La fiscalia anticorrupció investigarà si els bancs i caixes de l'Estat han comés algun delicte. És una gran noticia que s'investigui tot un sistema que era 'de los más fiables del mundo, segons ZP' i que ara està sota l'atempta mirada de Merkel i a tots els organismes fiscalitzadors de la solvència (legals o de solvència). Les pensions milionàries, productes que eren autèntiques estafes com les preferents o els milions que han donat per a allò que li diuen projectes faraònics i que són autèntiques estafes.
La crisi econòmica serveix perquè alguns noms recurrents vagin apareixent a les portades de manera cíclica. Són personatges que són la crisi en si mateixos. Rato és segurament la bèstia negra, Rodrigo Rato, el gairebé successor d'Aznar, l'home que va liberalitzar amb la seva llei del sól i que va convertir qualsevol hort en espai per a fer negoci ha estat el primer en caure. El seu nom però podria formar part de la Història Universal de la Infàmia de Borges. Ministre d'Aznar, un cop aquest va optar per l'altre vicepresident com a successor -un tal Rajoy- va aconeguir, amb el plàcet de ZP, la presidència de l'FMI. Des d'on NO va veure la crisis econòmica i va mantenir les polítiques de l'especulació que tan bons resultats li havien donat a l'Estat. Posteriorment, i depsrés d'una espantada que va deixar a tothom amb un pam de nas, va deixar caure el seu costós cul a CajaMadrid, com a colofó d'una guerra on havia tingut participació activa un tal... Antonio Beteta. I és que Beteta, abans de ser nomenant Secretari d'Estat d'Admnistracions Públiques pel govern Rajoy era el conseler d'economia que executava les idees neocons d'aquesta figura castiza que és Esperanza Aguirre. Com a Conseller de la Comunidad va ser un dels protagonistes d'un dels espectacles més lamentables pel control polític que ha patit mai un caixa. Cajamadrid, on va vetar, dictar, fer i desfer fins aconseguir fer feliç a la Lideressa Esperanza Aguirre. Beteta és sens dubte un dels personatges que tindria un capítol a part en aquesta nova Història Universal de la Infàmia. Com deia l'eslògan de Telemadird: Espejo de todo. és a dir: Espe jode todo.
Intentaria convèncer a molta gent dient que cal anar a la vaga per mil motius, però crec que én els temps que corren, potser la millor manera que molts ho entengueu és dir-vos que ho feu per aquell que més us importa: Fes-ho per tu! És a tu a qui et faran fora, és a tu a qui et canviaran l'horari de manera discrecional, és a tu a qui si demanes 9 dies de baixa -per més justificada que estigui- fotrán al carrer. No ho facis per mi, no em fotis la xapa sobre si els sindicats són bons o dolents. A mi no m'has de convèncer i jo no hauria de fer-ho. Hauries d'estar ja convençut que aquest és un atac contra els drets laborals, contra tot allò que durant any amb sang -sí, sang, suor i protestes- s'ha aconseguit. Allò pel que alguns van lluitar i que ara volen destrossar perquè no torni mai més endarrera. Sé que els motius per a no fer la vaga i les excuses que em donaràs seran molts. Jo només en dic un i ets tu!
Si una cosa ha fet CiU bé, quan parlem de marcs i marca política, al llarg de la història és barrejar de manera indistinta país i partit. Després de les eleccions catalanes, Mas ja va demostrar amb alguns gestos que tornaven els anys del pujolisme on govern, grup parlamentari a Madrid, Catalunya i CiU eren un totum revolutum. El nomenament del portaveu de CiU com a president de les comissions bilaterals va ser un autèntic cop baix a la separació de partit i govern, per no dir de partit i país. Un fet que tot i tenir cert ressò va passar gairebé inadvertit i només quan el grup d'ERC va demanar la votació separada quan es va votar la incompatibilitat al Congrés es va aconseguir treure els colors a Duran i Lleida per uns minuts. Un fet que va acabar amb una sortida de to del portaveu de la federació però que no va tenir més transcendència.
El problema és que
molts sou, o molts som, arrogants. En conec alguns que són
autèntics cracks de l'arrogància i que són
capaços de tenir un taller de cotxes i donar-te lliçons
sobre comunicació política. El problema és la
arrogància, que no s'escolta a qui en sap més que tu.
Que qualsevol consell es pren com si algú intentés
deixar-te en ridícul, que una bronca de feina es converteixi
en un atac personal. Que no entenguis que hi ha gent que per
experiència, per anys, per formació o perquè el
van fer millor, en sap més que tu.
Però el problema sobretot és que massa vegades som massa arrogants com per fins i tot sabent quin és el problema no voler aplicar-nos la solució. I si comencéssim tots a escoltar?
Primer de tot, dir que
estar per Catalunya quan s'està fent l'acampada de Sol i no
poder passar-hi em fa un pèl de ràbia. No hauria
acampat, però també diré que segur que a
aquestes hores hi seria. Sobretot per mostrar el meu rebuig a la
decisió de la Junta Electoral.
Potser perquè no
sóc tan jove com em penso, potser perquè com deien els
del maig del 68 no et pots fiar de ningú de més de 30,
he de reconèixer que el moviment del 15M m'ha deixat en certa
manera fora de joc. No perquè no fos previsible que el
malestar social havia de sortir i que un país que veu com els
més joves no entren al mercat de treball sinó que
passen a tenir una fructífera relació compartida amb la
cua de l'atur, treballs puntuals malpagats i entrar en un túnel
d'on sembla que no es veu lluny han, per força, de mostrar la
seva indignació. Han llegit Hässel, i s'han indignat,
molt bé. I ara què?
L'accident que ha segat la vida a 12 persones la nit de Sant Joan ha destacat per les autoritats tancant files sobre el fet que ha estat un imprudència. Des del primer moment, les víctimes han estat acusades d'haver creuat les vies quan això està prohibit. Tothom sap que és així, que hi ha una imprudència, però també que no es pot posar tota la responsabilitat sobre qui va ser atropellat per un tren que anava a més de 100 Km/h per una estació plena de gent, fosca com la gola del llop i on s'havien fet refomes i les ganes d'evitar que la gent pogués entrar sense bitllet -absolutament lícita- va portar a tancar una porta per on fins aleshores s'havia fet la sortida de manera habitual. No crec que sigui moment de buscar culpables, crec que no n'hi han. Però hi havia indicis que apuntaven que la nova estació podria ser una ratera en ocasions especials com la nit de Sant Joan -és increïble per profètica l'entrada al bloc de la regidora d'Esquerra a Castelldefels-. Potser és cert que no s'ha comés cap irregularitat, però també que segur es podria haver fet tot plegat molt millor.
