Ningú d'entre els dependentistes no rebat els arguments adduïts, per exemple, per Alfons López Tena. No hi ha arguments. Ningú del PSC, posem per cas, no és capaç d'explicar de manera convincent per quins motius ens pot ser més avantatjós continuar formant part de l'Estat espanyol. Per què els socialistes prefereixen governar una província i tenir com a màxima aspiració un parell de ministeris quan podrien governar un estat i tenir ministeris, càrrecs diplomàtics, representació als organismes internacionals, etc., etc. Què els dóna Espanya per no voler-se-la replantejar? Perquè suposo que no són els sentiments. Els socialistes no estan per les cabòries identitàries, oi? Vaig escriure a Joan Ramon (bloc QMenta) tan bon punt vaig conèixer l'enquesta de la UOC i li vaig dir que m'agradaria llegir-ne la seva opinió. Em va respondre que ja s'ho miraria, però que d'enquestes n'hi ha per a tots els gustos. Heus aquí una primera actitud: el menyspreu; simular indiferència; fer com si res, com qui sent ploure.
Avui, ell mateix dóna l'exemple de l'altra resposta possible: el cinisme, l'humor carregat de mala llet i fins de mal gust. En un breu apunt que il·lustra amb una fotografia molt bonica, diu: “A Catalunya parlem d'independència. D'autodeterminació. De nació. De llengua. De sobirania. D'opressió. I en parlem molt. I hi ha molta, moltíssima gent que guanya diners parlant de tot plegat. I jo em pregunto: si mai Catalunya arriba a ser independent... de què parlaríem? I de què viuria tota aquesta gent? Ai... Sort en tenim d'Espanya, que ens distreu, que ens alimenta l'Ego, que ens fa bons i que ens dóna temes de conversa, que si no...” Quin tip de riure! I quina gran argumentació! Ara resulta que el negoci el fem els independentistes. Amb aquest apunt, Joan Ramon es posa a l'alçada de mestres socialistes com Iceta, Ferran, Zaragoza, etc, la gran escola del cinisme espanyolista. Molt bé. Si més no, espero que s'hagi quedat descansat. Però un servidor continua esperant arguments. Ni un. Mai. Parla'n un cop més, Joan.
L'apunt de Joan Ramon em ratifica en la impressió que el debat entre independentistes i dependentistes no és un debat d'idees i d'arguments. En aquest aspecte, senzillament, no hi ha debat perquè no hi ha arguments. Els que hi ha, fa temps que són damunt la taula i no s'han dignat mai a rebatre'ls. Per això penso que pot ser més eficaç un silenci acusador i eixordador.
Demà al vespre penjaré l'apunt número mil amb les estadístiques del mes i diumenge, el primer apunt de la vaga. Mentrestant, us deixo tres adreces: www.dni.cat, per si us voleu fer el DNI català; www.rings.cat, per si voleu signar per l'anellament d'ocells (que fins i tot als pobres ocells els obliguen a ser espanyols!!); i www.referendum2008.org, per si no en teniu prou amb www.estatpropi.cat i voleu entrenar-vos a votar.
abans comencis la vaga, permete'm fer-te un parell de comentaries que, com altres vegades, potser no mereixeran resposta.
És evident com tú dius, que els dependentistes com el PSC no tenen cap raó. Ho veus amb la resposta d'aquest personatge de QMenta i es veu, des de fa anys, en els escrits de gent com Iceta i Ferran. I la pregunta és: Continues defensant un pacte d'ERC amb el PSC? Creus que ERC ha pogut o podrà desplaçar el PSC a posicions més catalanistes? Jo crec que no, i ja veus que un tercera fila dels sociates tampoc ho creu. És més, se li'n renfot. EL PSC se'n riu de vosaltres...
