Vagi per endavant que la campanya del regidor de Torredembarra d'ICV no m'agrada especialment igual que tampoc la trobo reprobable. Crec que potser és un pèl de mal gust i que tot i el to irònic potser no acaba de ser molt graciós. Ara, d'aquí a que la Junta d'Extremadura es plantegi una querella i a més a més aquest tal Lluís Sunyé rebi una autèntica 'pallissa mediàtica' potser és un pèl descompensat, no us sembla?   |  |
El bloc de l'Oriol
|
|
Món reflexiu Vagi per endavant que la campanya del regidor de Torredembarra d'ICV no m'agrada especialment igual que tampoc la trobo reprobable. Crec que potser és un pèl de mal gust i que tot i el to irònic potser no acaba de ser molt graciós. Ara, d'aquí a que la Junta d'Extremadura es plantegi una querella i a més a més aquest tal Lluís Sunyé rebi una autèntica 'pallissa mediàtica' potser és un pèl descompensat, no us sembla?  Corria l'any 2000 quan es van celebrar les eleccions als Estats Units que va guanyar, de manera tramposa, George W. Bush. Bush fill. Va véncer davant d'Al Gore i recordo que la persona que era el meu cap en aquella època -una persona dietralment oposada al personatge d'aquí sota, un mestre a més a més de 'jefe'- estava molt enfadat. Ell havia fet de corresponsal als Estats Units i recordo que em va dir, que la victòria de Gore suposava que el món avancés 10 anys, que la de Bush volia dir tirar 10 anys endarrera. Com a sentència feta a un nano que començava a treure el cap al món crec que va ser molt encertada. Sempre la recordo per la seva clarividència. No havien caigut les torres bessones ni es plantejava l'invasió d'Iraq. De fet el pare va abandonar a la seva sort aquell país i Sadam va tornar al poder. Crec que explicava molt bé tot allò que després hem viscut.  Expliquen que a Anglaterra, un majordom de la casa real va ser expulsat del servei per ser monàrquic, ja que es considerava que no era de fiar una persona que no fos antimonàrquica. És d'aquelles històries que un no sap si són certes, però "Si non e vero, e ben trovato" -es deu escriure similiar a això-. L'humor i la mala llet dels anglesos, sobretot vers la casa real contrasta amb el fals respecte que se li té als borbons en els mitjans de comunicació espanyols. Cal recordar que la justícia fa que sigui més car un dibuix dels princeps follant que no pas els insults de Jiménez Losantos. Per sort, la revista El Jueves sembla que té prou sentit de l'humor i mala llet com per seguir apretant aquesta mantinguts nostres. No crec que ara els hi puguin dir res, però quina finura d'humor. Magnífic, novament, això és treure punta al llapís. I ja està bé que l'humor entorn la casa real el facin els professionals, i no aquesta gentuza que tot el dia es diu periodista i que analitzen 'profundament' la relació dels Borbons durant la final de l'eurocopa. Peñafiel & co, aquells que un dia ja vam deixar anar que només eren 'púrria'.  Com estàs? I la resposta és un lacònic bé.Però en realitat et venen ganes de dir: Amb molts dubtes, pors, acollonit. Com és que de cop i volta tot pot canviar tant? Crec que és gràcies a la singladura que he anat portant al llarg de la meva vida professional que un amic m'ha ofert un repte que m'il·lusiona i del que tinc moltes ganes. Però no només m'ofereix un repte, una feina que et posa a prova, sinó que a més a més suposa força canvis i per tant aquesta sensació de vertígen. Amb tot, em vull provar. I ja tinc davant aquell repte, aquelles ganes de de tirar cap on mai hagués pensat que volia anar i de deixar endarrera coses que no em planteja que s'hi poguéssin quedar. Em ve de gust posar-me a prova, demostrar que sóc tan professional com em veuen companys i amics -no és petulància, encara que ho sembli, sinó por, potser podriem dir-li fins i tot pànic, o que confien més en mi la gent que m'estima que jo mateix-. D'aquí segurament l'anterior entrada al bloc. Una reflexió porta a l'altra. Ganes de tancar ja tot plegat i de començar a fer una cosa per la qual em veig capacitat però que em provoca un cert vertígen, sensació de buït. Ostres, darrerament estic donant moltes voltes a tot plegat... Suposo que alguna cosa voldrà dir...  Quan estudiava, un d'aquells eslògans que es generaven era el de pa i circ per parlar de com els romans podien viure anestesiats davant la situació de l'imperi romà. Fins i tot es parlava del Colisseu convertit en un espai on es desenvolupaven autèntiques batalles marítimes. I s'explicava que va ser quan el poble va començar a patir pel pa quan va començar la debacle. I clar, un pensa que demà la gran majoria d'espanyols rebran el pa -en forma de 200 euros de l'IRPF que no li permetrà solucionar cap problema- i porten quinze dies gaudint del circ, ara el futbol és el gran esport... I Zapatero, segueix negant la crisi, i l'imperi té sensació d'esplendor encara que estigui l'Euribor pels núvols. Bé, pa i circ, panem et circenses...PD/ No sé què va passar ahir, però això del futbol va provocar que per primera vegada a Sant Quintí hi hagués embusos de trànsit. Sinó, com s'explica que la gent pités a quarts de dotze de la nit? El trànsit, segur.  