Els avis i àvies d'un casal d'un poble volen apuntar-se a una excursió molt especial. Es tracta d'una trobada a Montserrat on coincideixen diversos casals d'avis d'arreu del país. El casal té un centenar de socis i no a tothom li fa la mateixa gràcia anar a Montserrat. N'hi ha molts que ni els va ni els ve, que s'estimarien més anar a qualsevol altre lloc. Un dels socis comenta a presidència que cal no badar i començar a fer la gestió per llogar un autocar, però la resposta és que primer s'han de posar d'acord tots els socis.
Sorprès i moix, l'avi se'n torna cap a casa ensumant-se que el seu casal serà dels pocs que faltarà a la trobada. De camí cap a casa, però, troba mitja dotzena d'avis del casal i, xerrant xerrant, s'assabenta que a ells també els faria gràcia pujar a Montserrat. S'anima i quan arriba a casa fa quatre trucades més per comprovar que ja en són ben bé una dotzena els il·lusionats en l'excursió. Amb aquesta idea torna a fer una visita a presidència i demana que, encara que no tots els socis vulguin apuntar-s'hi, l'excursió es pot organitzar igualment. Quan tot estigui en marxa ja s'hi acabaran d'apuntar per inèrcia si l'alternativa és quedar-se a casa fotent-se de fàstic. Presidència respon que no pot gastar-se els diners de tots els socis en una activitat que no vol fer ni la meitat. L'avi no ho entén, però es fa a la idea que si vol anar a Montserrat ho haurà de fer amb el seu vehicle o bé a través d'un altre casal. Intenta fer comprendre a presidència els greuges que tindria qualsevol d'aquestes dues opcions per al medi ambient, per a l'economia domèstica i per al prestigi del casal. Presidència, però, s'enroca i tanca la qüestió. "Amb els que m'han dit que volen anar-hi no en tindríem ni per omplir un autocar", assegura.
Indignat amb aquesta última afirmació, l'avi torna a casa i comença a fer trucades. Es gasta pràcticament el mateix que valdria l'excursió, però ara ja és una qüestió de dignitat i de justícia. "Quantes places calen per omplir un autocar? 51? Doncs quan les tingui, i cobrades i tot, tornaré a presidència", diu. I, efectivament, dos dies després s'hi presenta, posa els calers i la llista de 51 noms i telèfons damunt la taula i diu: "Jo he fet la feina d'aplegar els avis que volen anar a Montserrat i ho he fet amb el meu temps i els meus diners, però qui porta presidència és vostè i a vostè li correspon llogar l'autocar en representació del casal." Però presidència no belluga ni un dit i rebutja llista i diners.
L'avi està desconcertat. No sap si és que presidència no vol que es vagi a Montserrat de cap de les maneres per alguna qüestió personal que se li escapa o si es tracta d'evitar que s'hi vagi amb autocar perquè tots els interessats hagin d'agafar el cotxe. Potser està conxorxat amb l'empresa dels peatges i convé més que passin vint cotxes que no pas un autocar. Tant és. Ell ja ha fet tot allò que podia fer. Ara queda tot ben clar:
1. Aniran a Montserrat cadascú amb el seu cotxe i seran el casal més ben organitzat, i quan després presidència vulgui penjar-se la medalleta, serà el moment de dir les coses pel seu nom.
2. Quan hi hagi eleccions a la presidència del casal, aquesta "anècdota" hi tindrà el seu pes.
Indignat amb aquesta última afirmació, l'avi torna a casa i comença a fer trucades. Es gasta pràcticament el mateix que valdria l'excursió, però ara ja és una qüestió de dignitat i de justícia. "Quantes places calen per omplir un autocar? 51? Doncs quan les tingui, i cobrades i tot, tornaré a presidència", diu. I, efectivament, dos dies després s'hi presenta, posa els calers i la llista de 51 noms i telèfons damunt la taula i diu: "Jo he fet la feina d'aplegar els avis que volen anar a Montserrat i ho he fet amb el meu temps i els meus diners, però qui porta presidència és vostè i a vostè li correspon llogar l'autocar en representació del casal." Però presidència no belluga ni un dit i rebutja llista i diners.
L'avi està desconcertat. No sap si és que presidència no vol que es vagi a Montserrat de cap de les maneres per alguna qüestió personal que se li escapa o si es tracta d'evitar que s'hi vagi amb autocar perquè tots els interessats hagin d'agafar el cotxe. Potser està conxorxat amb l'empresa dels peatges i convé més que passin vint cotxes que no pas un autocar. Tant és. Ell ja ha fet tot allò que podia fer. Ara queda tot ben clar:
1. Aniran a Montserrat cadascú amb el seu cotxe i seran el casal més ben organitzat, i quan després presidència vulgui penjar-se la medalleta, serà el moment de dir les coses pel seu nom.
2. Quan hi hagi eleccions a la presidència del casal, aquesta "anècdota" hi tindrà el seu pes.
PS: No sé si cal aclarir-ho, però l'apunt d'ahir era una innocentada.
No ho podria dir millor
Ah, això sí, quan siguin al capdamunt, aleshores que formin els casals que vulguin i triïn els seus nous presidents, perquè si els antics no hi han volgut pujar, ja se sap que: "A la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat"
Salut i Sobirania.
Però aquest casal d'avis aquest no és l'unic. N'hi ha d'altres, un de gran i un altre de més petit, que també hi posen traves per anar a Montserrat. El que cal és que els avis de cadascun dels casals, els que són més aixerits com el de l'historieta, parlin i fletin uns quants d'autocars, que de gent per omplir-los n'hi ha a tots els casals!
Salut i República!
Estaré al cas, a veure si en Mas respon.