Així, cada dia que ERC continua pactant amb el tripartit, queden menys excuses, menys raons. Ni la raó del pretès bon govern s'aguanta. Un exemple: la polèmica sobre els informes. Potser tú no llegeixes la Vanguardia, però avui surt una altra notícia sobre el "bon govern":
"Un informe sobre una
campanya de joguines no sexistes, realitzat el mes de juliol del 2007
per encàrrec del Departament d'Acció Social i Ciutadania, va costar
11.948 euros i el seu resultat, en vint-i-una pàgines, és un resum
d'extractes o retalls d'altres publicacions, bé literàries, bé
virtuals, i de cites d'altres institucions."
Després de la sequera, de la MAT, de Bracons, dels pressupostos votats gratis, del tancament de TV3 i .. dels informes, on està el bon govern? ON està la coherència? I les mans netes, on són?
Dels quatre candidats d'ERC, l'únic que va tenir el valor de denunciar
i tallar de soca-rel aquestes pràctiques i aquestes incoherències, fou en Carretero. Potser per això, Esquerra el va
deixar sol. Esquerra el va deixar sol, però no ho està sol. Molts estem amb ell. I tú, amb qui estàs?
Em preguntes si continuo defensant un pacte d'ERC amb el PSC i et responc que continuo pensant que ERC va fer el que havia de fer formant el segon tripartit. Ara, vista la resposta d'un sector de la militància i dels votants, és evident que un tercer tripartit és poc convenient. Diguem-ho així i deixem-ho aquí. Però em sento molt frustrat de no haver aconseguit que s'entengui la meva posició: no volia un pacte amb el PSC perquè me'ls estimi especialment o perquè em caiguin més simpàtics que els de CiU o els del PP. El volia perquè entenc que encetar un pols amb ells, quan ells són un partit vell i ERC és un partit jove; quan ells tenen unes tensions amb Madrid que se'ls giren en contra, etc., etc., era la millor manera de fer l'assalt final a la majoria parlamentària independentista.
Si, en lloc de posar en circulació idees del tipus "no es pot fer president Montilla", "no es pot regalar el govern al PSC", "no es pot governar amb els enemics", etc.; si en lloc d'autoflagel·lar-nos perquè hi ha o deixa d'haver-hi una bandera haguéssim tingut l'habilitat de veure fins a quin punt governar amb independentistes pot desgastar un partit com el PSC, les coses haurien anat d'una altra manera.
Jo no sé si farem marrada o drecera canviant de model. A mi em semblava que el cos a cos amb el PSC era millor que no el cordó. Tindrem ocasió de veure com van les coses.
Finalment em demanes amb qui estic. I la resposta és fàcil: amb ERC. Guanyi qui guanyi, encara que sigui amb algun punt de desacord, sempre tindrà el meu suport com a independentista. Penso que cal no perdre de vista això més enllà dels personalismes.
no et nego part de raó. Catalunya és un país on la majoria de partit polítics tenen múltiples fronteres. CiU fa frontera amb ERC, amb PSC i amb el PP. El PSC fa frontera amb tots, CiU, ERC, ICV i PP. ERC fa frontera amb CiU, PC i ICV. Així podríem seguir. Per tant, en teoria, el teu raonament sembla correcte. En teoria, ERC tindria una frontera gran amb el PSC i, seria per on moltes persones es podrien incorporar al projecte independentista. Així, al tenir un partit fort, també podria xuclar de CDC i de ICV. La teoria és bonica. El milió de vots.
El problema, però és que la teoria i la realitat no són exactament el mateix. Jo tinc formació cièntifica, i aquesta formació em diu que si hom fa una teoria i aquesta no lliga amb la realitat, cal canviar de teoria, perquè estàs equivocat tú i no la realitat.
