VilaWeb.cat

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm
 
Cristianisme
isangi | dimecres, 29 de juny de 2005 | 12:28h
Cercant el perquè de la vida, m'ha portat al cristianisme.

I m'en sento content de l'adquisició; em fa entendre el perquè de la persona humana, he tingut la sort de trobar les persones que viuen el missatge evangèlic i el trasmeten amb fe.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 5
Afegir-hi un comentari
  • Gràcies, Antoni M Casas i Ferrer!
    xavinho78 | dijous, 14 de setembre de 2006 | 21:48h

    Molts dels que escriuen en el blog "Cristianisme" desdenyen força irrespectuosament el fet religiós des d'un racionalisme totalitari. És que la raó és l'unica forma de conèixer el món que tenim? ´No és ni tan sols l'única pròpia dels humans: la fe religiosa, que ens diferencia també de la resta d'éssers animals, explica a les persones allò de més transcendent que pot tenir la vida humana: el sentit de la vida i què hi ha després de la mort. Dues qüestions en que la ciència no té respostes. M'ha ajudat molt a entendre aquest missatge el llibre del claretià Antoni M Casas i Ferrer, que des d'una perspectiva propera a la teologia de l'alliberament (no tot és Ratzinger i Opus a l'Església), m'ha ajudat a continuar endavant en un moment difícil de la meva vida.

    Per a aquells que tenim fe, el sentit de la vida és servir als altres com ens ensenyà Crist, i després de la mort el retrobament recomfortant amb el Pare. Quines alternatives hi ha a això? Servir un altre ideal, cert, però si renuncia a la fe et queda la incertesa de la mort. I l'alternativa dominant al món occidental? La vida gris i sense sentit de l'ateu actual descregut de tot (Déu, polítics, sindicats...sort que aquí encara tenim el Barça! ;) ), i que creu que la felicitat rau en el màxim guany material possible i en abocar-se a l'hedonisme total... Que guai, oi?!  

  • Un llarg cami
    Pere | dissabte, 27 de maig de 2006 | 17:28h

    Trobar el sentit de la nostra existencia és un llarg camí que dura tota la vida.
    Veig que us heu quedat a la primera parada, la més fàcil.
    Salut

