  |  |
El bloc de l'Oriol
|
 Escolto avui que els agents rurals han clausurat quatre 'abocadors' incontrolats de runa al Penedès. Són restes de les grans obres en infraestructures que s'estan portant a terme: el port i l'aeroport de Barcelona, les obres de l'AVE etc. Sembla que alguns propietaris cobraven per admetre aquesta runa en uns abocaments sense permisos i que a sobre les pedres i la runa moltes vegades estaven brutes amb ferralla.
odtor |
dimecres, 23 d'abril de 2008 | 19:50h
Sí. Arribo ara a casa depsrés de viure un nou Sant Jordi. Un més i alhora un Sant Jordi diferent. El primer a la tele, amb debut fent stand up inclòs. Molt divertit i encara que segur que hi havia moltes coses a millorar, seguríssim, n'estic prou satisfet. He vist també el Sant Jordi a Vilanova, i he de reconèixer que és impressionant veure la Rambla plena de gom a gom de dalt a baix. Impressionant, tot plegat, i divertit. Ara, arribo a casa i després de donar dues roses a les dones de la meva vida -mare i iaia- rebo també un parell de llibres, que desconeixia però que faran que juntament amb el d'en David Trueba -que portat per atac de consumisme i abduït per una entrevista on em va caure molt bé i em va fer recordar 4 amigos vaig comprar gairebé compulsivament-, que tingui literatura durant uns quants dies. Per cert, els dos títols que tinc darrera de Saber perder són: L'elegància de l'eriçó de Muriel Barbery i Tsugumi de Banana Yoshimoto. Fan bona pinta. Un és premi dels llibreters francesos, el primer; i el segon diu que Yoshimoto és una de les veus més admirades de la literatura japonesa juntament amb Murakami (l'autor de Tokio Blues i Kafka a la platja, dos llibres que em van agradar molt). Esperem que el llibre faci honor a la faixa. De moment, en resum, un Sant Jordi completet. Felicitats als Jordis i les Jordines.
odtor |
dimecres, 23 d'abril de 2008 | 00:59h
Ara sí. Ja és Sant Jordi. Una festivitat especial. M'agrada. La festa del llibre i la rosa. Un dia que no compro llibres si no és per regalar però que m'agrada molt veure tota la gent que volta i mira i remira. Les llistes, els escriptors, els llibreters i la gent envaïnt els carrers. M'agrada molt. Tothom parla de Les Rambles de Barcelona però a mi m'agrada especialment el Sant Jordi de 'comarques'. Un és de 'comarques', sí. M'agrada a les capitals de comarca, però recomano a tothom que passi per la parada d'algun poble petit. On hi ha dos o tres parades amb roses i llibres. És vida en estat pur, encara que potser la festa ha agafat una dimensió tal que comença a fer una mica de por. Per cert, demà no es podrà escoltar ràdio que soni com déu mana gairebé enlloc. La majoria d'emissores faran allò de 'La Ràdio surt al carrer' que és la millor manera per aconseguir que soni malament. Ara, queda molt bé, mentre un passeja veure com es fa la ràdio, o la tele, en directe. Un jornada amb color, que transmet bones sensacions encara que provoqui que segurament sigui el dia laborable en què menys es treballa i que segons per quins carrers és millor no anar-hi amb presses. Bona diada a tothom. PD/ Convido a tothom a fer recomanacions de llibres deixant un post. Un per regalar i un que voldria rebre. Per exemple: Mil cretins de Quim Monzó (per regalar) i Ningú ha escombrat les fulles, d'en Jordi Llavina.
odtor |
dimarts, 22 d'abril de 2008 | 21:25h
 Arribo a casa tranquilament en un dels meus dies de festa i veig com passen per davant meu tres cotxes de bombers. La meva adrenalina es dispara i els segueixo. No deixa de ser una falsa alarma. Una persiana que ja està apagada quan arriben els bombers. Cap problema. Comentari preguntant què ha passat. Un Mohammed, m'han respost -a Sant Quintí crec que deu ser entorn el 20 per cent de la població que prové del Marroc-. No ha passat res. Deixo quatre fotos que he fet ràpidament amb el mòbil. No treballar de periodista on un viu és realment millor, encara que això faci que quan la notícia la tens a la porta de casa tinguis una estranya sensació entre emoció i decepció perquè no pots fer-ne res. De fet, tampoc era una notícia, només una falsa alarma.
