Amb un fill en plena pubertat, m'agradaria explicar la pila d'anècdotes quotidianes en què ens trobem els pares en aquesta apassionant, alhora que complicada, etapa de la vida
La meva pretensió és debatre i/o combatre qualsevol notícia, article i opinió del carrer amb la intenció de restar absolutisme a les veritats, amb l'arma de la relativitat
Insisteix. La presidenta de la "calamitat" de Madrid torna a demanar que no es xiuli l'himne espanyol a la final de la Copa del Rei. L'endemà de les incendiàries declaracions on demanava la suspensió del partit si es proferien xiulets envers el príncep, la bandera o cap a l'himne espanyol, no se li acut res més que apel·lar a la llibertat d'expressió.
Primer de maig. Dia internacional dels treballadors. La festa que reivindica el moviment obrer mundial. Diverses manifestacions convocades pels sindicats estan previstes durant el dia d'avui.
La recessió i la reforma laboral, són els cavalls de batalla dels defensors dels treballadors.
De tota manera, ens oblidem de les persones. De les seves motivacions, de les seves frustracions, d'una generació que ens ve al darrere mancada d'il·lusió. Joves sobradament preparats que, o bé troben feines precàries, o bé són a l'atur. I, consegüentment, de la desaparició de la cultura de l'esforç provocada per aquesta manca d'expectatives. Ara més que mai, un esforç no sempre comporta l'obtenció d'un resultat.
Divendres 27. Hora 13'36. Pluja de flaixos per captar la instantània. Entren Zubizarreta, Rosell i Guardiola a la sala de premsa. El tècnic, amb posat seriós. Tothom ja intuïa la seva decisió presa l'octubre passat. Tanmateix, no volia descentrar a l'equip. Un equip que ha volgut ser al costat del seu mister en aquest moment tan emotiu.
Malgrat la seva marxa, no ens deixa desemparats. El seu amic i company de travessa, en Tito Vilanova, agafarà les regnes. El substitut d'en Guardiola és qui millor coneix el seu joc. Qui sap tot allò que cal saber per tal de continuar la saga. Donar continuïtat al projecte deixant-lo en mans del seu amic i segon entrenador, ha estat la darrera victòria d'en Pep. Una jugada mestra.
Els censors tenen els dies comptats. Almenys a palau. La monarquia ha patit, de nou, vexacions allà on més mal li fa. El Rei Joan Carles l'ha ben espifiada. En fa una darrere l'altra. El seu "ho sento molt, m'he equivocat, no tornarà a passar" amb posat de corder a punt de ser degollat, li ha fet més mal que bé, malgrat la seva intenció era una altra: fer callar les veus d'aquells qui el criticaven per no entonar un mea culpa. En qualsevol cas, no voldria ser pas a la seva pell (de corder). Avui dia, els ciutadans, hem perdut la por a dir les coses pel seu nom de pila. Gràcies a les xarxes socials, les opinions naveguen lliures, ufanes, sense aturador ni sedàs.
Casualment, el dia en què es commemorava el vuitanta-unè aniversari de la proclamació de la República, el rei Joan Carles era intervingut d'un trencament de maluc provocat per una caiguda maldestre la matinada de dijous a divendres, després d'una jornada de caça a Botswana.
Si no ha hagués estat per aquest infortuni, no ens haguéssim assabentat del seu viatge al continent africà. Una visita privada amb un cost aproximat de 50.000 euros, pagada amb diners públics amb l'única finalitat (aparent) d'anar a caçar elefants a la sabana. Ja ens podem imaginar que no ha estat el primer cop que ha anat de safari.
En tot aquest succés, allò menys important és la seva caiguda. El que ha tret de polleguera a bona part de la ciutadania ha estat l'escapada del Rei en un moment en què Espanya s'enfonsa. Quan ens demana una mica més de sacrificis, el monarca opta per fugir a caçar elefants. Una caça que pot anar dels 10.000 als 100.000 euros. No predica, precisament, amb l'exemple.
