Passen cinc o sis minuts d'un quart de set de la tarda del 23 de febrer de 1981 quan, al Congrés dels Diputats de Madrid, durant la votació d'investidura com a president del govern de Leopoldo Calvo Sotelo, el tinent general de la Guàrdia Civil Antonio Tejero irromp a l'hemicicle pistola en mà. "Quieto todo el mundo".Manuel Gutiérrez Mellado, vicepresident del govern i general la la reserva, s'hi encara. El propi Tejero intenta reduir-lo: no ho aconsegueix. Immediatament després, els assaltants comencen a disparar al sostre de la sala. Només tres homes restaran asseguts al seu escó: Adolfo Suárez, el mateix Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo.
L'any 2004 l'escriptorJavier Cercas acaba un borrador d'una novel·la partint d'aquest moment, concretament, de la visió de Suárez assegut entre l'estrèpit de les bales que zumzegen al seu voltant, durant l'intent de cop d'estat. Un esquer com un altre per començar a estirar el fil d'una ficció per arribar al final i donar-se un perquè; o un possible perquè. Però a Cercas no li fa el pes el text. Troba que una novel·la sobre aquest tema no aporta res de nou. Així que desfà el camí i converteix la novel·la, en una crònica. Un brillant relat de tot el què va passar a partir de la fascinació per aquest gest de Suárez, que no pel personatge. D'això va Anatomía de un instante.
Cercas és un bon escriptor. Domina l'estructura. Un novel·lista que domini l'estructura, ho és tot. I en aquest cas, malgrat no ser una novel·la, Cercas torna a fer-nos anar per on vol ell. Amb tot, el text, no és una recreació del 23F. N'és tan sols una crònica que sap obrir-se el suficient per fer un retrat, sense caure ni en la pedanteria ni en la pontificació, del moment en què es dóna tot. Un text brillant, sense arestes, per explicar com era aquella Espanya del 1981 i com se suposa que va passar tot. Un text molt didàctic que haurien de llegir tots els joves que l'any 1981 no havien nascut, encara.
Cercas ens dóna un text àgil, bell, molt ben escrit. Un text on es rendeix homenatge als herois de la retirada. Aquells que traeixen allò que són per crear tota una altra cosa: Gutiérrez Mellado per haver democratitzat l'exèrcit; Carrillo per haver allunyat el PCE del dogmatisme estalinista per fer-ne un partit més obert; i Suárez per haver desarbrat el franquisme.
Malgrat el bon moment passat amb la seva lectura, és un llibre apassionant, sempre et queda el cuquet de saber com s'ho hauria fet Cercas per bastir, a partir d'aquest material, una novel·la.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Soldados de Salamina no em va agradar gaire, tot i reconèixer el valor del tema que tractava.
Quan l´entrevisten es mostra molt senzill, tocant de peus a terra.
Llegiré Anatomía de un instante.