No som pas pocs els qui veiem que les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per a aquest 2010 no seran unes meres eleccions. I a mesura que l'any avanci i la data s'acosti aquesta percepció s'estendrà i es generalitzarà. Segons quin sigui el pla que finalment puguem dur a terme (pla A o pla B), el nostre punt de partida serà més avançat o menys. Però cada cop tenim més clar que els candidats que es presentin com a caps de llista no seran únicament candidats a presidir una legisltura més de la Generalitat autònoma, sinó molt probablement l'última. L'envergadura històrica i política d'aquesta fita exigeix declaracions, actituds i decisions que n'estiguin a l'alçada.
Com a elements per al pla B, tenim les declaracions de PP Zaragoza, que ja es veu a venir la inviabilitat d'un nou acord amb ERC i ICV. Guanyat a pols, és clar, després de dues legislatures en què cada punyalada a ERC representava pèrdua de votants per al partit de Puigcercós (que podien anar a CiU, a Reagrupament o a l'abstenció mentre esperaven a veure què passava), però també per al PSOE-C. S'ha de ser molt kamikaze. Si avui CiU té opcions de tornar a la Generalitat, bona part del mèrit és dels socialistes, que han posat el seu nacionalisme espanyol per davant de les polítiques d'esquerres. Si no haguessin posat límits a la democràcia i al dret de decidir que continuen negant, potser podrien encarar una tercera legislatura, però ells mateixos han ensorrat l'edifici que es construïa. Joan Puigcercós constatava fa uns dies la inviabilitat d'un nou acord amb el PSOE-C en una entrevista a Directe!
Comencen a córrer les enquestes. Vilaweb, per exemple, posa cinc opcions damunt la taula: tercer tripartit, majoria absoluta de CiU, govern en minoria de CiU, sociovergència o govern "nacionalista" (les cometes són meves perquè no m'agrada l'etiqueta) entre CiU, ERC, Reagrupament i -suposo- qui s'hi pugui afegir. Hem de donar per fet que CiU serà la llista més votada i la que obtindrà més escons. La qüestió és si intentaran governar en minoria o buscaran suports. Si el suport d'ERC els fos suficient, començaria al pla B. Si els calgués també el de Reagrupament, la condició seria canviar el pla B pel pla A.
En cas que el pla A no sigui posisble, Carod-Rovira deia en aquesta entrevista a El Punt el dia de Nadal: "Tenim tota la pròxima legislatura per preparar l'escenari del 2014." Estem parlant, doncs, d'un full de ruta que CiU podria compartir perfectament. Estem parlant de començar la legislatura amb una majoria absoluta de diputats i diputades partidaris de preparar aquest escenari i de treballar perquè el resultat del referèndum sigui positiu i clarament legitimador, perquè més població s'hi sumi. Però no perdéssim de vista que aquesta no és l'opció preferent, sinó el pla B.
En resum, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya tots els caps de llista hauran d'aclarir si són candidats a gestionar una legislatura més d'autonomia provinciana o bé a protagonitzar i liderar una etapa històrica per al país, de recuperació de la sobirania. I, no menys important, si estan pel pla A o pel pla B.
Comencen a córrer les enquestes. Vilaweb, per exemple, posa cinc opcions damunt la taula: tercer tripartit, majoria absoluta de CiU, govern en minoria de CiU, sociovergència o govern "nacionalista" (les cometes són meves perquè no m'agrada l'etiqueta) entre CiU, ERC, Reagrupament i -suposo- qui s'hi pugui afegir. Hem de donar per fet que CiU serà la llista més votada i la que obtindrà més escons. La qüestió és si intentaran governar en minoria o buscaran suports. Si el suport d'ERC els fos suficient, començaria al pla B. Si els calgués també el de Reagrupament, la condició seria canviar el pla B pel pla A.
En cas que el pla A no sigui posisble, Carod-Rovira deia en aquesta entrevista a El Punt el dia de Nadal: "Tenim tota la pròxima legislatura per preparar l'escenari del 2014." Estem parlant, doncs, d'un full de ruta que CiU podria compartir perfectament. Estem parlant de començar la legislatura amb una majoria absoluta de diputats i diputades partidaris de preparar aquest escenari i de treballar perquè el resultat del referèndum sigui positiu i clarament legitimador, perquè més població s'hi sumi. Però no perdéssim de vista que aquesta no és l'opció preferent, sinó el pla B.
En resum, a les properes eleccions al Parlament de Catalunya tots els caps de llista hauran d'aclarir si són candidats a gestionar una legislatura més d'autonomia provinciana o bé a protagonitzar i liderar una etapa històrica per al país, de recuperació de la sobirania. I, no menys important, si estan pel pla A o pel pla B.
