Quan es va cansar d'informar va ser quan es va encendre. Feia poc que havia aconseguit el carnet de conduïr i a l'empresa li van recomanar que es fes d'un sindicat. Per no defraudar a ningú ho va fer. Un quota anual no massa cara i a canvi l'ajudaven a resoldre més d'un problema. Fins aleshores tot havia anat bé i sense massa problemes, però de cop, el delegat sindical li va explicar que estaven en vaga, que no podia fallar al sindicat -després s'adonaria que amb més proximitat al del crim del Chicago dels anys 20, que lesque durant la transició havien defensat la democràcia i els drets dels treballadors-. Però a base de parlar i parlar només havia aconseguit que els seus companys l'ignoressin i seguissin. Els més vells i amb més experiència li van explicar com havia funcionat. Informatiu vol dir que se'ls informa i se'ls hi fa entendre que la informació és poder. Que s'ha de parar, perquè se'ls ha informat. El primer dia va estar esperant per veure si trobava algun esquirol. Ell els hi plantejava la problemàtica, el perquè es lluitava, què es volia aconseguir però no li feien cas. De mica en mica va anar escalfant-se, i posteriorment va començar a adonar-se que tenia poder, que la turba el protegia i que diposava d'impunitat. Cansat de ser correcte i de fer el què tocava, va començar a ser més persuasiu, cada vegada més, fins que al final, va acabar amb la cosa massa calenta, com demostra la foto.
He mirat les estadístiques d'aquest Món i he descobert que porto 100 posts. De fet no és ben bé cert, perquè vaig dedicar-me a borrar posts que no m'agradaven fa un temps. Després he decidit no tornar-ho a fer, perquè no deixa de ser una petita manera de censura. Crec que tot el què poso s'ha de deixar ja que en el seu moment té alguna raó. D'aquests més de tres anys posant idees, pensaments, històries certes o inventades, tonteries, etc. el post que ha tingut més visites és aquest. No el recordo especialment, però al llegir-lo m'ha sorprés en positiu -que lleig queda que un es miri melic d'aquesta manera i considero que està bé allò que ha fet-. La veritat és que ha passat de ser un invent que vaig decidir fer més per curiositat que per altra cosa. En aquests tres anys he canviat dues vegades de feina, he passat alegries i tristeses i he intentat retratar més les primeres que les segones. També reconec que sobretot des de fa mig any m'he anat enganxant, i el fet de trobar gent que el segueix m'ha animat a seguir escrivint, sempre amb l'estranya sensació de no tenir massa que explicar i d'explicar massa coses i exposar-me en excés. Un amic, amb un bloc que segueixo i que té moltes més visites i molts articles que em fan expressar allò de... "l'ha tornat a encertar" un dia va qualificar-lo com un bloc costumista. Em va agradar. No deixa de ser una pràctica pública d'una inquietud que fa només 10 anys potser s'hauria quedat en una llibreta o un full de word, o qui potser no hagués anat mai més enllà d'una simple idea i que el bloc em permet exposar. En resum, més de tres anys, 100 posts, i prop de 8.000 visites des de l'inici. Sé que no són xifres espectaculars, però crec que ho són molt més del què mai hagués imaginat quan vaig començar. Moltes gràcies a tothom per passar en un moment o altre per aquest Món d'Odtor. D'aquells que s'ho miren, dels que a més a més hi deixen la seva opinió -em fa especial il·lusió- i també dels que potser se'l miren reacis i pensant que potser el millor apunt va ser aquell on planteja que potser no tothom té coses a dir... En resum, moltes gràcies i espero que seguir dient la meva perquè vosaltres penseu la vostra i si voleu, l'exposeu. Salut Oriol Duran.