odtor |
dimarts, 22 d'abril de 2008 | 00:07h
 Mirava l'altre dia les darreres actualitzacions del bloc. Quan i quant escric. M'adono que més enllà de la feina que tinc o no, actualitzo més o menys segons com bufi el vent. Si tinc alguna cosa que dir escric-que això no vol dir que tingui cap interès més que la meva catàrsis-, si no en tinc ganes, doncs no (Crec que això que acabo de dir es diu perogrullada). I arrel del bloc t'adones de com de difícil deu ser tenir una columna diària o un article d'opinió abans de la data de tancament. I quan vas més enllà, penses... No hi ha gent que no té res a dir? Persones que pensin que no han de fer un bloc i opinar públicament? Que no tenen la sensatesa de dir que qualsevol cosa que es pugui dir hi haurà algú que ho dirà millor o que analitzarà amb més profunditat? Segur que sí. Per què aleshores ens dóna per escriure? Qui ens llegeix? Què busquem? És ego, necessitat de publicar, de rebre comentaris, de pensar que serem escoltats? De fer la catàrsis -si és així, per què ho fem públic, i no deixem els nostres escrits amagats i manuscrits-?A mi, quan algú em diu que em llegeix m'entra una sensació molt estrany. Per una banda de rubor, de por, de saber que et llegeixen i que tu exposes el què penses. Per altra, de vanitat, benestar, agraïment i ganes de preguntar que què tal esperant que et responguin que bé o que utilitzin algun eufemisme que encara que sigui mentida et puguis creure. Mai esperes que et diguin que és patètic o que consideren que ets del tot prescindible. M'adono que últimament jo sóc dels que té la idea que potser no té res especial a dir, però crec que la vanitat no em permet deixar d'exposar-me... O potser alguna altra cosa? No sé ben bé per què ho faig però seguiré fent-ho. PD/ Si existeix la meta literatura, existeixen els metablocs? El meta-postisme (de Post)? Això ho seria?
odtor |
dissabte, 19 d'abril de 2008 | 01:50h
Què fa que tu siguis com ets? Què provoca que siguis mala o bona peronsa? Tinguis aquestes idees o les altres? No en tinc ni idea. Fa poc, arrel del link d'aquí sota, quan vaig descobrir que s'havia mort el Germà Andreu, pensava que de cop i volta vaig trencar amb moltes de els coses que tenien relació en l'esglèsia i que segurament van marcar la meva infància i joventut. He estudiat en una escola amb 'padres' i fins i tot a un 'seminari'. De cop i volta vaig trencar, i molt radicalment amb tot allò -sempre que sento que la millor manera de ser ateu és estudiar en una escola de capellans, somric. No em considro ateu, més aviat agnòstic -la meva, no sé si intel·ligència o ignorància, no em permet creure-. Respecto molta als que ho fan, i sento una certa enveja de tenir un recolzament que vagi més enllà de l'aquí i l'ara, del bé i el mal. Arrel de la mort de l'Andreu, però, he pensat que trencar amb tot allò també va ser trencar amb molta i molt bona gent. Ara que no hi és m'adono de tot allò que vaig deixar perdre. Mentre vivia, sempre tenia pendent una visita. Ara sempre estaré en deute amb ell... I pensar que és una de les persones que em va fer el què sóc. Com tants d'altres: professors, amics, pares, família en general... A vegades es prenen decisions per tirar endavant i de cop i volta t'adones que les teves decisions no sempre han estat encertades, o fins i tot correctes. Avui, una part del què sóc ja no hi és. Potser hauríem de recuperar tot allò que hem deixat perdre sense donar-li importància i que realment eren coses, persones, sentiments... tantes coses importants.