Sempre se n'havia enfotut dels cuiners i se li enfotia si utlitzaven productes químics o, per contra, mantenien una línia natural i lligada amb la natura. Tot i que sempre li ha agradat un bon àpat, en més d'una ocasió havia trucat a un d'aquells joves que encara no havien acabat de superar l'edat de l'acné perquè li portés un pizza feta segona una recepta d'un país llunyà i amb productes similars als que s'utilitzen a tot el primer món, que al cap i a la fi és el seu món. I de cop, es troba que ell també ha de cuinar. Que li han encarregat fer el plat més difícil del món, un plat que ha de fer content a un clients primmirats però que sempre paguen un preu molt per sobre del què seria just i que no poden deixar de fer-li les aportacions tant necessàries per seguir tirant endavant i mantenint els luxes que ja s'han tornat imprescindibles. I que ha fet que els seus familis més humils es pensin que són rics i que no els cal ja la presència d'aquesta clientela que parla estrany i fa retrets. Però aquest vegada té un problema. El plat no està a l'hora, i els clients es queixen i el cap ha de buscar novament una excusa -són tant crèduls els membres d'aquesta clientela, a sobre que sempre els enganya, encara li fan propaganda, i demostren vegada rera vegada la seva fidelitat-. Ha dit que treu el plat de seguida, però s'ha adonat que no li acaba de lligar la salsa, i no sap com fer-s'ho perquè les balances fiscals agradin tant a España com a Catalunya, espera que el plat pugui estar a finals de juliol.  El pitjor cafè del món el fan al costat de la meva feina. Jo sóc cafeter, i m'agrada especialment el del matí -sóc dels que comença a ser persona quan es pren el primer cafè-. Tinc tendència a fer-lo al bar, ni tan sols la darrera secta entorn el cafè -el Nespresso- ha aconseguit que eviti visitar els cafès opotunaments localitzats en algun bar. El canvi relativament recent de feina m'ha portat però a canviar hàbits entorn on fer el cafè. A la feina hi ha una màquina d'aquelles que fan una aigua bruta que és sucedani d'aquesta beguda però que en més d'una ocasió et pot salvar -a part de la seva magnifica funció reguladora, per no dir laxant-. Bé, tot això venia per explicar com és el pitjor cafè del món. Potser s'hauria d'ambientar en el bar gegantí típic de polígon industrial. Ple de treballadors que van a esmorzar amb cambrera forània que li demanes un cafè en català i ella et fa el favor de traduïr-t'ho al castellà, per si no hi sabies: -Un cafè, si us plau. -Un café solo.  Porto uns dies veient els camioners que es queixen pel preu del gasoil. A mi em ve de gust també manifestar-me perquè el què pago per omplir el dipòsit s'ha duplicat en poc temps. Val, els camioners veuen com això els hi reporta un major cost però no ho carreguen? Ara però ens aturen tot el nostre dia a dia. Tallen leas carreteres i ens deixen sense subministrament. No sé quan durarà, però sobretot, el que més em desorienta és que sóc incapaç de saber què demanen. Què reclamen? No he aconseguit trobar la respota. Demanen un preu fix, però igual que ells estan en un mercat obert, el petroli puja. Potser podrien demanar que les petroleres tinguessin més control, o que els hi retiressin alguna part dels impostos que després amb les multes l'Estat ja es preocuparia de recaptar de nou. O demanen mesures fiscals? Estan molt fiscalitzats els camioners? No ho sé, però sobretot és que no ho entenc perquè no he trobat enlloc les demandes. I a més a més, quan veus les assamblees i les protestes els crits són absolutament intel·ligibles. Reclamen que no se'ls hi apugi el petroli, ostres no ho acabo d'entendre. Això és motiu per fer una vaga que paralitzi el país? Els pescadors es queixen perquè no poden repercutir el preu a la matèria, els camioners tampoc poden? He contemplat amb estupor tota la polèmica sobre la canonada. Ara no sé si som antitransvassament o som no transvassistes però creiem que una canonada que connecti les conques de l'Ebre i la del Ter són necessàries. Jo sóc dels que crec que si consumim més aigua de la que és necessària i arribem a situacions que són realment preocupants, potser s'han de proposar mesures -però no només els habitants, també les empreses, i els hotels, i... tot plegat- que si arriben a ser tallar l'aigua, es faci. No ho trobo malament, encara que segur que em molestaria perquè seria el típic que es voldria dutxar quan hi hagués restriccions. O em llevaria 2 minuts després que es tallés l'aigua. Per cert, serà molt necessària, però jo comença a estar fart de la pluja. Que plogui a les capçaleres, però aquí a la costa... I ja veureu com d'aquí a 4 dies surten els del sector de l'hosteleria dient que la pluja perjudica els seus interessos i que la situació és molt dura... A qui suplicarem aleshores? Qui acabarà amb el diluvi? Bé, esperem que serà qüestió de temps i veurem què diu l'Huguet, a qui resa o a qui posa espelmes...  Arribo ara d'un sopar. DUes antigues companyes i jo. Una bona estona, una certa sensació de nostalgia cap aquells temps que la distància endolceix i de la qual vam no podem negar que com a mínim vam aprendre moltes coses. I vam guanyar-nos unes amistats. A més a més, ens uneix una raó conjunta, i és que moltes vegades la millor manera d'aconseguir unitat és tenir un enemic comú. Vam patir-lo i això suposo que farà que mai perdem una amistat que quan hem passat el moment de com estem, sempre tenim un tema en comú, les males passades que ens va fer, la seva mala educació, el seu egocentrisme que va unir-nos de tal manera que encara ens vingui de gust veure'ns encara que les nostres vides hagin agafats camins separats. |
Accés de l'autorEls meus enllaçosCOSES MEVES
M'AGRADA FER-HI UN COP D'ULL
MéS MITJANS
MITJANS PENEDèS-GARRAF
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|