La paraula bàrtuls té els seus orígens al segle XIV de la mà del prestigiós jurista medieval Bartolo de Sassoferrato, autor dels comentaris del Corpus Iuris Civillis de Justinià i mestre de Dret Romà a les universitats de Pisa i Perugia, arran dels llibres que duien a sobre els seus estudiants.
Avui dia, l'expressió plegar bàrtuls, entre d'altres accepcions, ens remet a plegar totes les pertenències i marxar. Abandonar-ho tot i començar de nou en un altre lloc, amb diferents paisatges.
A mi em fa pensar en plegar de viure. No puc treure'm del cap la mort precipitada d'un company de feina. Una mort volguda per bé que no crec que fos desitjada. De treure's la vida uns en diuen covardia. Jo en dic desesperació.
No. No vull parlar dels sense papers. Tot i que n'hi hauria per fer una tesi doctoral. El considero un tema massa complexe per tractar-lo vagament. Vull escriure sobre la necessitat de suprimir paperassa amb l'ajut de les noves tecnologies. Llegeixo com la informatització de la justícia catalana comença a ser una realitat. Com la de la resta d'administracions. I, com amb un sol clic, l'estalvi en temps i paper pot ser considerable.
Certament, hi ha més avantatges que inconvenients. El primer de tots, i més important al meu parer, és desfer-nos del paper que tant lloc ocupa i que tants arbres s'ha carregat i es carrega. El segon, i no menys important, seria evitar els desplaçaments dels ciutadans i facilitar les tasques amb una eficient i eficaç e-administració. I, en un tercer lloc, l'altre avantatge seria la immediatesa. Resoldre expedients on line, amb la imprescindible signatura electrònica, impedeix l'endarreriment de la seva resolució. Tots hi guanyem. Administrants i administrats.
De tota manera i, sense voler menystenir a les màquines, no hem d'oblidar que, malgrat la seguretat aparent, no són la panacea. I no hauríem de baixar la guàrdia. Tutelar-les com qui vigila als fills des d'una distància prudencial. De vegades, ens refiem un pèl massa d'aquestes memòries fetes de xips. I ens oblidem que no són persones. Malgrat que a aquestes últimes també se'ls hi poden creuar els cables.
No hi ha res que em posi de més malhumor que perdre el temps amb persones, animals o coses que no m'importen en absolut. Malversar la vida és un pecat. Gaudir-la, un plaer. Que no tenim tot el temps del món, ho sabem. Tot i així, el desaprofitem amb preocupacions, amargors i fugides endavant.
Talment una cursa contrarrellotge, anem a massa velocitat sense temps per prestar atenció a la bellesa que ens envolta. Sense paladejar la vida. No fruïm dels instants únics i irrepetibles que ens ofereix l'existència, de franc. I arriba el dia de les lamentacions. Una malaltia o bé la mateixa mort. Massa tard per comprendre que de vida només en tenim una. I com l'hem viscuda? Quins moments ens han llevat l'alè? Quins records plaents ens enduem a la tomba?
Nicolas Sarkozy perd els estreps. La continència verbal no és precisament allò que el caracteritza. El líder i candidat a la presidència de França acostuma a no mossegar-se la llengua. La seva actitud de perdre els papers, li ha comportat més d'un problema no només amb la premsa. Ciutadans indignats, joves que resideixen als suburbis i, fins i tot, la comissària de Justícia de la Unió Europea Viviane Reding, han estat insultats i vexats pel president francès amb les seves paraules incisives i grolleres.
Una contenció, la de mossegar-se la llengua, que no va amb ell. Quan hauria de ser un dels seus atributs, opta per llençar a tort i a dret tot allò que li surt de les entranyes sense, abans, haver passat pel sedàs de la raó.
