El mar del barri d'Horta és un mar sense onades ni platja. Barcelona tenia el seu mar i va voler conquerir el d'aquesta vila. Ara és un mar de barri. Però mar al cap i a la fi. Si se li dóna aquesta categoria és perquè no es veu. Vull dir que hi ha moltes coses més que l'aparença en un mar. Ni tan sols els qui el tenen al davant, dia a dia, nit a nit, en perceben la grandesa, la senzilla perfecció.
D'aquí que jo, d'aquesta tardor retallada, llegint a la terrassa i encarat al barri d'Horta, en vulgui, a més d'una fredor més dòcil, un mar proper per enyorar; per fer veure que el gust de la sal, ve d'aquí a la vora, d'aquí al costat. Un mar que jo no podré tenir mai encara que vulgui.
Els mars escrits o dibuixats, juguen a la divisió regional de l'imaginar. Els seguidors també esbronquen l'àrbitre cada dos per tres. Aquí no es tracta de xiular a favor de l'un o de l'altre, però. Aquí del que es tracta, és de passar el més desapercebut possible. Cadascú, en aquest tipus de mars, s'ho ha de poder fer com vulgui. No hi valen regles ni normes.
Álvaro Mutis també raona un mar proper. Una vegada son pare li va dir que el mar era infinit. "Esa palabra se me quedó". Ho transcriu Cristina Rivera-Garza a El País. No ho diria si tot plegat no fos olor de veritat, un fru-fru cadenciós de tactes sedosos damunt la platja color cafè amb llet. Una entrevista preciosa. La veritat és també un mar. Mutis sovinteja el mar de les lletres. I el vol compartir. Colòmbia, el seu país, serà la propera literatura convidada a la Feria Internacional de Literatura de Guadalajara. D'aquí que ens parli.
"La escritura es un hecho natural. No es un deber. No es, ni siquiera, un destino. Tengo cinco años sin escribir (sic) y no me ha passado nada. Ocurre y luego, un día, deja de ocurrir. Hay notas por ahí. Pedazos de cosas, poemas. A veces los quemo. Los leo y los tiro. Pero cinco años sin eso. Es que es un ritmo como el de la vida. Exactamente como el de la vida. Es que es parte del cuerpo. Uno lo acepta y sigue respirando. No es para tanto escribir. Uno le sigue cambiando el agua al canario. Y se puede ser feliz sin eso, sin escribir. No hay que ponerle a la escritura nimbo alguno. ¡No por dios! Es lo mismo nuestro de todos los días. Escribir es"
Victoria |
dimarts, 27 de novembre de 2007 | 21:56h
"L'escriptura negra, desvetlla amb tinta la lletra blanca del silenci
com el núvol que tapa el cel i és el cel.
l'escriptura negra obre les portes de la cova blanca i l'omple"
Vidre fumat de J.M. Sala-Valldaura
L'univers escrit pot ser tan important o tan poc important com la vida, ens ha fet com som i ens permet de recordar-ho i transmetre-ho. Altra cosa és que li posem embalum innecessari al fet d'escriure, com a alguna cosa diferent a respirar o cuinar, no és individualment important però sí és filogenèticament decisiu. Una abraçada, David i gràcies per la mar onejant onírica o real? Tant se val.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
"L'escriptura negra, desvetlla amb tinta la lletra blanca del silenci
com el núvol que tapa el cel i és el cel.
l'escriptura negra obre les portes de la cova blanca i l'omple"
Vidre fumat de J.M. Sala-Valldaura
L'univers escrit pot ser tan important o tan poc important com la vida, ens ha fet com som i ens permet de recordar-ho i transmetre-ho. Altra cosa és que li posem embalum innecessari al fet d'escriure, com a alguna cosa diferent a respirar o cuinar, no és individualment important però sí és filogenèticament decisiu. Una abraçada, David i gràcies per la mar onejant onírica o real? Tant se val.