Ahir vaig fer 220 quilòmetres per anar a sopar. Era l'aniversari del meu germà. Ni més ni menys que 25 anys. Xifra rodona que a més a més em provoca una sensació estranya de que ja els tenim aquí. Ell i jo sempre ens hem portat 5 anys, jo sóc el gran i ell n'ha fet 25, cal que expliqui de què va la sensació que un té ara? Doncs que en molt poc més de 4 mesos jo també arrodoneixo, i no només la segona xifra, també la de davant. Arrel d'aquest fet, festiu i agradable, més d'una persona m'ha fet alguna reflexió sobre com ens fem grans. Persones que ens coneixien de ben petites que et fan alguna referència a com era un d'entremaliat o l'altre de tranquil. Com un estudiava més o alguna anècdota divertida sobre coses que fèiem. Bé, ahir vaig pujar fins a Lleida per sopar amb ell i la seva parella. Un cotxe amb la família més directa. Una sorpresa que crec que li va agradar, encara que si en una cosa ens assemblem és la nostra manifesta incapacitat per mostrar les passions i alegries. Una cosa ens pot fer molt feliç però mai tenim la capacitat de demostrar-ho com li agradaria a qui ens provoca aquest sentiment -la principal víctima la nostra mare-. Un d'aquells petits gestos sense heroicitat que provoquen bones sensacions. Un festa familiar, petita, que potser no hauria d'exposar aquí però darrerament força persones em diuen que saben de mi per aquest bloc, i mira, aquesta és una d'aquelles històries de les que un se sent orgullós i li ve de gust explicar. Així que... Felicitats P.
Un s'escalfa i s'ha d'aturar. A vegades veus que de cop i volta la temperatura ha pujat, no saps ben bé per què però no pots seguir per tal de no crear un mal major. Sensació d'impotència, de no tirar endavant. No arribar a l'hora i no fer allò que toca. És només un augment de la presió, que de cop i volta una petita peça de l'engranatge ha provocat l'error, s'ha escalfat. És el cotxe. S'escalfa. Penses que no pot ser, que és relativament nou, però... Pares. Mires el motor pensant que amb una mirada potser l'arreglares per tot seguit recordar que els teus coneixements de mecànica són els mateixos que tens d'aeronàutica. Després de reflexionar, posar-te l'armilla reflectant i admetre que no en tens ni idea de mecànica, agafes el manual del cotxe i comproves que tenies raó, el què t'imaginaves és el què ha passat -no és la primera vegada-. Truques a la grua i vigiles durant tres quarts d'hora que un antipàtic et digui que això s'arregla amb una branqueta. Sí, és clar. Et porta fins al taller i després de parlar amb el recepcionista li demanes -li supliques, gairebé- que t'arregli el cotxe. Saps quin és el problema i que no serà gaire difícil. Ho accepta. Pagues una 'calerada' que consideres excessiva per la feina però justa per l'urgència i marxes. Contrariat. Maleït cotxe, el proper dia agafaré el tren... Ai no, visc en un poble, sóc dependent d'aquest vehicle que m'encanta conduïr però que com en qualsevol relació com déu mana, de tant en quant et dóna un disgut.
PD/ Una persona que conec però que no podria dir que sigui un amic -tot i ser bona persona- m'ha vist, ha parat. Mira, de tot se'n treuen experiències, he descobert un 'bon tio'. Això està bé.
Quan per segona vegada he vist la pilota de plàstic de l'Spiderman passar per sobre el meu cap, he pensat que no estava allà per posar-me com una moto, i he decidit marxar. Per primer cop en tot l'any he decidit anar a la platja. El bon temps, el fet que avui finalment he tingut un dia cent per cent festiu després d'aproximadament 15 dies, i que un post de na Rosalita m'havia posat les dents llargues m'han fet prendre la decisió. Però un cop he arribat ja he vist que hi havia més gent de la que tolero. Tot i així he aconseguit un espai que estava solitari, a tocar l'aigua i m'he estés com un bacallà a desecar-se. Després d'una mitja dormideta i un intent de tocar aigua -no ha passat el tormell perquè dubtava de les dues hores de digestió (és a dir que estava freda de collons)- m'he posat a llegir... I aleshores s'han aliniat els astres per fer que una tarda que apuntava maneres s'esgavellés. Primer ha estat la parella d'adolescents que no podien amagar els seus afectes -sorollosos- i que un cop han començat a 'parlar' -no sé que deien, però ho feien amb alguna cosa similar a la llengua de Cervantes, a crits i amb dos o tres paraules entre 'taco' i 'taco'- han decidit fer-nos una sessió de disjoquei digne d'Isla Fantasia i Ràdio Teletaxi però amb altaveus 'trencats'. Quan el meu cap, ja massa saturat, començava a pensar en canviar d'espai, he vist com una pilota gairebé em feia la clenxa. Maleït nen! Potsertiorment he decidit que ja n'hi havia prou, però volia acabar el capítol. Ha estat aleshores quan he vist la pilota voleiar per segona vegada... i quan he recordat en Serrat, m'he vestit i calçat, m'he aixecat, he buscat algun progenitor o responsable del Ronaldinho en potència per tal de fulminar-lo amb la mirada -cosa que no he trobat- i he decidit que a la platja hi aniré als matins i abans de Sant Joan, quan l'estat es preocupa de guardar aquests animals en allò que li diuen escoles, o instituts...