Guardiola pensa. Encara no ha etzibat aquell monosíl·lab sibil·lant que tot barcelonista vol escoltar. Malgrat les declaracions de Messi, Xavi i Iniesta a favor que renovi, ell s'ho pensa i repensa. No acaba de decidir-se. Amb una lliga que tot fa preveure que no guanyarem (disculpeu que sigui aixafaguitarres, però penso que no dic cap animalada), és ben normal que es prengui el seu temps per tal de decidir la seva continuïtat. Després de tots els èxits aconseguits, jo també preferiria sortir per la porta gran. I no esperar a perdre per abandonar les regnes d'un club que va aconseguir reflotar amb el seu savoir faire.
Les balances fiscals dels darrers anys ho diuen ben clar: Catalunya perd cada any el 8'2 % del PIB pel dèficit fiscal. Segons les declaracions d'ahir dilluns del conseller d'Economia Andreu Mas-Colell, els anys 2006, 2007, 2008 i 2009 el dèficit fiscal de Catalunya va ser d'uns 16.003 milions anuals de mitjana. O, el que ve a ser el mateix, Espanya ha espoliat a Catalunya 213.263 milions d'euros en vint-i-quatre anys.
Malauradament, avui tornem a reivindicar el dia internacional de la dona. I dic malauradament perquè considero que és surrealista que, a aquestes altures, encara haguem de celebrar el "nostre" dia. És que els homes tenen els seu particular dia internacional de l'home, potser?
Esclar. Encara no som iguals que ells. I hem de recordar-los-ho almenys un cop a l'any. I fer que es redimeixin dels seus pecats. I que se sentin culpables per tot allò que fan i no fan. I, si cal, que facin penitència i resin deu parenostres i quatre avemaries.
Fora bromes. Certament, avui reivindiquem alguna cosa més que el fet d'haver nascut dones. I, si la igualtat entre gèneres existís, no caldria pas que un diari amb prou tirada i rigor com és l'ARA, dediqués la seva portada i cinc planes més a la desigualtat home-dona en ple segle XXI. I sí, la desigualtat existeix. I sí, malauradament, encara n'hem de parlar.
D'un temps ençà, ens hem tornat egocèntrics. Ens pensem que el món gira al nostre voltant. Ens creiem el melic del món. I que, la resta d'individus, ens acompanyen en la travessa. Que ho fan sense tenir cap dret sobre nosaltres. Sense jutjar-nos. Sense acomplexar-nos. Sense destorbar-nos. I no és així. Ni som els únics habitants del planeta (ni molt menys de l'univers) ni som al bell mig de la plaça.
I, quan ens adonem d'aquesta veritat oculta, toquem de peus a terra. I entrem en pànic. Ens sentim observats, jutjats, manipulats, insultats i repudiats.
La por al què diran s'apodera de nosaltres com un bloc de ciment.
nserrate |
dimecres, 29 de febrer de 2012 | 07:11h
Llegeixo com Movistar anuncia que deixarà de regalar els smartphones als nous clients a canvi del compromís de permanència amb què ens tenien divuit mesos lligats a les seves faldilles. Addueixen saturació del mercat. A partir d'ara proposen que financem els nous aparells.
L'anunci de Telefónica pretén ser viral i estendre'l a la resta d'operadores. D'aquesta manera, ningú hi perd. Bé, ningú no. El consumidor sempre acaba perdent. I les multinacionals com Telefónica, que poden fer un anunci d'aquestes característiques perquè tenen la paella pel mànec, es fan l'arròs.
nserrate |
dissabte, 18 de febrer de 2012 | 10:00h
Amb el Dijous Gras es va donar el tret de sortida del Carnaval. Truita, botifarra d'ou i coca de llardons. Menges tradicionals que, malauradament, es van perdent. Aliments calòrics per entomar el fred i acumular reserves per quan arribi la Quaresma, temps d'abstinències de tota mena.
Si bé la Quaresma és temps de sacrificis, el Carnaval és la festa de la carn i dels excessos.
