Agafo per primera vegada a la meva vida el pont aeri. Dijous, quarts de vuit del matí i m'esperen per començar a explicar coses sobre la meva nova feina. Uff, quina emoció barrejada amb nervis. Curiosament això fa que gairebé no tingui son, tot i haver dormit poquíssim gràcies a la tensió. Una treballadora d'Ibèria -molt agradable i en català- m'ajuda a fer el "ceck-in" i em diu que quin lloc vull a l'avió. Intentant ser indiferent com si agafar el pont aeri fos la cosa més habitual del món li dic que m'és igual. Em diu qe em posa a la fila 10, on la sortida d'emergència deixa una mica més d'espai -he d'aprendre això de la fila 10, el retorn es fa insuportable per la dificultat d'encabir les meves cames entre el meu seient i el del davant-. Agafo diaris -són gratuïts-, i segueixo amb la sensació de Paco Martínez Sória en aquelles pel·lícules on es veia el 'garrulo' que anava a la ciutat. I a dalt l'avió m'imagino que l'home del meu costat deu ser un empresari que està acostumat a triomfar. El batejo pel meu interior com l'invasor de l'espai. Suposo que deu ser d'aquella gent acostumada a trepitjar la gent del seu voltat, ja que decideix que el seu lloc i el meu, i el de l'altra banda, li pertanyen. M'invadeix l'espai vital mil vegades al llarg del viatge, per acabar donant-me cops quan vol sortir. Jo, bregat en el bàsquet em disposo a tancar la zona i trec el colze per tal de demostrar-li que estic allà, que no em deixaré trepitjar. Al final em desempallego del seu ferri marcatge quan s'obren les portes de l'avió que permeten baixar a tothom.Arribo a la T4 de Madrid. Mastodòntica, fet que m'obliga a caminar molt fins a trobar el metro. I un cop allà... m'adono que van al revés que a Barcelona. Venen de l'altre banda, no t'apareix per l'esquerra, sinó per la dreta, fet que provoca la sensació de que sempre vas a l'inrevés. Finalment, arribo al destí i començo a mirar un entorn conegut gràcies a les imatges televisives però sorprenent alhora.
Bé, primer pont aeri, comença l'aventura madrilenya... veurem com va tot plegat. De moment, promet, i el primer dia, tot i que molt intens i realment cansat, em deixa un bon regust de boca del qual gaudeixo mentre torno cap a casa novament al Pont aeri. Per sort, a quarts de nou de la nit, no hi va tanta gent i això em permet tenir el seient del costat lliure, i per tant, ningú em colpeja amb el colze mentre llegeix el diari. Una autèntica aventura, això de llevar-te al matí a casa, anar a Madrid, i tornar a dormir a casa. La primera. Sembla que no serà l'última, ni d'aventura, ni tampoc l'últim pont aeri.
Madrid genera aquesta sensació, com si no fos la primera vegada que hi vas, que ens és familiar, i nomé sorpren per la sensació de que poder és més petita en la realitat i no fas en la imatge espaial que ens generen les imatges televisives.
Sort company!