    • Resposta a " Un llarg camí "
      Sergi Altarriba| Adreça electrònica | dilluns, 11 de juny de 2007 | 22:55h
      Pere, et vull dir que no caiguis en la parada més fàcil, la pocasoltada, el despreci, en fi, tota actitud que per poc profunda i segurament la que exigeix un esforç cognitiu menor, ab initio mai pot ser la millort elecció entre alternatives. La teva parada Pere, solsament és parada, no existeix el moviment allà on et trobes, no hi ha tránsit del ser al no ser, del no ser al ser, jo sóc i tanmateix creient, jo vaig aconseguir cercar la idea de Deu i amb esforç, raonament i fe, cada dia estic més segur de poguer assolir en algun moment la llum que ja no nomes intueixo, que ja amb proporciona més hagilitat de pensament i moments de felicitat. Pere, jo mai havia sentit una sensació de gaudi, certament emocionant, quan per primera vegada amb 32 o 33 anys vaig donar sense rebre res a canvi, simplement una mirada, ja no era un acte reflex com en altres ocasions, ara era de debó, ja no entenc la felicitat, el gaudi si no és un cop he entregat quelcom meu sense cap interès ocult.  I saps Pere?, els altres ho perceben i la seva actitut cap a tu també canvia amb el temps. Sense la doctrina del catolicisme transmesa, jo mai hagués arribat a adquirir aquesta força adicional, que em permet seguir la meva vida amb normalitat, i al mateix temps fer tot allò que puc per mirar de que altris gaudeixin, tot i no tenir la sort de creure en una idea que només reb pals a les rodes, menys mal que, com per exemple, homes i dones integrants de l església catòlica dedicats a cuidar persones amb el virus de la sida, que ni tan sols els seus familiars volen veure ( això passa a la teva parada Pere, a la meva els recollim i els cuidem sense rebre res a canvi amb amor i afecta sincer), entre altres moltes actuacions. Mira, ja acabo, et faig una pregunta, Pere, saps que en aquells llocs on ni tan sols ong 's i treballen, sempre hi trobes  homes i dones, religioses, fent tasques que ningú vol fer ni faria mai, tot i cobrant grans sumes de diners, elles només reben un petit sou de subsistència Pere, per menjar, etc...No creus que estem en una parada on la qualitat humana és molt molt important,!? Pere, no desconsideris tasques i actitus com les que he subratllat ...Pere, és possible que per volguer evolucionar, de fet involucionis. Jo crec que' ésser humà quan actua així, quan entrega i no vol rebre, quan ........, és quan realment es demostra la teoria evolutiva i de les espècies de Darwin, l 'ésser hum`es capaç de fer' ho, i així aconseguim que la selecció natural no impliqui evolucionar amb massa nervi, és un gran esforç intel.lectual, personal, vivencial, exigeix hores estudiant, replantejaments, tu Pere, és possible que quan vas parar en la parada que jo he decidit madurar com a persona, vas entendre quie tot plegat exigeix massa esforç, ho entenc. Mai oblidis això, El Pare mai barrerà el pas a ningú, a tu tampoc. Gràcies per la teva atenció i disculpa m si en alguna precisió creus que the pogut faltar el respecte. Una salutació.
  • Resposta a " Un llarg camí "
    Sergi Altarriba| Adreça electrònica | dilluns, 11 de juny de 2007 | 22:53h
    Pere, et vull dir que no caiguis en la parada més fàcil, la pocasoltada, el despreci, en fi, tota actitud que per poc profunda i segurament la que exigeix un esforç cognitiu menor, ab initio mai pot ser la millort elecció entre alternatives. La teva parada Pere, solsament és parada, no existeix el moviment allà on et trobes, no hi ha tránsit del ser al no ser, del no ser al ser, jo sóc i tanmateix creient, jo vaig aconseguir cercar la idea de Deu i amb esforç, raonament i fe, cada dia estic més segur de poguer assolir en algun moment la llum que ja no nomes intueixo, que ja amb proporciona més hagilitat de pensament i moments de felicitat. Pere, jo mai havia sentit una sensació de gaudi, certament emocionant, quan per primera vegada amb 32 o 33 anys vaig donar sense rebre res a canvi, simplement una mirada, ja no era un acte reflex com en altres ocasions, ara era de debó, ja no entenc la felicitat, el gaudi si no és un cop he entregat quelcom meu sense cap interès ocult.  I saps Pere?, els altres ho perceben i la seva actitut cap a tu també canvia amb el temps. Sense la doctrina del catolicisme transmesa, jo mai hagués arribat a adquirir aquesta força adicional, que em permet seguir la meva vida amb normalitat, i al mateix temps fer tot allò que puc per mirar de que altris gaudeixin, tot i no tenir la sort de creure en una idea que només reb pals a les rodes, menys mal que, com per exemple, homes i dones integrants de l església catòlica dedicats a cuidar persones amb el virus de la sida, que ni tan sols els seus familiars volen veure ( això passa a la teva parada Pere, a la meva els recollim i els cuidem sense rebre res a canvi amb amor i afecta sincer), entre altres moltes actuacions. Mira, ja acabo, et faig una pregunta, Pere, saps que en aquells llocs on ni tan sols ong 's i treballen, sempre hi trobes  homes i dones, religioses, fent tasques que ningú vol fer ni faria mai, tot i cobrant grans sumes de diners, elles només reben un petit sou de subsistència Pere, per menjar, etc...No creus que estem en una parada on la qualitat humana és molt molt important,!? Pere, no desconsideris tasques i actitus com les que he subratllat ...Pere, és possible que per volguer evolucionar, de fet involucionis. Jo crec que' ésser humà quan actua així, quan entrega i no vol rebre, quan ........, és quan realment es demostra la teoria evolutiva i de les espècies de Darwin, l 'ésser hum`es capaç de fer' ho, i així aconseguim que la selecció natural no impliqui evolucionar amb massa nervi, és un gran esforç intel.lectual, personal, vivencial, exigeix hores estudiant, replantejaments, tu Pere, és possible que quan vas parar en la parada que jo he decidit madurar com a persona, vas entendre quie tot plegat exigeix massa esforç, ho entenc. Mai oblidis això, El Pare mai barrerà el pas a ningú, a tu tampoc. Gràcies per la teva atenció i disculpa m si en alguna precisió creus que the pogut faltar el respecte. Una salutació.
  • Ni mes ni menys
    norge | dissabte, 27 de maig de 2006 | 22:02h

    La preso de la llibertat, de Michael Ende, te un conte molt bo al respecte. La veritable proesa de l'eser huma es viure sense un guia inquestionable que l'exculpa de tota culpa perque sempre hi ha algu superior a qui culpar pero a qui curiosament mai es culpa (sobretot en les religions mes fortes) per por a represalies (entnguis infern).

    Viure significa caminar lliurement, pensant, equivocant-se, aprenent, rectificant... Per a mi aixo es el mes emocionant de la vida.


  • Uf!
    Dimoni banyut | divendres, 11 de novembre de 2005 | 17:21h
    Dos mil anys d'història (la inquisció, la contrarreforma, la croada nacionalcatòlica...) demostren que heu errat el camí a seguir. L'església només busca el poder.
    • Té tota la raó...
      Miquel| Adreça electrònica | dissabte, 7 d'octubre de 2006 | 17:27h

      Si, Vté com molt bé diu dos mil anys de història, són molts anys per jutjar-los de manera tant lleugera amb cuatre paraules, cert que són algunes pàgines negres de la història de tota la humanitat, igual que ara,... d'aquí uns quants anys, si no hi ha més saviesa hi humanitat, també ens condemnaràn com Vté ho fa avui, diran que amb els mitjans extraordinaris de que disposaven no van resoldre res de res, encara ens matem, ens odiem, i mirem de xinxar-nos els uns als altres, deixem que es morin de fam, etc. etc.

      Condemnant-nos mutuament no arribarem enlloc, i ha qui viu molt distret deixant-se portar pel corrent, i potser personalment no sap ni on va, ni sap que fer de la seva vida. 

Últims 40 canvis

Arxiu

« Maig 2012 »
dl dt dc dj dv ds dg
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031