Per primera vegada a la meva vida m'he posat davant d'un auditori per parlar. Eren alumnes de periodisme a punt de llicenciar-se i he parlat durant entorn una hora i mitja sobre el vi i com es treballa. Bé, segurament no sóc el més entés però ho he preparat i puc dir que n'estic satisfet, hi ha moltes coses a millorar, però tan de bo tots els debuts m'haguessin sortit com aquest. No puc deixar d'agraïr la paciència de la Dolors i el fet que a sobre m'ha pagat! Gàcies. En un moment, fruit dels nervis he deixat no sé què de Joyce i acte seguit dic, no us sóna la famosa magdalena? -estava parlant sobre com una olor ens pot transportar. Al veure el què havia dit, en un primer moment he tingut la sensació que acabava de tirar per la borda qualsevol intent de semblar seriós. Acte seguit, amb la sensació que la meva calor corporal havia pujat dos graus i a punt per fer un acte de contricció, he mirat la cara dels alumnes, els gestos... Ni una mirada de sorpresa, ni un intent de corregir, ni un comentari al veí, res. El buït. He tirat pel dret. He seguit. I finalment fins i tot m'han aplaudit. Gràcies! Al sortir, després de despedir-me i quan tot el meu cos ha començat a destensar-se hem dinat. Jo eufòric, content... descomprimit. Li he comentat a la Dolors el meu lapsus, i m'ha dit que havia sentit alguna cosa però no atentament. Que es pensava que havia citat als dos. Jo he reconegut que potser la velocitat i algun gest podien portar a la confusió, però no, acabava de caure en un d'aquells moments d'excés d'esnobisme que vols fer una cita superior i a canvi havia deixat anar una frase digna de l'Espe (Aguirre) en els seus millors temps de Ministra de Cultura. Ara pensava que potser hauria d'haver fet algun gest un pèl surrealista, i dir, perdó, tothom sap que la Magdalena era d'Ortiz...
Sempre recordo que Os Resentidos, quan explicaven com els hi va venir al cap allò del Galícia Cannibal, fai un sol del carallo... deien que era el què deien quan veien algú a les nits amb ullleres de sol. Als 80 era relativament habitual. Jo, tinc tendència a posar-me les ulleres de sol al cap. I moltes vegades, quan s'ha fet fosc i descobreixo que encara les porto, em canto a mi mateix Galícia Canibal. És com un acudit d'ordre intern -ostres, s'ha d'estar fatal per tenir humor intern, no?-. La raó, és que avui, de cop i volta, en un moment que ha sortit el sol, he fet el gest... i no hi eren. Les meves ulleres de sol!!!! Ostres, va ser un amor a primera vista, una relació sempre sincera, jo hi veia millor, elles feien la seva funció, i no els hi era infidel amb d'altres ulleres. Fins i tot alguna havia retornat després d'emprendre un camí lluny de mi, i jo no havia retornat a elles. Ara, hauré de tornar a començar, a buscar, a trobar Les Ulleres Ideals... I sempre tindré al record quan les portava al cap i no notava res, quan algú em parlava d'elles... Clar que no ens enganyem, no són les primeres que marxen, i segur que no seran les últimes. Potser no eren les millors, ni les més maques, ni les més cares, però eren les meves. Ara, ja no hi són!
No eren aquestes, però és per il·lustrar, la foto.