Si ERC fa dos pactes seguits amb el PSC, un PSC que és espanyol i espanyolista (com demostra el trist episodi de la Maleni) i perd vots i és incapaç de guanyar volts als socialistes, és que la teoria no funciona. Els socialistese, com el de QMneta et mostra, no tenen cap ni una intenció de moure's a comportaments més catalanistes. Això és evident, i la direcció d'ERC ho sap. Tú potser no ho vols veure. Però com la direcció d'ERC ho sap, i veu que la majoria de gent també ho sap. Què fa aleshores? Canvia de discurs. Però si no canvia els comportaments i, a més, comencen a sortir indicis de corrupció, aleshores, hom comença a sospitar i a malpensar. La dona del Cèsar ha de semblar honrada, a més de ser-ho. En aquest sentit, la teva resposta em sembla fugir d'estudi. Els partits no són entitas abstractes, són les persones que el formen, són les seves decissions. Si ara, l'Hortalà tornés a presidir ERC, per exemple, tú seguiries dient el mateix?
Bé, no ho aclarirem pas aquí. El temps dirà qui té raó o no. Que la vaga sigui curta, però crec que si esperes que es compleixi qualsevol de les condicions, ho fies llarg...
independentista ben informat
La catastrofe del suïcidi politic ha estat que mentre una majòria de catalans volien acostar-se a Esquerra, l'actual direcció només buscava arguments per aconseguir acostar-se a una suposada resta de catalans.
I això ja ho fan des de els governs a Madrid amb el dia a dia per acostar la resta de catalans als espanyols i el PSOE-PSC a Catalunya i per aquesta finalitat argumentària de l'acual direcció d'Esquerra els catalans no necessiten ERC i encara menys l'independència.
Anem a pams...
Primerament t'he de dir que és cert que tenia (i segueixo tenint) l'intenció de mirar-me amb més temps l'enquesta, però t'he de dir que, si no ho he fet és, precisament, per manca de temps. Veig que més o menys vas llegint alguna cosa al meu bloc (cosa que m'honora i que t'agraeixo) i estic segur que podràs veure que realment vaig de cul i sovint ni puc escriure al bloc. I l'explicació del meu apunt d'ahir va en aquesta línia. Jo acabava d'escriure un article en castellà que m'havien demanat i estava ja amb el temps a sobre (el nen, les obligacions a casa, la feina... vaja, com tothom). I vaig dir-me, passa't per la premsa. I no hi va haver res que em suggerís res (en aquell moment i amb la pressa que tenia). I vaig passar-me per poliblocs.cat i vaig veure que la majoria dels articles parlaven de Catalunya i la seva dependència i em va fer gràcia la diferència respecte dels temes que havia trobat a les portades dels diaris. Ras i curt. Vaig fer l'article a corre cuita i per riure.
Però, com diuen en anglès (el meu és molt pobre) "who bites himself, garlic eats". Vull dir que, si no t'ha fet gràcia, ho sento. I ja està. I, evidentment, quan parlo de qui guanya calés, no em refereixo a tu (i si en guanyéssis em semblaria fantàstic) ni ho critico en els qui ho fan. Però ric. Riure és sà. Riure's d'un mateix és molt sà. Jo ho faig sovint (ja sé que, a més, motius no me'n falten). Però, reitero, si algú s'ha ofès... ho sento.
Ara bé, parlant del dependentisme (això si que us ho admeto: posant adjectius sou els reis -o presidents de república, no us ofengueu ara per això!-... que si sobiranisme, que si unionisme, que si dependentisme) ja vaig dir un dia que els meus arguments emocionals per sentir-me espanyol tant com català eren tan vàlids com els teus per no sentir-te'n. I també opino que els arguments racionals són sempre (a favor de qualsevol postura) quan es parla d'aquestes matèries, cojunturals. Perquè en el fons parlem de sentiment de pertinença. I això és més cultural, emotiu, emocional i/o visceral que no pas racional.
Ara bé, Xavier, de tu esperava més cintura i menys emprenyar-te. Reitero les meves disculpes si he estat ofensiu i reconec la meva limitació intelectual per fer argumentacions ben trabades com les que et reconec a tu. Però és que no cal per fer humor. A mi em fa gràcia. I riure d'alguna cosa no és riure dels qui hi estan a favor.
