Primer va ser Sobremunt, al cap d'uns anys, la Torre d'Oristà. Han passat 15 anys de trobades de cantadores i cantadors al Lluçanès. I han passat 15 anys d'intents d'altres trobades arreu del país i de l'estabilització d'algunes d'aquestes propostes.
Sense cap mena de dubte, la Trobada a la Torre d'Oristà ha esdevingut punt d'encontre i de referència. Cada any, el primer dissabte de juliol, en el marc del cicle Solc, música i tradició al Lluçanès, cantaires d'arreu dels pobles del Lluçanès i altres vinguts de diferents indrets dels Països Catalans, juntament amb esporàdiques presències d'altres procedències, es disposen a cantar cançons i a passar una agradable nit d'estiu a la plaça del poble.
Sense cap mena de dubte, la Trobada a la Torre d'Oristà ha esdevingut punt d'encontre i de referència. Cada any, el primer dissabte de juliol, en el marc del cicle Solc, música i tradició al Lluçanès, cantaires d'arreu dels pobles del Lluçanès i altres vinguts de diferents indrets dels Països Catalans, juntament amb esporàdiques presències d'altres procedències, es disposen a cantar cançons i a passar una agradable nit d'estiu a la plaça del poble.
Enguany, amb quinze anys de trajectòria, s'hi van afegir un seguit
d'actes de celebració: la presentació del Manual de glosa i un taller
de cant improvisat, coordinats per la Mireia Mena i el Francesc Tomàs
Panxito, amb un dinar i una sobretaula cantada; una mostra d'imatges dels 15 anys de Trobades, i un taller, en la línia dels que s'han anat fent darrerament, sobre el cançoner del Ripollès, a càrrec dels Randellaires.
200 persones al sopar -amb l'absència d'una bona colla de veïnes i veïns de la Torre, que ha coincidit que estan malalts- i una àmplia proposta de cantaires d'Alpens, Sobremunt, Sant Bartomeu del Grau, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Prats de Lluçanès, Sant Boi de Lluçanès, d'Oristà... També, cantaires vinguts del Ripollès, d'Elx amb residència a Ogassa, del Berguedà, una zamorana d'Arenys de Mar, la Mireia Mena...
Tot plegat configurà una vetllada realment completa, però sobretot variada i amb moments extarordinàriament sentits, d'aquells que queden gravats i que fan adonar-se de la importància d'una iniciativa com aquesta que està fent possible el retrobar el gust per cantar i compartir-lo. No voldria deixar d'esmentar la tensa, sentida i potent interpretació de l'Alabau, a càrrec de la Roser Reixach, o les bellíssimes peces que ens permeté compartir la Núria Agulló, d'Elx, i que van fer que es tallés l'ambient en la serena nit de la Torre.
Enguany, haver viscut la celebració del Cant al ras, a Massalfassar, a l'Horta nord, trobada germana, i aquesta quinzena edició de la Trobada al Lluçanès, em permeten reviure amb intensitat el plaer del cant i la necessitat de recuperar la seva pràctica en una societat que, per no cantar als bars, a les places, pels carrers, viu a mercè de les mentides teledirigides.
200 persones al sopar -amb l'absència d'una bona colla de veïnes i veïns de la Torre, que ha coincidit que estan malalts- i una àmplia proposta de cantaires d'Alpens, Sobremunt, Sant Bartomeu del Grau, Santa Eulàlia de Puig-oriol, Prats de Lluçanès, Sant Boi de Lluçanès, d'Oristà... També, cantaires vinguts del Ripollès, d'Elx amb residència a Ogassa, del Berguedà, una zamorana d'Arenys de Mar, la Mireia Mena...
Tot plegat configurà una vetllada realment completa, però sobretot variada i amb moments extarordinàriament sentits, d'aquells que queden gravats i que fan adonar-se de la importància d'una iniciativa com aquesta que està fent possible el retrobar el gust per cantar i compartir-lo. No voldria deixar d'esmentar la tensa, sentida i potent interpretació de l'Alabau, a càrrec de la Roser Reixach, o les bellíssimes peces que ens permeté compartir la Núria Agulló, d'Elx, i que van fer que es tallés l'ambient en la serena nit de la Torre.
Enguany, haver viscut la celebració del Cant al ras, a Massalfassar, a l'Horta nord, trobada germana, i aquesta quinzena edició de la Trobada al Lluçanès, em permeten reviure amb intensitat el plaer del cant i la necessitat de recuperar la seva pràctica en una societat que, per no cantar als bars, a les places, pels carrers, viu a mercè de les mentides teledirigides.
Però mentre tú parles de cantar a les places i carrers, la majoria de les ordenances de civisme ho consideren un acte incívic, fins al punt que la de Vic ni tan sols parla de cantar, sinó que parla de proferir cants.
Amb l'"incivisme" hem topat.
I gràcies per la felicitació. Gaudir d'aquestes trobades és un privilegi que cal compartir.