Només era una bossa. De fet, no tenia un contingut massa valuós. Però alhora era una símbol, un The End, el final de tot plegat. El no tornaràs a entrar a casa, ja no ets part d’ella. Un respall de dents, un dentífric, una calçotets i un llibre. no estava escrit, però també es podria llegir que tot s’ha acabat, les il·lusions es perden, no facis plans, no em busquis, no ens trobarem, tot allò que creiem eren falses il·lusions, miratges. Tot s’ha acabat. Mai farem aquell viatge, mai tornarem a llevar-nos junts, o sentir-nos o notar-nos. Ens veurem i ens saludarem. Guardarem la compostura, no perdrem l'educació però res tornarà a ser el mateix. Mai més. Ja està. Curiosament, el llibre era d’en Monzó, Mil Cretins. A vegades el nom fa la cosa. Per què vam ser-ho? No li donis més voltes. És una simple bossa i tu la converteixes en símbol. Potser la facilitat per donar importància a les petites coses és una de les que va fer que tot s'acabés. Ves a saber. Un bossa, mil cretins...
Porto aquest dia de pont fent més feina que si hagués anat al meu lloc de treball. La cosa era absolutament necessària i per tant hem començat a posar rentadores, recollir vidre, passar l'aspiradors i tot plegat. No hem acabat encara, potser hem demorat massa la neteja intensa. Bé, la qüestió és que durant una petita pausa, fent un cafè i llegint el diari, he trobat una notícia del tot preocupant. El teclat de l'ordinador té més gèrmens que no pas la tassa del lavabo. Amb la feina que he tingut jo a deixar el lavabo net com una patena, l'ordinador necessitarà una neteja similar... Però si ja bufo a sobre el teclat quan hi veig alguna brossa. I de tant en quant hi passo un drap... Doncs ara sembla que és aquesta eina a la qual estem tan lligats la que precisament pot suposar el perill més gros per la nostra salut. I pensar que posem el teclat a tot arreu... Bé, advertir a tothom doncs que no us assenteu a sobre el teclat, té més perill que la taça del water.
PD/ El meu teclat per bacteris que pugui tenir no és aquest de la foto. Per cert, els tecalts transparents d'Apple, que són dels més pràctics potser també són els més fastigosos per tot allò que acumulen i que e sveu per darrera. una reflexió més. Calia? Potser no.
Deixo un article d'en Joan. Un amic, i també un mestre, encara que sigui ell qui em cita com a tal. Realment és curiós perquè recordo que quan vaig começar a fer el programa de ràdio jo volia que ell col·laborés i ell volia col·laborar. Cap dels dos s'atrevia a dir-ho. Al final vam iniciar una relació que encara conservem i que ha passat de ser pública a convertir-se en privada entorn d'una Voll-Damm i algun plat que satura els nivells de colestorol. Uns plats però que es digereixen amb facilitat portats per la conversa i la sensació que encara que no coincidim podem parlar amb franquesa sense por d'estupides susceptibilitats que altres personatges que et trobes al llarg de la vida tenen. Una conversa que quan incorpora en Toni fa que un, encara que no calli, tingui la sensació que hauria de callar i escoltar. Són dos grans conversador, i jo modestament intento estar a l'alçada. En resum, dos amics, de diferents generacions, però que se'ns dubte formen part d'allò que deia l'altre dia que les persones que t'envolten et fan ser el què ets. I per sort, cap a millor. Deixo l'article i us recomano que feu una volta pel Diari d'en Pedro Tavara.
Quan es va cansar d'informar va ser quan es va encendre. Feia poc que havia aconseguit el carnet de conduïr i a l'empresa li van recomanar que es fes d'un sindicat. Per no defraudar a ningú ho va fer. Un quota anual no massa cara i a canvi l'ajudaven a resoldre més d'un problema. Fins aleshores tot havia anat bé i sense massa problemes, però de cop, el delegat sindical li va explicar que estaven en vaga, que no podia fallar al sindicat -després s'adonaria que amb més proximitat al del crim del Chicago dels anys 20, que lesque durant la transició havien defensat la democràcia i els drets dels treballadors-. Però a base de parlar i parlar només havia aconseguit que els seus companys l'ignoressin i seguissin. Els més vells i amb més experiència li van explicar com havia funcionat. Informatiu vol dir que se'ls informa i se'ls hi fa entendre que la informació és poder. Que s'ha de parar, perquè se'ls ha informat. 