Els meus arguments a favor d'Espanya són: 1) el crusaito, 2) el robocó, 3... va no, seriosament... 1) ... osti tu, no en tinc... mira que encara resultarà que sóc independentista... serà millor que no pensi més... torna a la teva mediocritat, Joan, calla i no empipis... segueix parlant de bajanades com la manca de democràcia al teu municipi...
Salut!
2. "I vaig passar-me per poliblocs.cat i vaig veure que la majoria dels
articles parlaven de Catalunya i la seva dependència i em va fer gràcia
la diferència respecte dels temes que havia trobat a les portades dels
diaris." Doncs si tu mateix ho veus, deu ser que el tema interessa i preocupa i que es vol tractar a fons; si més no tant com qualsevol altre tema dels que dieu els socialistes que "de debò" interessen a les persones. Com que els blocs són espais d'opinió lliure, deslligada d'interessos empresarials i de dependències salarials, vols dir que allò que s'hi diu no reflecteix molt millor la realitat que no pas el que diuen la majoria de diaris? Vas veure, per exemple, que El Periódico va dedicar la portada a una enquesta de la UOC? (és broma; jo també en ser fer;).
3. S'accepten les disculpes formals, però no resolen el problema de fons que és l'actitud, i en qualsevol cas les darreres línies del teu comentari, on te'n tornes a fotre, demostren que les disculpes no són sinceres. Per tu faràs.
4. Riure és sa. Molt sa. I necessari. Molt necessari. Però quan finalment exercim el dret de decidir (i parlo de l'exercici, no del resultat), riurem en igualtat de condicions. Mentre el teu riure soni igual que el d'aquells que ens neguen aquest dret, no puc veure't sinó com a còmplice cínic.
5. De cintura, amic Joan, en tinc tanta com faci falta. Però no em posaré a ballar perquè tu em vulguis veure.
6. De tant d'humor i tanta broma i tanta disculpa i tanta cintura, al final, que en traiem? Que et demanava arguments i continuem allà on érem: ni un. I tornes a refugiar-te en la teràpia de l'humor.
Joan, continuo encantat d'haver-te conegut (i tens un fill maquíssim, tio!), però en matèria política no estàs sent honest ni tu ni el PSC, i aquí sí que se m'acaba el sentit de l'humor.
Tu pots tenir els sentiments que vulguis, et pots sentir espanyol si vols i no t'ho discutiré mai, però el projecte polític d'Espanya, tant el del PSOE com el del PP i malgrat les diferències que tu hi trobes, et tracta com a català. Insisteixo: llegeix l'Alfons López Tena, parla amb ell. Porta'l a Granollers i feu un debat. Poseu els arguments sobre la taula i deixeu de banda els sentiments. A tu potser t'està bé que s'aprofitin dels teus sentiments per construir un projecte polític que ens exclou, ens margina i ens empobreix, però si més no fes-ho pels ciutadans a qui representes o aspires a representar.
I bon cap de setmana.
I, vaja! Li he donat unes voltes des que ho llegia abans. Sembla que no sap les ganes que tenim molts de no haver de defensar i treballar per coses tant bàsiques.
Respecte al que pregunta, ho tinc ben clar, el primer que faria és celebra-ho molt ben celebrat. Després, si m'ho puc permetre, uns bons dies de descans, descans de debò. I després, només de poder atendre a tantes coses que ara estan travades o plantades per l'estat en que estem, de feina i plaers no en faltarien.
Això dels diners... suposo que ho diu perquè tampoc no sap quants voluntarismes hi estem treballant per la independència. O simplement la feinada i costos personals que molta gent fa, fem, per refer i recobrar-nos del que també destapa un altre cinisme: el cinisme espanyol.
Bona nit.