Aquests darrers dies hem assistit a diferents expressions del nacional
nonacionalisme espanyol que em fa
pensar, i cada vegada més, en una mena de pensament falangista transversal del
nacionalisme espanyol. Hi ha diversos episodis que ho justifiquen. El primer
tindria a veure amb el ministre José Bono, el passat quinze de juny, el segon
amb la sortida d’Antoni Bassas de Catalunya Ràdio, el tercer amb un article del
president de la Generalitat de Catalunya José Montilla a la Vanguardia, i el
quart amb les celebracions de l’Eurocopa.
José Bono no en sap més, i el passat quinze de juny, en un homenatge als
represaliats pel franquisme va tenir la barra de retreure a un dels homenatjats
el fet que mostrés una bandera espanyola republicana. Sembla ser que el fill de
falangista va dir-li que es tractava d’una bandera il·legal. Cada dia tinc
menys clar si el falangista era el pare o, també, el fill.
En el segon cas es tracta d’un fet especialment greu, perquè ve precedit
per una campanya de dirigents del psc-PsoE, com l’article del Joan / Juan (?)
Ferran, en què demanava purgar els representants de la crosta nacionalista de
la CCRTV, en què un fidel gos de l’amo, l’Oleguer Sarsanedas, no dubta ni un
moment de carregar-se el programa de més audiència de la seva empresa. Una cosa
que fa especial pudor si tenim en compte els precedents dels Postres de músic, del Josep Maria Solé
Sabater, del Jordi Basté i d’una llista que ja comença a fer pensar en una caça
de bruixes capitanejada pel Bolaño i altres grans inquisidors dels mitjans, amb
l’ajuda intel·lectual de bona part de l’estructura del psc-PsoE i
l’aplaudiment, encara que dissimulat, del PP i Ciudadanos.
L’altre m’emprenya moltíssim, el nostre president, ens agradi o no,
salvat pels vots d’ERC, perquè n’havia tret menys que algunes de les eleccions
en què s’havia presentat Raimon Obiols, en José Montilla expressa com a
president que vol que guanyi la selecció espanyola. L’argumentació que fa
servir és del més pur essencialisme espanyol. Vol fer-nos passar el bou per
bèstia grossa que l’esport i la política són coses diferents. Que ho demani als
energúmens que vaig sentir cridar Arriba
España, als que cremaven banderes catalanes o als que cantaven l’himne de
la Falange o el d’Espanya, encara que no tingui lletra, se sabien la de José
María Pemán. En Salvador Cardús, a l’AVUI d’avui, a l’article El refugi de la política, http://paper.avui.cat/article/dialeg/131938/refugi/la/politica.html,
expressa la indignació pel fet que ens vulguin prendre el pèl en aquests afers.
Jo, personalment, que ja no esperava res de bo del José Montilla, només faig
que tenir més motius per indignar-me pel fet que els nostres l’ajudessin a
esdevenir president de la Generalitat per poder fer aquests articlets en nom de
tots. M’estimo més veure’l com sempre, en silenci i sense més idees que les que
pugui tenir un apparatitx com ell,
grises i discretes, mentre espero el 2010 per veure si, entre tots, hi posem
remei a les urnes.
El nacional no nacionalisme espanyol no té color polític, és
transversal. Cada vegada queda més clar per a qui ho vol veure. Personatges
grisos i ressentits de diferents etiquetes ideològiques treballen per
anorrear-nos. Només ens suportaran si som pacíficos
lugareños del levante español, mai com a catalans o qualsevol cosa ue no
sigui espanyols. No entenen la diferència, només poden conllevarla com deia José Ortega i Gasset. No entenen la pluralitat
més que com una imposició dels altres, com no s’afartava de dir Miguel de
Unamuno, en parlar de la llengua castellana i la catalana. De fet menystenen
allò que és dels altres, com a bons falangistes intransigents.