He mirat les estadístiques d'aquest Món i he descobert que porto 100 posts. De fet no és ben bé cert, perquè vaig dedicar-me a borrar posts que no m'agradaven fa un temps. Després he decidit no tornar-ho a fer, perquè no deixa de ser una petita manera de censura. Crec que tot el què poso s'ha de deixar ja que en el seu moment té alguna raó. D'aquests més de tres anys posant idees, pensaments, històries certes o inventades, tonteries, etc. el post que ha tingut més visites és 
Ahir vaig fer 220 quilòmetres per anar a sopar. Era l'aniversari del meu germà. Ni més ni menys que 25 anys. Xifra rodona que a més a més em provoca una sensació estranya de que ja els tenim aquí. Ell i jo sempre ens hem portat 5 anys, jo sóc el gran i ell n'ha fet 25, cal que expliqui de què va la sensació que un té ara? Doncs que en molt poc més de 4 mesos jo també arrodoneixo, i no només la segona xifra, també la de davant. Arrel d'aquest fet, festiu i agradable, més d'una persona m'ha fet alguna reflexió sobre com ens fem grans. Persones que ens coneixien de ben petites que et fan alguna referència a com era un d'entremaliat o l'altre de tranquil. Com un estudiava més o alguna anècdota divertida sobre coses que fèiem. 
Un s'escalfa i s'ha d'aturar. A vegades veus que de cop i volta la temperatura ha pujat, no saps ben bé per què però no pots seguir per tal de no crear un mal major. Sensació d'impotència, de no tirar endavant. No arribar a l'hora i no fer allò que toca. És només un augment de la presió, que de cop i volta una petita peça de l'engranatge ha provocat l'error, s'ha escalfat. És el cotxe. S'escalfa. Penses que no pot ser, que és relativament nou, però...
Per primera vegada a la meva vida m'he posat davant d'un auditori per parlar. Eren alumnes de periodisme a punt de llicenciar-se i he parlat durant entorn una hora i mitja sobre el vi i com es treballa. Bé, segurament no sóc el més entés però ho he preparat i puc dir que n'estic satisfet, hi ha moltes coses a millorar, però tan de bo tots els debuts m'haguessin sortit com aquest. No puc deixar d'agraïr la paciència de la Dolors i el fet que a sobre m'ha pagat! Gàcies. 
Sempre recordo que Os Resentidos, quan explicaven com els hi va venir al cap allò del Galícia Cannibal, fai un sol del carallo... deien que era el què deien quan veien algú a les nits amb ullleres de sol. Als 80 era relativament habitual. 
Porto aquest dia de pont fent més feina que si hagués anat al meu lloc de treball. La cosa era absolutament necessària i per tant hem començat a posar rentadores, recollir vidre, passar l'aspiradors i tot plegat. No hem acabat encara, potser hem demorat massa la neteja intensa. Bé, la qüestió és que durant una petita pausa, fent un cafè i llegint el diari, he trobat una notícia del tot preocupant. El teclat de l'ordinador té més gèrmens que no pas la tassa del lavabo. Amb la feina que he tingut jo a deixar el lavabo net com una patena, l'ordinador necessitarà una neteja similar... Però si ja bufo a sobre el teclat quan hi veig alguna brossa. I de tant en quant hi passo un drap... Doncs ara sembla que és aquesta eina a la qual estem tan lligats la que precisament pot suposar el perill més gros per la nostra salut. I pensar que posem el teclat a tot arreu... Bé, advertir a tothom doncs que no us assenteu a sobre el teclat, té més perill que la taça del water. 
Deixo un article d'en Joan. Un amic, i també un mestre, encara que sigui ell qui em cita com a tal. Realment és curiós perquè recordo que quan vaig começar a fer el programa de ràdio jo volia que ell col·laborés i ell volia col·laborar. Cap dels dos s'atrevia a dir-ho. Al final vam iniciar una relació que encara conservem i que ha passat de ser pública a convertir-se en privada entorn d'una Voll-Damm i algun plat que satura els nivells de colestorol. Uns plats però que es digereixen amb facilitat portats per la conversa i la sensació que encara que no coincidim podem parlar amb franquesa sense por d'estupides susceptibilitats que altres personatges que et trobes al llarg de la vida tenen. Una conversa que quan incorpora en Toni fa que un, encara que no calli, tingui la sensació que hauria de callar i escoltar. Són dos grans conversador, i jo modestament intento estar a l'alçada. 
