A poc a poc allò que semblava un canvi de vida cap a algun lloc inesperat, desconegut, sorprenent i complicat s'ha convertit en la quotidianitat diària. Un dia a dia que és inesperat, sorprenent i complicat, però ja no s'inclou dins un món absolutament desconegut. S'ha tornat familiar, agradable i conté aquella estranya sensació de seguretat que dóna els espais que coneixes.
Fa aproximadament un any que vaig dir sí a la proposta que em va arribar de manera sorprenent i totalment inesperada, però que suposava un repte i un canvi de rol... una aventura a la qual vaig dir que sí després de molt pensar-ho i molts dubtes. Moment baixos, nervis, errors, vertígen, problemes, cansament i sensació d'anar perdut han estat compensats per molt d'aprenentatge i mil i un moments que han portat a sentir-se orgullós, a rebre algún elogi que tot i dir que no s'ha de prendre al peu de la lletra permet un petit moment d'ego 'pujat', a sentir que s'ha encertat, a 'inflar-se' per veure al cap de res que s'ha de seguir treballant i que el confiar-se és el gran aliat per arribar a l'error. Un any d'una decissió que amb els seus pros i contres podem considerar que ha estat instructiva i positiva. La llàstima, que m'ha fet deixar abandonat aquest bloc. A veure si podem agafar velocitat de creuer i anar-lo actualitzant de mica en mica... Abandonar la velocitat agafada al 'creuar'.
Fa aproximadament un any que vaig dir sí a la proposta que em va arribar de manera sorprenent i totalment inesperada, però que suposava un repte i un canvi de rol... una aventura a la qual vaig dir que sí després de molt pensar-ho i molts dubtes. Moment baixos, nervis, errors, vertígen, problemes, cansament i sensació d'anar perdut han estat compensats per molt d'aprenentatge i mil i un moments que han portat a sentir-se orgullós, a rebre algún elogi que tot i dir que no s'ha de prendre al peu de la lletra permet un petit moment d'ego 'pujat', a sentir que s'ha encertat, a 'inflar-se' per veure al cap de res que s'ha de seguir treballant i que el confiar-se és el gran aliat per arribar a l'error. Un any d'una decissió que amb els seus pros i contres podem considerar que ha estat instructiva i positiva. La llàstima, que m'ha fet deixar abandonat aquest bloc. A veure si podem agafar velocitat de creuer i anar-lo actualitzant de mica en mica... Abandonar la velocitat agafada al 'creuar'.
Aquest dissabte vaig fer novament un trajecte que durant 7 anys de la meva vida feia cada dilluns per desfer cada divendres. Carregat amb una bossa que s'omplia amb 5 mitjons, 5 mudes, el xandall de l'escola i roba per tota la setmana. Era un trajecte que es compartia entre el trajecte amb els pares. Un dia un, un altre dia un altre, al principi de tot tos dos i diversos nois que feien el mateix trajecte. Aleshores es feia ple d'innocència, creixent sense adonar-te que tot aniria més ràpid del que després haguéssis volgut però que aleshores es feia llarg i etern. Volies ser gran. Volies fer 8è! La resta es feia amb autocar, on retrobaves aquells amics que eren gairebé germans i que et guardeven aquell lloc al seu costat. Era el trajecte per anar a l'escola. Un trajecte que després t'adones que va marcar la teva educació, no només escola, també sentimental, que segurament som part del que som gràcies a aquells moments, a aquelles amistats. Aquest cop conduia però el meu propi cotxe, tal com sempre havia pensat que faria quan fos gran i enlloc de por, mandra i preocupació per algun examen o alguns deures no acabats la sensació era d'il·lusió i ganes de retrobar.
Feia més d’un mes que no actualitzava el bloc. Suposo que de mica en mica tornaré a fer-ho, tot i que amb menys regularitat que l’aconseguida durant el primer mig any del 2008. He de solucionar el tema connexió a internet a Madrid. Seguir desfogant a través de textos allò que volta per aquest caparró meu. Però bé, explico una mica per què Madriz me meta. Me mata perquè vull, perquè m’agrada, perquè hi ha gent meravellosa, perquè és fàcil adaptar-se, perquè posen tapes a gairebé tots els bars –i si en un no posen tapa... doncs el marques i no hi tornes-. En resum, m’agrada perquè sí, perquè m’encanta, perquè em surt dels coll...
I parlem ara de Madrid. 
No crec que escriure en calent sigui la millor manera però a vegades un s'encén amb certa rapidesa. Costa força però avui la cosa m'ha superat. No diré el nom del local perquè no crec que sigui necessari i tampoc que sempre siguin tant barruts i maleducats. Avui però han aconseguit treure'm de polleguera. Dues vegades he demanat a persones que eren responsables del servei de taules. Hi havia confiança i els hi he dit amb un somriure que volia sopar. Dues vegades m'han respost, jo també. Escolta nen, o nena, si tens problemes laborals li dius al teu enllaç. Quan un té un problema laboral no l'ha de revertir en la seva feina, encara que sempre passi. Però s'han passat. Ha estat més la sensació de maleducació que no pas haver d'esperar. A vegades he anat a segons quina hora a demanar un entrepà i veus com el cambrer amb gràcia i educació t'acaba fent menjar allò que tu vols. Cosa que m'encanta. Encara que sigui una ensaladilla russa que comença a provocar dubtes. Potser l'educació i la professionalitat és més important moltes vegades que un gran menjar. PEr cert, aquí es menjava molt bé i molt econòmic. Dic menjava perquè trigaran dies a tornar-me a veure. Com explicava en gran Capri: 
Per primera vegada a la meva vida agafo el TAV. És per anar a Madrid, al meu futur espai laboral. Inici ple de dubtes i problemes inesperats. No és pas cap novetat però sí que em deixa amb una estranya sensació de molta feina per fer i molt per aprendre. De cop i volta estic envoltat de gent que només havia vist per la televisió, tutejant-los i estant en espais també familiars arrel del seguiment dels darrers aconteixaments polítics. Hem passat d'espectadors llunyanys a petits actors -bé, actors poc, però sí comparsa dels actors-. Amb tot, la primera gran sorpresa me la dóna el tren. El TAV es fa més pesat d'allò que esperava. També es mou més del què m'havien dit. Crec que igual per igual i si un no mira l'economia, jo apostaria pel Pont Aeri. Seguim endavant, tot i els 'socavones' que diria la Maleni, seguirem fent el camí i buscant un aterratge plàcid dins d'aquest nou repte que no deia de voltar-me pel cap i que em té il·lusionat, content, però alhora amb aquella sensació de vertígen de la qual ja havia parlat en anteriors posts.
