoritats i puritans del poble -això d'anar de bar en bar bevent...-. Serà l'inici d'un cap de setmana que podriem dir que comença avui i que acabarà dilluns al migdia. Una tradició que durant anys s'ha anat repetint i que suposa un retrobament amb persones que veiem d'any en any. Petits moment d'un ritual que es repeteix any rera any i que fa que tots poguem dir allò de que vivim la millor festa major del món. Sabem que potser no és així però sempre ho serà per nosaltres. Bona festa major!  Avui és el dia 8 d'agost del 2008 i acaben de començar els jocs olímpics. A mi la veritat és que qualsevol esdeveniment esportiu em genera unes sensacions similars. Per una banda m'agrada seguir-los i m'interessen els resultats i la competició. Per altra banda, tinc una gran enveja perquè només els estats poden participar d'aquestes competicions i em veig amb el síndrome del país-sense-estat. És a dir, no sé a qui he d'animar. Per exemple. Si guanya Gemma Mengual, me n'alegro perquè és catalana, o m'emprenyo perquè és part de la maquinària de les Federacions i els Comités olímpics que sabotegen el reconeixement de la meva terra, el meu país i la meva identitat. També va bé per aclarir coses. Per exemple, espero que l'or en tennis el guanyi algú que no ataqui el català i digui allò de: 'mejor en español' que ha deixat anar en Nadal. Sembla que ser número 1 del món et porta a tornar-te també un mica intolerant... O bé, potser ja ho era i ara se li ha escapat. I finalment, sí, teniu raó, la Xina és un país que trepitja els drets humans i amagarà tot això en motiu dels jocs olímpics. No com l'Estat Espanyol, que no va detenir dissidents -persecució als independentistes amb tortures incloses- i no va amagar les prostitutes, no. Bé, que avui és 8 d'agost del 2008, s'alinearan els planetes -és cert que avui s'alinien els planetes- i comencen les olimpíades. Esperem que tot vagi d'allò més bé. Seguirem aquesta competició interestatal que tant s'allunya de les idees de l'olimpisme. En aquests moments el meu telèfon mòbil no s'engega. No funciona. No va. No sé què li passa. No sé per què ho fa. Però aquest fet ha provocat que ara mateix tingui aquella desagradable sensació de que el meu telèfon no s'engega i a l'interior hi ha cites, dates, i sobretot números de telèfon que serà difícil de recuperar. La targeta té poca memòria i en canvi el telèfon en té força. També hi ha fotografies... És realment una debacle. Ara puc reconèixer que vaig resistir a portar telèfon i que era d'aquells que no en volia. Pensava que era un estri inútil i que no era imprescindible. He passat d'aquí a circular pel món amb dos d'ells. En aquests moments només un però suposo que de breu tornaré a tenir la duplicació telefònica. Res, una putada. Ara a casa ja he posat la targeta a un vell telèfon però això no evita la sensació que vull reparar el meu, el nou -no fa ni mig any que el tinc- i que ara ja tenia per mà. A vegades, potser en fem un gra massa per petites tonteries com aquestes, però això és pot qualificar com una important crisi.  Per primera vegada a la meva vida agafo el TAV. És per anar a Madrid, al meu futur espai laboral. Inici ple de dubtes i problemes inesperats. No és pas cap novetat però sí que em deixa amb una estranya sensació de molta feina per fer i molt per aprendre. De cop i volta estic envoltat de gent que només havia vist per la televisió, tutejant-los i estant en espais també familiars arrel del seguiment dels darrers aconteixaments polítics. Hem passat d'espectadors llunyanys a petits actors -bé, actors poc, però sí comparsa dels actors-. Amb tot, la primera gran sorpresa me la dóna el tren. El TAV es fa més pesat d'allò que esperava. També es mou més del què m'havien dit. Crec que igual per igual i si un no mira l'economia, jo apostaria pel Pont Aeri. Seguim endavant, tot i els 'socavones' que diria la Maleni, seguirem fent el camí i buscant un aterratge plàcid dins d'aquest nou repte que no deia de voltar-me pel cap i que em té il·lusionat, content, però alhora amb aquella sensació de vertígen de la qual ja havia parlat en anteriors posts. Vagi per endavant que la campanya del regidor de Torredembarra d'ICV no m'agrada especialment igual que tampoc la trobo reprobable. Crec que potser és un pèl de mal gust i que tot i el to irònic potser no acaba de ser molt graciós. Ara, d'aquí a que la Junta d'Extremadura es plantegi una querella i a més a més aquest tal Lluís Sunyé rebi una autèntica 'pallissa mediàtica' potser és un pèl descompensat, no us sembla?  Feia dies que ho pensava i finalment crec que he trobat una resposta. Durant anys he pensat que els mitjons es desaparellaven per culpa meva, però ara ho veig clar. Després de posar en pràctica diferents iniciatives per tornar a aparellar els mitjons quan es desaparellaven, he vist que no tornen a aparèixer. Tu treus de la rentadora els mitjons per aparellar i el guardes. Esperes que surti la seva parella, que a algun lloc deu estar, però no hi ha manera. Mai apareix. Ara ja puc dir que existeix una conspiració que agrupa els propietaris de fàbriques de mitjons, els de detergents i els de rentadores. La veritat és molt simple, ara l'explico. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCOSES MEVES
M'AGRADA FER-HI UN COP D'ULL
MéS MITJANS
MITJANS PENEDèS-GARRAF
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|