Xavier, veig que hi ha un optimisme important quant a l'assoliment de l'estat, però jo no ho veig tan clar. De fet, em sembla que no està fonamentat perquè el Parlament és decisiu i ara per ara ni ha canviat ni veig que canvii en pocs anys el posicionament del primer partit de Catalunya, és a dir CIU, en general i CDC, en particular.
Els partits catalanistes (inclòs PSC) executen aquesta virtut, el catalanisme i al meu entendre, en tres aspectes: polític (administració, competències), cultural i simbòlic (el sensible i fonamental "vestit nacional-ista", català és clar).
En els darrers anys, amb governs tripartits, aquests han superat o igualat -malgrat el PSC però també amb el PSC- els de CIU en els vessants polític (gràcies a ERC i en menor mesura IC) i cultural (gràcies a ERC) però no en el vessant simbòlic (malgrat els esforços d'ERC). Des de l'oposició, CIU ha remarcat les contradiccions del tripartit i especialment d'ERC accentuant -naturalment, és oposició- tots aspectes del seu catalanisme per criticar els del govern actual però, des del meu punt de vista, gaudint de credibilitat "només" en el vessant simbòlic.
Quant a les forces independentistes que concorrin a les properes eleccions, ERC i Reagrupament (sí que penso que té possibilitats d'entrar), veig difícil que puguin saltar, sumats, la barrera dels 25 diputats. I amb menys de de 21, entre ambdós partits, seria una marxa enrera.
Per tant, jo crec que malauradament el mapa parlamentari (Ciudadanos avall, PP i Reagrupament amunt i la resta més o menys igual) no variarà massa de l'actual. I ara i aquí és determinant el paper de CIU: la clau de volta. Si, com sembla impepinable, CIU no planteja l'autodeterminació en el programa, i un cop celebrades les properes eleccions segueix assolint la majoria, i pot governar amb el PP (a l'ombra), ho farà. Si és així, CIU mantindrà amb lleugeres oscil·lacions el nivell de catalanisme polític i cultural dels darrers governs autonòmics, accentuarà el catalanisme simbòlic però amb la cara B que l'acompanya: l'estabilitat a qualsevol preu (sense cap voluntat transformadora).
De la mateixa manera que penso que el Parlament no variarà massa, on sí que sembla que hi pot haver combinacions és a l'hora de decidir el Govern.
Però, sigui quin sigui el resultat de les eleccions, o més enllà del Govern, no veig com es podria fer decantar el catalanisme simbòlic de CIU cap el sobiranisme polític efectiu (el dret a decidir) o si és immutable en la defensa de l'statu quo.
Malgrat el meu pessimisme quant a l'objectiu independència a curt termini, ara per ara em donformo en avançar: m'agradaria que ERC mantingués l'independentisme d'esquerres i que Reagrupament, a part de rebre exERC tingués també força exCIU... perquè l'independentisme de les enquestes és traduís en l'independentisme del escons (ara mateix, els vots independentistes de CIU no són visibles).
En fi, salut i bon any nou.
Cal convèncer-nos que la independència és molt possible ara mateix.
Posem per cas que CIU guanya amb majoria relativa i tingués opcions de fer Govern tant amb PSC, amb ERC (i RCat) o amb PP.
- Qui preferiria CIU?
- ERC hauria de pactar amb CIU sense un programa de Govern que no contemplés l'autodeterminació? S'entendria un pacte nacionalista sense aquest compromís? Jo, al menys, no l'entendria.
És que hores d'ara no veig que CIU es posi en el paper de PNB i a més, si no explicita el sobiranisme efectiu en el seu programa penso també que difícilment s'hi avindrà (el programa electoral no ho contempla). Com deia en el primer comentari, no veig o no tinc cap dada en el sentit que CIU passi del nacionalisme simbòlic a l'efectiu i CIU, la "mare dels ous", accentuarà el nacionalisme simbòlic.
Per tant, ara mateix em sembla més factible un pacte per part de CIU amb PSC, un front comú per l'estabilitat i l'estatut-et. Tot i això, aquest govern podria passar factura tant a CIU, malgrat l'accent en el catalanisme simbòlic com al PSC, malgrat l'aposta "estratègia" per l'estabilitat.
I, si CIU no s'avé a l'autodeterminació, una altra possibilitat és un tercer tripartit. Potser aquesta és la principal manera, juntament amb que CIU rebi una important mossegada electoral per part de RCat, que faci que la coalició no s'escapoleixi qual Houdini-Mas i passi de les paraules als fets.
Auguri!