odtor |
dijous, 17 d'abril de 2008 | 04:30h
Avui, mirant els Bloc de Vilaweb he descobert que el Germà Andreu ens ha deixat. M'ha marcat. Segurament part del què sóc li dec a ell. Poso el link Es retrata perfectament el per què de l'estima que gairebé tothom que passava pel 'Servei d'ordre', es deia així, en té un record.
odtor |
divendres, 11 d'abril de 2008 | 00:30h
 Aquesta setmana he escrit poc perquè he estat força embolicat. El meu horari estrany però estrcturat l'he canviat una mica per poder fer un petit tema sobre el Parkinson. He parlat amb malalts i persones que hi tracten cada dia, i he descobert una malaltia realment tràgica però també unes persones que no es volen rendir. Que lluiten i que t'expliquen que avui és una malatia crònica però que esperen que pugui ser curable. Que s'està estudiant, treballant. Tenen esperança i molta força. I et ve aleshores la reflexió aquella que, de què ens queixem. Encara no he acabat la peça, espero fer-ho en breu, i retratar d'alguna manera les sensacions que he tingut, que són moltes i difícils de plasmar en poques paraules. Potser l'esforç, el no rendir-se, el no amagar-se i el lluitar contra una cruenta malaltia serien les coses que més m'han captivat, més m'han atrapat. Aquest divendres 11 d'abril es commemora el dia internacional contra la lluita d'aquesta enfermetat. Un petit homenatge, ja sé que inútil, des d'aquest bloc.Això ha quedat fet. Foto: El Doctor James Parkinson, la persona que dóna nom a l'enfermetat, i que també la patia.
odtor |
dilluns, 7 d'abril de 2008 | 16:11h
 En la meva anterior feina, quan necessitva un tècnic avisava a un amic que li anava molt bé per tapar forats. Em deia que treballar amb mi era un pèl estressant per la meva facilitat d'improvitzar i d'anar amb pocs papers -té raó- però sempre ens en sortiem. Avui m'ha trucat desesperat demanant-me ajuda. Estava treballant per la meva anterior empresa i m'ha dit que s'havia trobat tot un problemàs i que no sabia com és que mai s'hi havia trobat. Després, amb aquella barreja de cinisme i alhora alegria que a vegades et trobes, li he preguntat que quina era la diferència. M'ha dit que jo no hi era... I li he somrigut. A vegades, aquests petits exemples et permeten agafar una mica d'estima, t'infles, i expliques que a vegades és més fàcil d'entendre segons quines decisions amb petits gestos que amb totes les explicacions del món. En J. m'ha dit que ara entenia el per què del meu canvi laboral recent.
odtor |
dilluns, 7 d'abril de 2008 | 00:15h
 Diumenge de nou treballant. EL meu nou horari m'impedeix (afortunadament) seguir la debacle barcelonista a la lliga. Mai he estat molt futboler i sempre dic que els partits de futbol els considero un fet social -és a dir, mirar futbol sol m'avorreix força, però amb algú per comentar i fer la cerveseta la cosa guanya-. I darrerament veig poc el Barça de futbol, cosa que m'estalvia forces hores de mal futbol. He sentit que avui en Laporta ja s'ha imbuit de Nuñisme i ha començat ha dit, no sé si literalmet, o no, que qui no està amb ell està en contra d'ell. La veritat és que fa mandra. Però si parlo d'esports és perquè darrerament em ronda pel cap és una petita tonteria sobre la Fórmula 1. Fa com un any que quan sentia alguna conversa sobre posicionaments dins de McClaren, que si Alonso que si Hamilton, jo sempre he dit que el meu pilot és Kubica, ja que sempre diuen el pilot polac...I ara resulta que Kubica està fent una gran temporada. Doncs mira, els catalans tenim un pilot a l'èlit de la F1 que supera la quintesència de l'espanyolitat que és Fernando ALonso. Així que amb permís papal -Kubica porta l'escut papal al casc i volien atribuir-li a Joan Pau II el miracle d'haver sortit amb vida de l'aparatós accident que va patir- el meu pilot és Robert Kubica de BMW. Quina tonteria, oi? |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCOSES MEVES
M'AGRADA FER-HI UN COP D'ULL
MéS MITJANS
MITJANS PENEDèS-GARRAF
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
