Avui fa vint anys de la matança de la plaça de Tiananmen de Pequín. Encara avui no se sap la xifra exacte de morts. Van ser molts. Molta sang es va vessar aquell fatídic 4 de juny de 1989.
Vaig interessar-me per la realitat de la Xina, ara fa un any. La celebració dels Jocs Olímpics del 2008 va activar tot de campanyes per posar de manifest la falta de llibertat que patia, pateix i molt em temo patirà, el país. Com era previsible, les protestes a penes van enterbolir uns jocs que en certa manera van constituir una posada de llarg de la Xina de cara a occident, malgrat coses com aquesta.
Avui a Vilaweb, podeu llegir un especial sobre aquest dissortat aniversari i recomano també la lectura de l'article que publica al mateix mitjà, Vicent Partal. També recomano l'entrevista a Sergi Vicente a Cultura21, corresponsal de Televisió de Catalunya a la Xina, i el seu bloc.
Precisament en aquest canal demà dia 5 de juny, al programa Sense Ficció, es podrà veure un reportatge sobre la catàstrofe.
Malauradament, les protestes de totes les organitzacions que lluiten per denunciar la falta de llibertat a la Xina, fan poc més que pessigolles al descomunal gegant econòmc. Amb tot, el silenci sempre s'alia amb els malvats i avui, més que mai, s'ha de deixar dir ben fort i clar, que aquest gegant, va ser engreixat amb la sang de molts i molts de joves que aquell juny volien, senzillament, que les coses anessin millor.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
